Un cavaller: Senyor, la nostra vida es teva.
Sigerich: (ab desesperació). Varogast!...
Varogast: (á Sigerich). Lo Rey se salva!
Cavallers: Visca Ataulf!
Ataulf: Companys, visca la Gothia. Seguiume tots.
Cavallers: (á fora de la escena). Que visca 'l Rey.
Van sortint tots: los últims Velia y Sigerich.
Sigerich: Oh rabia! L' entussiasme s' estén!
Velia: Si fins tu cridas.
Sigerich: Crido ab las unglas sobre 'l pit clavadas.
Los remors se van perdent en la escena próxima.
#### Escena X
*Placidia*
Placidia: Se'n van!... se'n van!... Per no sentir la fressa fesme sorda,
Senyor! Y com me salta lo cor cobart!... Fins sembla que s' emportan
part de ma vida ab ells!... la llum!... y l' ayre!... l' ayre per
respirar qu' en lloch lo trobo. Oh Rey; eixas legions son mas esclavas!
Ataulf, vina! y assí baix!... Ofégal brassos meus altre cop!... ab las
besadas envenénali 'l cor, oh llabis!... Vina! Transició. Oh cor! no
semblas meu! oh cor! fins ara no has estat cor de dona!... Tu ets la
pedra sobre mon cos de víctima lligada que m' enfonsa als abims. Si jo
podia del pit arrebassármel, lo llensava contra del cel!... Follía...
Deu, perdona!
Queda asseguda sens veurer á Vernulf fins que 'l diálech ho indiqui.
#### Escena XI
*Placidia, Vernulf*
Vernulf: (avansant poch á poch y aturantse). Valor, esperit meu!
Placidia: Tu ets just, tu manas.
Vernulf: Sol que te'n vas, jo ja no 't tinch de veure. Qu' hermosa qu'
es!... Mon esperit s' ubriaga de mirarla tan sols: ¡qu' estrany efluvi
perque 's negui mon cos del seu se llansa!... No sols mon cor á n' el
seu cor copdicia: totas las fibras de mon ser s' exaltan cercant las
sevas; mos cabells s' aixecan com volent un per un entrellassarse ab los
seus. Oh desitj! los nostres cossos jo 'ls voldria fets un, com en las
flamas dos metalls apariats que dintre un beyre tot temps units onejan
barrejantse!
Placidia: (aixecantse resoluda). Rébim la nau: si no só fre d'est poble
seré qui empenyi contra d'ell ma rassa.
Vernulf: (acostantshi y aturantse de cop). Avaro soch d'eixos moments de
ditxa qu' haig de perdre...
Placidia: (ab goig inmens que conté al instant). Vernulf!
Vernulf: Senyora!
Placidia: Gracias; puig que has tornat. Li vol besar la ma qu' ella no
consent. Oh no!
Vernulf: (suplicant amorós). Placidia!
Placidia: (consentint). Vina.
Vernulf: (ab por). Mes... tu... Senyora...
Placidia: (fingint serenitat y orgull). Si: tot la meva ánima á la teva
perdona. Mes oblida que somniares un jorn en las besadas de mos llabis
per tu. Ni un mot. Ja es l' hora?
Vernulf: (volent aparentar seré). Sí!
Placidia: (id.). Y donchs?... si es lo moment...
Vernulf: Cor meu, coratje!
Placidia: (Ab un bes li daria mas creencias; ma vida y tot!... No, no!)
Vernulf...
Vernulf: (fingint sempre). Sí, marxa: d'un vel atapahit cubreixte 'l
rostre, y ab Lledia sola vésten á la platja: vora 'l castell major,
damunt l' arena, cantant una cansó dolsa d'Italia veuras dos mariners;
dígalshi "Roma" y res més; t' has salvat!
Placidia: (ab agrahiment). Vernulf!... y ara... adeu.
Vernulf: Sí, vesten!
Sens móurers del lloch ni ell ni ella.
Placidia: Esclatant la passió de tots dos que creix tota la escena. No!
Jo 'm moriria! no 'm puch anar aixís. Míram!
Vernulf: Aparta!
Placidia: Vernulf, si tu sabesses com se gela tot lo meu ser en l' hora
que 'ns separa!
Vernulf: Oh senyora! y te'n vas! Per qué 'm condempnas? Pietat!
Vernulf: Ploras, oh!...
Vernulf: Sí! per qué amagarlas?...
Placidia: Amor!...
Vernulf: Son las primeras de ma vida: fins dalt del cel t' envejarán mos
pares! Molt humil. Llarga via has de fer; perills se troban be prou
sobre del mar... Vols... ma companya?
Placidia: Sols la de Deu!
Vernulf: id.. No mes fins á la costa!... Quan la terra veurém, dintre
las aygas se fondrá lo meu cos: t' ho jur, Placidia! y al fons tranquil
se badarán mos parpres cercant un lloch en las revoltas onas que haurá
en la via reflectit ta imatje!
Placidia: No, Vernulf; no ho vol Deu. Avuy tinch forsas per rompre 'l
nus d'aquest amor encara: mes per viure aprop teu no'n tinch, oh feble!
Vernulf: Y quín Deu! y quín Deu l' ha condempnada aquesta amor!
