Ataulf: A Celius busca per lo castell; son Rey lo crida.
Vernulf: Mes, senyor...
Ataulf: S' ha acabat!
#### Escena XIV
*Ataulf.*
Jo so 'l culpable: s' han cansat del repos: be m' ho temia. Qu' es poble
lliure ab rey esclau! Arbori mon bras lo ferro d'Alarich!
#### Escena XV
*Ataulf, Celius, després Lledia.*
Celius: Me cridas?
Ataulf: Si, Celius; prompte: aném á Barcelona: ves, y encella 'ls
cavalls; mes desseguida: que ningú se'n enteri en esta casa: sols tu
serás avuy ma companyia. Se'n va Celius. En est instant que sé dels que
'm rodejan? Marxem: avans avisaré á Placidia. Dubtant. Per que
avisarla?... No... que si la veya!... y que hi fá? Lledia vé: lo cel la
envia.
Lledia: Senyor...
Ataulf: T' he perdonat: acóstat Lledia. Sobte quefer á la ciutat m'
obliga sens tardansa á marxar. Sols á la Reyna darás la nova.
Surt lo Rey.
Lledia: A nit! Que ho sápiga Placidia. ¿En est hora sobtat á Barcelona
marxar lo Rey?... Sa cara esgroguehida... Perqué?... ¿Senyor, altres
dissorts encara? ¿Quan treurás á la Reyna d'est abisme?
La esclava entra al oratori.
#### Escena XVI
*Vernulf.*
Vernulf: (Entrant ab misteri). Si; marxará; ja ho sé; cor meu alegrat:
al fons de son cervell mos ulls llegiren: en l' estrem del jardí 'ls
cavalls esperan! Lo jorn mes bell de m' anguniosa vida transcorre avuy
que va á cremar ma honra en sas aras, oh Deu. Ombra terrible de mon
pare, ja es tart: deixam; qu' importa la dempnació á ton fill!... Oh!
desseguida li dech parlar. Ve ab Lledia! y 'l temps vola!... m' amagará
á sos ulls eixa cortina.
Desapareix darrera la cortina.
#### Escena XVII
*Placidia, Lledia.*
Placidia: (que venen enrahonant). Serena estich: será lo que Deu vulla:
ves á ta cambra y fins que torni 'l dia.
Lledia: Que ta son siga dolsa.