Novela de costums del nostre temps
Dolors Monserdà
1893
`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut
d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual
Informatitzat de la Llengua Catalana.`
## La familia Bach.
Don Joaquím Bach y Brucells, era en la época en que comensém la nostra
narració, persona molt coneguda entre la classe mitja de Barcelona. Sos
antecedents, eran los de la majoria dels menestrals enriquits.
Comptava apenas dotze anys, quan los seus pares, pajesos dels voltants
de Lleyda, lo portaren á Barcelona, pera posarlo d'aprenent en una
d'eixas botigas molt en boga, per los anys de 1840, anomenadas de
mantegayre, en las que'ls amos, regularment fills de Cerdanya, entremitg
de mantas, flassadas, tapabocas, géneros de punt y enfilalls de moradas
y vermellas barretinas, hi venian saborosa mantega, que directament
rebian del seu país. Los aprenents, sempre catalans, pero de montanya,
entravan pera menjar y dormir á la casa, en la que si eran honrats y
aixerits, regularment hi passavan los quatre anys del aprenentatje;
sortintne tant espabilats, com estalviadors y poch vanitosos, en lo
relatiu á no donarse vergonya de fer tot lo que creyan podia conduhirlos
á la realisació de sos ideals, que en aquella época de gustos moderats,
se reduhia senzillament á lo que se'n diu fer diners.
En Joaquím, fill extern, qual llegítima, no passava de tres á quatre
centas lliuras, vingut á Barcelona ab lo propósit de fer estalvis, per
los que, desde petitet, havia mostrat decidida afició, se posá á
treballar ab tant afany y bon acert, que als vint y sis anys se trobava
ja amo d'una acreditada botiga, situada en los voltants de Santa Maria
del Mar. Algú ha dit, si en aquella época, s'havia enamorat, mes ó menos
fondament, d'una bonica noya, fadrina sastressa d'una botiga vehina;
pero en Joaquím, sabia molt de comptar; havia vingut á Barcelona, per
fer diners; lo género de la botiga, no era encara tot seu; la noya, no
sols era pobra, sino que també ho era la seua familia, ab lo que sempre
tindria un pobre á la porta, y com tot justament per aquell temps,
s'escaygués que la propietaria de la casa del davant, morís, deixant á
una neboda, única hereva seua, la finca y un capitalet de dos ó tres mil
duros en diners, lo bon Joaquím, obrí uns ulls com unas taronjas y com
era ja entrant de la casa y molt ben reputat en ella, per sas qualitats
de honradesa y laboriositat, apesar de que la noya no tenia res de guapa
y comptava tres ó quatre anys més que éll, lo nostre home reflexioná, y
deixant de part los enamoricaments ab la sastressa, demaná y obtingué la
má de la neboda de la difunta propietaria, ab la que s'hi casá sis mesos
després.
La núvia, anomenada Francisqueta Guix, era lo que se'n diu una bona
xicota. Contenta de trobarse ab marit, pe'l que feya anys suspirava,
s'hi entregá en cos y ánima; y quan ab lo temps la prosperitat de la
casa li confirmá la aptitut de'n Joaquím pe'l negoci, sa natural
timidesa decliná en un cert acobardiment, que contribuhí á que l'espós,
ensuperbit per l'éxit cada dia creixent de la seua fortuna, únich goig y
aspiració de la seua vida, se constituhís en rey absolut de tot lo que'l
rodejava, cregut de bona fé, que puig tenia diners, ho tenia tot.
La primera educació dels tres fills d'aquest matrimoni, un noy y duas
noyas, corregué esclusivament, baix la direcció paterna; ja que per la
idiossincracia de la dona y la infatuhitat del marit, la mare no exercí
ab los seus fills, mes que'ls cuidados que's reservan á una criada
distingida. En Joaquím s'enmiscuhí, donchs, en la criança moral de las
criaturas, en la que, com es de suposar, donada la seua manera de ser,
ab los diners ho feya tot. Ab diners los feya creure; ab diners los feya
pendre las medicinas quan estavan malalts; ab diners los recompensava lo
seu bon comportament; y com es natural, prenentlos los diners, los
castigava al fer entremaliaduras ó malesas. Difícil es preveure fins
ahont l'hauria portat lo seu entussiasme per aquesta educació monetaria,
si aconteixements més afortunats encara, no haguessin cambiat del tot la
vida modesta y metódica de la familia.
