Andrónica: (acostantli la má á la boca.) Ánima gran teníu.
Sergi: (besantli la má.) Oh, sí; desde ara.
Andrónica: Sou bons, companys. (Li besan la má alguns altres.) Anéu.
Alexis: Ah gracias!
Poble: Gracias!
Andrónica: (abrassantshi y plorant.) Pare Joan!
Alexis: (als seus, tot sortint.) Mes l'Emperant que mori!
Sergi: (sortint l'últim.) (Ah, quin goig!) (Per la seva má que ha tocat
la d'ella.) Aquí duch la calor d'ella!
#### Escena V
(Andrónica y Pare Joan)
Andrónica: (rápit y ab emoció.) Pare Joan, ohíume!
Pare Joan: Oh, sí!
Andrónica: Y depressa. Des qu'he tornat al monastir, y sola m'he vist
dintre ma celda, que combato. Mes me trobo vensuda, y vinch á dírvosho.
Jo no puch esser monja. No vull serho: diguéuho á l'Abadessa; á mas
germanas que no encengan l'altar, que'm llensin fora, perque he pecat
y estich pecant; que dintre del cor no hi tinch lo cel, y sento ab rábia
com enlloch de mon Deu, penso en un home!
Pare Joan: Andrónica, qué dius?!
Andrónica: Jo, sí; escoltéume. Vaig al vespre sentir com las campanas
tocavan á rebat; era que al poble cridavan á consell perque las furias
degollavan la terra. Y va semblarme que Jesús me digués: "Veshi y
predica l'amor entre'ls germans d'aquesta terra." Y vaig deixar lo
monastir com boja d'amor als meus germans, volent, oh trista, plaure al
Senyor, tot llivertant ma patria. Y cara á cara del August me trobo: lo
monstre m'esglayá y vaig malehirlo. Mes tothom ja no hi es! Hont soch
que resto sola ab ell? Cóm fugir? No més sa vista trobo per tot que'm
lliga! Y m'obre'ls brassos y sos llabis, cremant, sobre ma boca no
besan, que mossegan com á vibras. Y al anarlo á ofegar, ay quina
angunia! que aquell bes no ha acabat, que de ma boca tota jo'm va
seguir, y per mas venas besant, sempre besant, furgan sos llabis! Pare,
perdó; l'estimo! Jo'l vaig veure com per mí feya'l be, y si en aquest
dia als horrors ha tornat, es que l'envoltan los vils que
l'embruteixen! Pare, Pare, que mon cel no es aquí! Perdó! Salvéume!;
que aquí dintre sens ell me moriría! Y morta y tot, y fins sota la
terra, sentiría son bes dintre mos ossos: y si'm cridés, la terra
apartaría viva d'amor cayent entre sos brassos! Que l'apaguin
l'altar; y adeu per sempre!
(Mentres parlava Andrónica han anat encenent l'altar.)
#### Escena VI
(Andrónica, Pare Joan, Abat y després Livani. L'Abat ve de darrera de
la cortina. Livani vindrá per la porta de la dreta.)
Abat: La encesa del altar es ordre meva: y esperan l'Abadessa ab tas
germanas.
Andrónica: Ah, no, no, que no puch, que'l cor no'm crida d'ensá
d'ahir, senyor, per ser la esposa de Jesús.
(Segueixen encenent los llums del altar.)
Abat: Infelís, qu'entre las urpas del esparver t'abats com la coloma!
L'August no't vol y's riu de ta ignocencia; que, per temptarte,
Llucifer prenía del condempnat Nicéfor la figura.
Andrónica: No, no, que's pot salvar y Deu no'l deixa; y'm vol á mí, y
m'estima.
(Entra Livani.)
Abat: Vos, Livani; diguéuli vos.