Vernulf: Dech lluytar per lo Rey ó dech combátre 'l?
Lledia: Tu, á favor dels romans?
Vernulf: No, de Placidia... y contra 'l mon y 'l cel!
Lledia: (Qué faig?... no!) Déixam; la esposa es del espós; es lley
divina.
Vernulf: Oh que ingrata ets ab mi! Tu ho saps y callas! Per qué 't
turbas sino? May aborrida ha sigut una dona com la Reyna dels meus ho
es. Si la revolta un dia guanyés... y jo fos mort; oh Lledia! Lledia! tu
darás conta al cel; calla, res digas, mes contempla lo cos de ta senyora
llensat desde las altas galerías del palau de ciutat, damunt las turbas
de lúbrichs famolenchs que la desitjan.
Lledia: Somni espantós! No, no; júram que...
Vernulf: Dona!... Tu may has estimat... que 'm compendrias!
Lledia: Donchs bé; y si falto que 'l bon Deu me jutji. Que no'ns senti
ni 'l vent: la Reyna 's migra per tornar á sa patria.
Vernulf: (tot ab ansietat). Y no m' ho deyas! Oh!... mes... y 'l Rey?
Lledia: Sens ell.
Vernulf: Sí?
Lledia: No l' estima.
Vernulf: No? qué!...
Lledia: Si l' aborreix: no avuy; de sempre.
Vernulf: Y m' ho callavas! oh!
Lledia: Rompre algun dia la cadena del crim que l' engrillona al llit
del Rey: vétela aquí sa ditxa.
Vernulf: Oh, gracias! ja so ferm; mon pit s' aixampla. Mes jo dintre del
cor ja la sentia una veu que m' ho deya: ets bona, Lledia! Que 'm fa que
m' aborreixi si no estima á Ataulf ni á ningú... Potsé eixa dona te
encara verge 'l cor! Me martiritza lo goig de imaginarho! Enrera somnis:
lluytem per ella y perda jo la vida després aquí d'anyorament...
Lledia: Oh, calla.
Vernulf: Lledia; té y té. Besantli las mans arrebatat.
Lledia: Vernulf!
Vernulf: Perque 'ts sa amiga.
Se'n va.
Lledia: Jo devia contarli. Deu, apiádat: salva á la Reyna y siga jo la
víctima.
Se'n va Lledia á sa cambra.
#### Escena II
*Sigerich, Varogast, Velia*
Varogast: Noble senyor: d'aquest palau d'esbarjo son aquestas las
cambras de Placidia: sobre aquell llit pompós sos ulls se tancan; allí
prega á son Deu fill de María: llepant los murs devall d'eixa finestra
del planer Llobregat l' ayga sospira.
Sigerich: Me plau lo lloch per afalach de donas. Y... nostres Reys?
Velia: Encara en las ombrías fondaladas del bosch. De la cassera també
us veig allunyats.
Sigerich: Qui no s' oblida dels singlars ans la patria corrompuda!...
Velia: No es la Gothia, es son Rey.
Varogast: Si 'l cap delira qué fará 'l cos? cóm empunyar lo glavi y l'
escut bracejar?
Sigerich: La revellida soca del roure 'l destraler la escapsa y l' ufana
revé.
Varogast: Senyors, follía! lo corch romá tota l' arrel corseca.
Sigerich: Y aixó tu ho dius! Y tu?
Varogast: Mon cor palpita lliure y soperb pels meus.
Velia: Y tots: pregunta:... Per lo seu cor. aquest es de la patria.
Sigerich: Y donchs?
Velia: Placidia á Vernulf va sentir.
Sigerich: Per qué eixa dona lo perdoná, senyors? Qué val sa vida? Com
guarda noble quín servey nos presta? Son cadavre potser aixecaria los
estols indignats.
Velia: Cert.
Varogast: No; y cent voltas que no; jo bé 'ls conech; massa endurida hi
ha la neu en sos cors perque la fonga lo calor d'eixa sanch.
Sigerich: Oh!
Varogast: Quan un dia funest per nostre honor no s' aixecaren, jamay s'
aixecarán.
Sigerich: Jamay! Sens vida que fos, y sendra... encara hauré esperansa!
Mes... cóm va ser?
Velia: Contarho llarch seria.
Sigerich: Qué hi fa, senyors? Só foraster encara...
Varogast: Eram enllá dels Pirineus. La ira del poble goth contra del Rey
bramava mes que avuy y en secret. Sobta alegría va escamparse una nit, y
tots nos deyam: la patria será salva, demá arriva aquell que sols nos
pot tornar la gloria que 'l Rey á la romana sacrifica. Mes com llamp,
Ataulf juntá las feras xusmas de sos leals; prengué la via dels Alpes
enasprats y baix las ombras de las fréstegas selvas gegantinas en aguáyt
las posá. Bentost d'Italia ramors se despertaren: gents tranquilas com á
ramat d'ovellas s' avansavan pel fons d'un coll: espurnejá en la vista
d'Ataulf un llampech: com á riuada s' abocaren los seus en la enemiga
sobtada gent; y va semblar que 'ls boscos, al retró de la brega may
sentida, separavan del coll com dugas onas las brancas y 'l fullam: á
dolls corria la sanch per l' ayguaves; y 'ls cops semblavan de las
massas y escuts, en bosch d'alsinas tasca de llenyaters. Creuhat de
brassos s' ho mirava Ataulf desde la cima d'un penyal alterós: los cops
minvaren fins á pérdres del tot: de la ennardida turba de viatjadors
tant sols se veya dret encara 'l capdill; entorn morian revolcantse 'ls
soldats; mes ell enlayre regirava sa massa: dar la vida era dar un sol
pas. Enrera, enrera ja nostra gent com encisats fugian, quan lo Rey s'
avansá: ni escut ni ferro defensava 'l seu cos: rabent com tigre va
botre pels penyals; duya en sa destra embull estrany de llí: bramant de
ira va estendre 'l bras, y rodolá per terra envolcallat en xarxa
atapahida lo soperb enemich.
Sigerich: (conmogut). E inexorable va ser ab ell lo Rey?
Velia: ¡Los que 'l seguian tots en son cos van enfonsar lo ferro!
Sigerich: (molt baix). Y... 'l seu nom? (Oh! tinch por de que me 'l
digan!)
Varogast: Al tornar Ataulf mostrá á sos nobles agensada la cambra de
Placidia d'una xarxa sangnant que 'l llit voltava y á sos ulls la claror
enterbolia.
Sigerich, resolt. Lo nom d'aquell capdill!
Velia: Sárus.
Sigerich s' aparta cubrintse per un moment lo rostre ab las mans.
Varogast: La Gothia fora reyna del mon si estés ab vida.
Velia: (Corrent cap á Sigerich y apartantli las mans). Sigerich, estás
blanch com un cadavre!