Lledia se'n va pel foro.
#### Escena VI
*Placidia*
Placidia: Y ara sola ja estás. Dona, regira lo fons de ta conciencia
atormentada: qué hi ha dins tu? qué tems ó que desitjas? Per qué est
afany, aquesta por?... Desperta, y en ton ahir ja lluny clava la
vista... Per amar jo vaig naixer: ja 'ls meus llabis sedejavan pel bes;
de nit s' obrian mos ulls cercant hont estimar en somnis; y com arbre en
las venas ja sentia lo foch mogut pe 'l sol de primavera. Ay Deu! que
Roma 'm va cridar ¡desllíuram! y mon cos vaig llensar devant la fera
morint jo ab goig perque restés cativa! Mes ara, en aquest lloch, bres y
sepulcre del cor sacrificat, tota estremida m' ha semblat escoltar ramor
incerta y he plorat sens voler; com mare 'l dia que sent per primer cop
en las entranyas remóures á son fill. ¡Si es que á la vida jo tornés á
esclatar!... No, no: vergonya! Aqueixos ulls qu' en la foscor me miran;
eixos brassos que s' obran per estrényem no son en lloch: la febre es
qui ho congria. Enrera! jo estimar?... y... á n' ell!... Oh rabia! ¡mes
per qu' eixa ilusió brolla aquí dintre? Sols pensarho es ofendre en mi á
las donas que totas ab mon fet ara 's subliman! Eix somni enllá, que
avergonyeix!... Jo aleno per ma patria no més que al lluny me crida é hi
tornaré passant sobre 'l cadavre d'aqueix poble que jau en l' agonía. Ab
desesperació que creix fins l' últim vers. Y tu afógat aquí, cor
miserable, que sino... oh cel!... del fons d'aquest abisme t' arrancaré
ab las mans y fente á trossos las serps esbrinaré qu' en tu 's regiran.
Entra al oratori.
#### Escena VII
*Ataulf, Celius*
Ataulf: Jo aquí passo la nit: á Barcelona hi aniré en fentse jorn,
Celius. A mitja veu com cridantla. Placidia? de retorn ja la creya. Té:
Dantli arreus de cassa. y est' arma. Assentantse. (Que murmurin que 'm
fa: donchs qué! voldrian lluytar fins á la mort.) Celius, y deyas que 's
queixavan del Rey?
Celius: Senyor, desitjan sanch humana vessar, y tu 'ls hi donas sanch de
las feras: tenen set y 's migran.
Ataulf: Y quí son?
Celius: Tots: en las ciutats y 'ls pobles; en ton palau, per tot. Qui
'ls contaria!
Ataulf: Deixam.
Celius: Senyor! Se'n va. Y ab tot ells son los qu' eran y jo só 'l cos
gastat: qu' estrany sa ira?
#### Escena VIII
*Ataulf, Lledia, que entra sens veure al Rey.*
Lledia: Est rotllo per la Reyna y que no ho sápiga lo Rey: aixís m' han
dit: siga 'l que siga li duré al punt. Ah! 'l Rey!
Amaga 'l pergamí.
Ataulf: La Reyna, Lledia?
Lledia: (Si m' haurá vist!) No sé... mes jo diria...
Ataulf: T' he sorprés?
Lledia: Mon senyor!...
Ataulf: M' ha semblat veurer un pergamí en tas mans... que l' encubrias.
Lledia: No tal.
Ataulf: Y t' enrojeixes?
Lledia: Oh!
Ataulf: Misteri que no comprench. La lletra has abscondida.
Lledia: Ajenollantse. Senyor, es per la Reyna.
Ataulf: Aixécat, dómla; jo li duré.
Lledia: Perdó!
Ataulf: Qué significa? Lo pergamí t' he dit!
Lledia: Deu meu!
Ataulf: La lletra!
Lledia: Mátam: no puch.
Ataulf: De ton senyor la ira provocas, miserable?
#### Escena IX
*Placidia, Ataulf, Lledia*
Placidia: Aquesta dona es meva. Qué li vols?
Lledia: (á Placidia). Pietat!
Ataulf: Placidia, vuy la lletra.
Lledia: (á Placidia). A tu sola.
Placidia: Enrera! Lledia, dona al Rey eix escrit.
Lledia: (dubtant). Oh!
Placidia: (á Lledia). Sí.
Lledia li entrega.