S’axecava’l sol enriallant tota la plana, en la que la grisor eterna
dels olivets era trencada a claps per un be de Deu de verdors tendres,
entre les que s’esbardellavan les primeres flors. Els blats y mestalls
ja comensavan a esblaymarse, però les roselles els tacavan arreu y els
hi donavan un ayre de joya. Fins els desmays--els tristos abrichs de
les tombes--prenían ab la fulla nova un tint de alegría esbojarrada.
Els voltants de la vila eran un formigueig de gent que feya cap al
mercat... Per camins vehinals y carreteres s’esmunyían sotraquejant
carretes y carros y tartanes, fentse obrir pas entre la munió de
pagesos qu’anavan a peu. En la grisor de la plana, les testes cobertes
per les barretines vermelles semblavan gotes de sanch escorrentse per
anar a raure a un mateix indret. Els remats de xays y les tocades
de garrins se barrejavan ab la corrent, omplint el terme de bels y
d’espinguets rondinayres. Devegades, de les bosses d’un carro, se
n’axecavan els lladruchs d’un gos, als que semblavan respondre’ls plors
d’un cabrit que duyan en un altre carro y que, separat de la seva mare
pera ser dut a vendre, pregonava de un cap al altre de ruta’l seu
anyorament desesperat. Altres cops, una pagesa axecava gros aldarull
perseguint un porcell que se li havía escapat de la tocada, mentres
que, més ensà ò més enllà, renillava la euga en que anava muntat un
hereu fatxendós ò s’escometían amistosament els coneguts de diferent
poble, ab els matexos crits que si’s disputessin.
A la vila hi regnava gran moviment. Desde’ls carrers més amagats fins
al passeig pretenciós, gayrebé tan curt com ample, que venía a ser el
rovell del ou, tot era un bellugueig seguit y una cridoria continuada.
El foraster qu’en aquell entremitx hagués arribat per primer cop
a la població, l’hauría presa per una d’aquelles ciutats petites,
però actives y industrioses, que viuen una vida propia, aprofitant
els elements de riquesa de que Deu les ha enrondades. Pera acabar
d’arrodonir aquest efecte, cap a la banda de l’Estació, en alguns
llensos de paret núa de les cases que s’hi axecavan, podían vèureshi
pintats immensos anuncis, com els que’s veuen a Barcelona en algunes
construccions que sobrepujan a les dels seus costats. Però’l més gros
d’aquells anuncis era’l d’un taller de pirotècnia, y’l que’l seguía en
grandaria’l d’una fàbrica de carbòniques. Y si semblants anuncis eran
els més grossos, dret hi tenían, per que pregonavan les dues industries
més importants de la població, en la que no’s veyan axecar altres
xemeneyes que les del servey casolà y les dels forns de fleca.
Era una vila morta la de Planells. El blat, qu’hi era dut a vendre
pels pagesos dels encontorns, no s’hi aturava per no trobarhi medis
de convertirse en farina. Y lo que passava ab el blat, passava ab lo
demés. Ja hi eran pels voltants alguns molins, però s’acontentavan
ab moldre’l gra que necessitava la rodalía y prou. Y les escasses
industries que tenía la població, eran industries petites, que no
escampavan els seus productes més enllà de la comarca. Més qu’altra
cosa, era un punt de contractació la vila de Planells. Tot lo que no
necessitava pera viure, ho enviava lluny, però ho enviava en estat
natural, pera que altres ho transformessin. Llevat del artista en
fochs artificials y’l fabricant de carbòniques, eran molt escassos
els industrials que treyessin fòra’l terme part de llur producció.
Y, ab tot, la vila tenía a trossos cert ayre modern, ab cases noves,
mostrant al cap d’amunt estàtues de pedra artificial, com les d’algunes
de Barcelona, ab un _torin_, com el de Barcelona, però més petit y de
fusta, ab carrers a dret fil, com els de la part nova de Barcelona,
però una mica més estrets, encara que igualment polsosos els díes de
sol y igualment fangosos els díes de pluja...
--¿Eh? ¡Sembla l’_ensanxe_ axò!--deyan els naturals, tots satisfets y
orgullosos.
Y fins n’hi havía que trobavan molt més estimable aquella pols y molt
més bonich aquell fanch, que no pas l’empedrat d’altres poblacions.
Parlant de la ciutat més propera a Planells, de la que’ls ne separava
una incompatibilitat absoluta de caràcter, solían dir els planellenchs:
--Fa fàstich: tots els carrers son empedrats.--
Axò sí, la gran qualitat que tenía la població, era l’alegría. Les
seves cases prou eran carrinclones y ab ayre de cases de fireta,
però també eran baxes y permetían veure amplement el cel, enjoyat de
clarors. Els seus carrers be n’eran de polsosos, però també tenían prou
espay pera que un s’hi sentís lliure, tan lliure com la tramontana,
qu’al hivern hi galopava esbojarradament, dexantlos nèts y llisos y
blanchs.
Era oberta als quatre vents la vila:--oberta y plana y pintoresca.
Ara mateix bullía d’activitat, plena tota de gent de la comarca que
s’hi bellugava cridanera d’assí d’allà, omplintho tot de colors vius
y de cridoria. Vilatans y pagesos, tractants de bestiar y hostalers,
botiguers y fadrines dels pobles vehins, fraternisavan democràticament,
aturantse’ls uns als altres ab paraules de simpatía, com si tots ells
fossin amichs de temps que’s retrobessin després d’anys de no haverse
vist.