A trenta mil duros, aproximadament, havia ascendit la fortuna d'en Bach
als deu anys del seu matrimoni; pero aixó que en la seua primera
joventut hauria estat lo Non plus ultra de las seuas aspiracions, li era
ja poca cosa, desde'l moment que ho possehía. La Bolsa, aqueix Monte
Carlo, California per uns, abim de deshonra y de pobresa per altres,
començá á atraure la inmensitat de las seuas ambicions. Havia sigut
afortunat en tot y no podia perdre: la idea lo seduhí, ho probá y l'éxit
va coronar sas primeras tentativas. Las ganancias l'enardiren y en son
magi hi formiguejá la idea de fer un colp gros, que'l permetés
deseixirse de la botiga de mantegayre, ahont la seua vanitat, hi vivia
ja anémica y encongida. La sort sempre propicia per ell, seguí
afavorintlo en jugadas de major entitat y gracias á arreplegar en una
d'ellas la fusió de las martorells y fransas, en Joaquím se trobá ab un
respectable capital de un parell de cents mil duros.
Donats los seus antecedents, en Bach distava molt de ésser un home
instruhit; sabia escriure pera fer ab cert rasgueig los comptes y rebuts
de la casa; sabia llegir lo suficient pera enterarse dels encárrechs que
li feyan y fins de la crónica y dels partes telegráfichs del *Diario de
Barcelona*, mentres després del dinar, ab quatre ó cinch companys,
saborejava sa tassa de Moka, en una de las taulas del arrecerat *Café
Español* de la plaça Real. Pero la picardía y un notable sentit
práctich, lo portaren ahont segurament no l'hauria portat la ciencia,
ni'l talent; que fou á la conservació de la fortuna que acabava
d'adquirir, apartantlo de la Bolsa tant bon punt realisá lo capital que
hi habia fet, assegurant ab tan sabi procediment, las pérduas que més ó
menos tart hi hauria tingut; y, un xich malhumorat de no haver estat més
atrevit en sas últimas jugadas, passá á preocuparse, puig que ja era
rich, de ferse senyor.
Venuda la botiga y feta sa instalació en una casa de sa propietat, al
carrer de Lauria, en Bach doná una mirada á son entorn. Era precís que
la senyora, que ja desde aquells moments podia anomenársela Dª
Francisqueta, se posés l'indispensable sombrero y's pensés en la
educació dels fills, també indispensable á son entendre, pera que á son
degut temps poguessen establirse matrimonialment, segons ho requerían
las exigencias de sa nova posició.
Las qüestions religiosas, ja may havian preocupat, ni un sol instant, lo
cor ni l'enteniment del enriquit mantegayre. Quan prenia criadas, las hi
preguntava si anavan á confessar y á missa, perque creya que las que
aixís ho fessin, serian més fiadas que las altras, y res més. En quant á
ell, tots los diumenjes acompanyava la senyora á missa de dotze, á Sant
Jaume ó á Santa Agna; quan passava Nostr' Amo, se treya'l barret de
copa, encara que fes fret y vent, y cada any menjava de peix lo dijous y
divendres de la Setmana Santa. Relativament á sos sentiments caritatius,
en un cólera que havia passat en un poblet de la costa, havia donat
cinch duros per una suscripció pública que s'havia fet entre la colonia
barcelonina, y ab aixó y alguns xavos y quartos donats als pobres que
l'escometian pe'l carrer, lo bo de don Joaquím, estava completament
satisfet y s'hauria barallat ab qualsevulla que hagués posat en dubte
los seus sentiments de cristiá, católich, apostólich y romá.