Placidia: O Deu ó jo, qué importa? siga 'l cel ó l' infern ho vol ma
rassa.
Vernulf: Oh dona incomprensible! tu no ets dona, que 'ts tu divinitat.
No, vésten, marxa: tu has nascut pera séuret en un trono: jo... Deu, tu
ho saps!... ni per besar sas plantas.
Placidia: Jo he nascut pel dolor: he vist ma terra als peus del
enemich!... y jo sa esclava!... Ab desesperació. Mes fins ahir ma
voluntat soperba era sols de ma gent: sort malhaurada! cada volta que 'l
Rey febrós obria per estrényem los brassos, li furtava jo un tros de mon
que inadvertit li queya: y avuy soch impotent, perque m' abrasa aquest
amor per tu!
Vernulf: Placidia!...
Placidia: Ab fréstega energia, agafant entre sas mans lo cap de Vernulf,
y mirantlo fixament. Míram! míram de fit á fit! Qué hi ha en ta cara y
en lo fons de tos ulls que aixís contorban? Potser tot l' esperit de ta
nissaga lo sepulcre ha deixat y en tu 's concentra pera véncem á mi. Si;
guaytam! guaytam!...
Vernulf: Placidia!...
Placidia, retxasantlo ab feresa. Enrera: no 't tinch por! Sols odi!
Precipitantse en sos brassos plorant. No, Vernulf! sols amor!
Vernulf: Oh! ma estimada!
Placidia: Y ara... valor! Adeu!
Vernulf: Ja!
Placidia: Adeu! Repensantse, retrocedint y prenentli las mans ab
vehemencia. Oh... dígam!... Tu... estimarás sobre del mon á un altre?
Vernulf: Sí, Placidia... á la Mort!
Placidia: Vernulf, te queda tot teu mon esperit.
Vernulf: Te'n dus mon ánima.
#### Escena XII
*Vernulf*
Vernulf: No te la endus que dins del cos batega com au en terra á un
virató clavada. Ja es lluny; ja no la veig: un pany de roca l' ha
cobert: es lo mur d'una fossana enllá, enfora la vida: Per ell. la mort
dintre!... Cada esbatech del cor es una passa qu' ella dona!... May més
sobre la terra!... ni tampoch més enllá!... Deu meu, ampáram! Mes res de
tu!... Tu ets Deu dels venturosos; de mi no ho ets. Tot es finit! Y ara
qu' engoleixi mon cos la eterna sombra d'aquella nit d'esglayadora
calma. Treyentse del pit un pom y mirántsel ab amor. Pom enciser! Y cóm
m' atrau ta boca! Sols tu no m' has deixat: ets la constancia perque 'ts
la mort! Avora del Danubi de las mans tremolosas de ma mare te vaig
rebre en l' instant de la partida. "Fill meu, va dir, si deshonrés la
patria lo teu pit algun jorn, ma sanch recorda, y 'l jurament que 't
faig: qui te l' ha dada la vida, te la pren y es just que moris. Jo l'
he omplert aquest pom en las montanyas filant en mitj del ramadet
d'ovellas llavors que 't feya com de niu ma falda, tot cantante recorts
de nostras gestas que tu seguias mormorant." Oh bálsam! Jo he mancat á
ma lley, y jo cent voltas tornaria á mancar per agradarla. Infiltrat en
mon ser y destrueixlo: vina, ab un bes me donarás la calma: tu ets ma
mare que 'm besa: l' últim sia: sobre 'l bes d'ella Senyalant per hont
ha sortit la Reyna. sols lo de la mare. Beu. Ja está! Mon, déixam. Ab
desesperació. Mes per tot hi ha vida y vuy viure! Ab molta pausa y
agitació. No... no... Reposa... Cálmat cor meu... y feste pols... ¡Es l'
últim, l' últim crit de la carn que vil se 'm revelava! Molt baix. Mes
sento... aquí en lo pit!... no, no... ¡Tant... sobte? Si era al cor! Y
'ls estols camí d'Italia contents y ardits!... Mes d'ells qui se'n
recorda! jo vuy veure la nau! Cóm triga! Encara! Mes los ulls se m'
entelan, y no ploro: es de tant de mirar... Suhor estranya!... Així
estaré mellor: jenolls en terra per véurela passar. No ho es. Si tarda
¡no la veurán mos ulls: la nit s' acosta; no es la nit, es la mort! Oh
ma estimada!... Per son pit. Aquest foch!... Deu! Si haurá passat?...
Crits afora. La febre engendra en mon cervell ramors estranyas! Senyora,
si 'm vegesses! me tindrias de cert pietat! Tu ho has volgut, oh mare!
Molt baix, estranyat. Lo moment?... ja?
#### Escena XIII
*Ataulf, Vernulf*
Ataulf: (desde dintre). Placidia!
Vernulf: Deu! me sembla que nomnarla he sentit!
Ataulf: Compareixent despres de tornarla á cridar. Placidia! Oh rabia!
aturarme volian eixas turbas!...
Vernulf: (Un cavaller!... Lo Rey!... Dissort! Y ara no puch morir! Vuy
viure! jo vuy viure!)
Ataulf: Ella fugir per sempre!