Y era que Planells, pera tota la comarca, venía a ser la veritable casa
payral, en la que’s trobava un cop cada setmana tota la familia en pes.
Per axò, de tracte ò de vista, no hi havía pagès que no fos conegut
dels petits comerciants de la vila, que’ls cridavan desde’l pas de les
portes ò desde’l peu de les parades, oferíntelshi ab la rialla als
llavis les mercaderíes en venda.
--Hereu ¿no us falta pas una faxa?
--Pubilla, míra quins mocadors de filoxa...
--¿No voleu pas una brusa, padrí?...--
Y’l padrí y la pubilla y l’hereu, si no’ls hi feya menester lo que’ls
oferían, ronsejavan un moment y passavan de llarch, y si’ls hi feya
menester, també ronsejavan y fins després d’una estona de dubtes y de
regateig esfadós no’s dexavan caure al esquer.
Al davant de les fleques, els llenyaters hi aturavan els carros
encimbellats de fexines, qu’eran entrades pels minyons flequers als que
les anavan donant desde’l cim. Els hostals eran plens de remor, les
tabernes de cants, els cafès vessavan.
¡Els cafès! Eran l’orgull dels planellenchs els cafès. N’hi havía de
grans com els de Barcelona, decorats ab immensos miralls com els de
Barcelona, ab cambrers vestits de negre y lluhint botons daurats com
els de Barcelona... Se veya ben be que’ls vehins hi tenían tirada a
anar a matar l’estona al cafè. Però, aquell día, la gent qu’hi entrava
y’n sortía no era de la població, sinó dels voltants. Altra feyna
tenían a llurs cases els de la població.
Fins a n’en Requena, que, en lloch d’anarsen al llit, s’havía dirigit,
al dexar els companys, cap a la revendería que regentava la seva
dòna, l’hauríau vist tot aqueferat, despatxant fregalls y bacallà sèch
y barres de savó y manats de lluquets a les pageses que hi anavan a
provehir.
Y justament la botigueta, que se obría en un carrer curt però de molta
passada, tenía gayrebé davant per davant una argentería, en la que
podía veures al esbojarrat Barrabola, anant d’un cantó al altre bo y
fent banderejar ab els seus moviments sobtats els faldons del jaqué,
als que no dexava de vista una pageseta que, acompanyada del seu pare,
havía entrat a mercadejar unes arrecades pera la Mare de Deu del Carme
del seu poble, de la qu’era pabordessa.
Mentrestant, en Terratrèmol, en un carrer del tombant, prop del
passeig, també treballava, però amagat en un recó del taller de sastre
del qu’era dependent principal. Allí, de cap al vetllador, bregava pera
foragitar la sòn de les parpelles. Però, les parpelles se li cloían
malgrat ell al demunt de la tasca, ab gran perjudici del seu nas de
timó, que més d’un cop va toparse ab l’agulla, produhint entre’ls
altres treballadors y treballadores uns chors de rialletes ofegades y
uns espressius copets de colze, baratats d’amagatotis. Quan se sentía
la punxada, se redressava ab un surt, però encara no s’havía axugat
ab el mocador la goteta de sanch que relluía com un rubí en la menuda
ferida, ja tornava altre cop a les caparrades.
El que ho havía entès era en Fresques. Aquell día justament el tenía
destinat a anar a resseguir la teulada d’una de les diferentes cases de
qu’era hereu el President dels habitants de la lluna, en Pepis Calau,
qu’a n’aquelles hores estava dormint tranquilament dintre l’ample
dormitori de l’antiga estada de la familia. L’obgecte de resseguir la
teulada, era’l de netejarla d’herbotes y tapar de passada les goteres
pera complaure als estadants qu’amenassavan a n’en Pepis ab dexar
els pisos si no feya tan fer important adob. Y veusaquí que, un cop
havía estat en Fresques a la teulada, ja l’havía resseguida, ja, però
després ¡vatúa l’hereu! quan havía anat pera posarse de fort y de ferm
a la feyna, s’havía recordat de que no duya’l cabàs de les eynes, ni
material ni rès.
--¡Què s’hi farà!--va exclamar aleshores entre sí. Y va afegir
filosòficament:--¡Va! demà serà un altre día.--
Y conjuminantse, ab algunes saques velles que va trobar per allí, una
mica de jas al costat de la xemeneya de la casa, va adormirse com un
liró, bressat per les mil remors que muntavan de la vila al bo del
moviment.
* * * * *
Eran les quatre de la tarde, que encara no s’havía despertat. Les
remors qu’al matí s’escampavan arreu, s’eran foses com per miracle. La
població reprenía’l sòn ensopit, del que no’s despertava sinó un cop
cada vuyt díes.
--¡Lladre! ¡més que lladre! ¡ja’t pentinaré jo!--va cridar una veu
ronca d’ira a la orella d’en Fresques.
Y en Fresques va despertarse d’un surt, sentint que’l sacsejavan y
l’apunyegavan sense compassió.
En l’esverament del sòn trencat, va passejar la mirada al seu entorn,
y va quedarse com entontit, mentres la seva dòna--una dòna petita y
seca, però nerviosa y forsuda--el feya axecar d’una ferma estrebada y
el conduía a empentes cap al salt de cà que comunicava ab la escaleta.
Ell se dexava dur, se dexava esquerdissar, se dexava pegar, y només
anava repetint per vía d’escusa:
--Podé’sí que m’hauré adormit, ¡vatúa l’hereu!--