Ab lo dit, no es d'estranyar, que al pensar en la educació del fill y de
las duas fillas que Deu li havia donat, fixantse en que la majoria de
las familias ricatxas de Barcelona posavan los noys en los col·legis de
religiosos y las noyas en los convents de monjas, en Bach tingués lo bon
acert de fer lo mateix; y una volta'ls fills á pensió y comprats dos
sillons al Liceo, pera tenir ahont passar las vetlladas d'hivern y
agafar relacions més iguals á sa nova posició, don Joaquím y sa muller,
no tingueren que pensar ja més que en fer castells á l'ayre,
relativament als ventatjosos casaments, que, al tenir la edat, podrian
realisar los seus fills, ab lo diner y educació ab que estarian
enriquits, y més á més, quan lo seu físich no deixava que desitjar al
més exigent.
Dos anys feya que s'havia tret del convent á la més jove de las noyas
anomenada Adela, en lo moment en que aném á començar la nostra narració.
En Felip, lo fill més gran, ja de vint y cinch anys, havia fet lo
batxillerat en lo col·legi dels pares Jesuitas de Manresa, ahont havia
estat fins als disset, començant allavoras per gust propi la carrera
d'enginyer industrial, quins primers dos anys havia guanyat ab notas de
Notable y Sobresaliente; no aixís en los demés, ja que á l'época que'l
trobém feya tres anys que's matriculava pe'l quart, del que encara no
havia eixit, gracias á las distraccions que'l voltavan y als continuats
viatjes efectuats al extranger, ahont havia passat molt llargas
temporadas.
De Biarritz acabava d'arribar feya pochs dias, quan trobá á la seua
familia preparantse pera marxar á Larrua, bonich poblet de la costa de
Llevant, ahont la familia Bach possehia un magnífich chalet que havia
estat senzilla torreta en los anys de sa botiga de mantegayre, y ahont,
al cambiar de posició, arquitecte y ebanistas havian fet prodigis, si no
de bon gust, de costosos mobles y enfarfegats guarniments. Encara que
don Joaquím havia anat ab sa familia algún any á Fransa, la escursió no
havia passat may del mes de Juliol; l'Agost y'l Septembre, en Bach, per
res del mon, los hauria passat en cap altre lloch. En son chalet de
Larrua hi eran presentats tots los forasters richs ó luxosos que anavan
á la població; en sa casa's donavan balls y concerts; en sa casa
s'organisavan excursions; en sa casa se donava una expléndida festa lo
dia de Sant Joaquím, que fins la ressenyavan en las correspondencias
d'estiu alguns periódichs de la capital, y en sa casa, en petitas
reunions d'intimitat, se sabian y comentavan los més insignificants
detalls, de quantas familias actual y anteriorment havian posat lo peu
en lo poble de Larrua, y per fí, don Joaquím y sa familia, que á
Barcelona passavan desapercebuts entre tants d'altres, eran no sols
adulats y festejats entre la colonia forastera, sino que tinguts per
casi indispensables.
Ab aquestos antecedents, pot judicarse ab quina satisfacció, donya
Francisqueta y sas duas fillas de vint y divuyt anys respectivament,
preparavan en diversos calaixos, colocats sobre cadiras, los vestits y
robas que havian de ficar en tres grossos mundos, oberts en lo centro de
la sala.
--¡Rediantre! ¿tot aquest vestuari vos en habeu d'emportar? --exclamá
don Joaquím, que en companyia del seu fill acabava d'arribar del
carrer.-- ¡Ni que hi anessim pera passarhi la vida!
--¡Ja ho pots ben dir! --saltá donya Francisqueta que desde feya molts
anys trobava sempre ben dit y ben pensat tot lo que s'ocorria al seu
espós.-- ¡Jo'm marejo solament de véurho!
--Ja li asseguro, mamá ¡que se li acudeixen unas cosas á vosté!...
¡Sembla que cada any sia nou! --feu la més gran de las duas noyas
anomenada Teresina.-- ¡Sempre té por que'ns emportém massa roba y
sempre som las que aném més mal vestidas! Si tenim d'anar als balls
¡be'ns havém d'emportar roba per ball! Aném á missa ¡donchs nos havém
d'emportar vestits per anar á l'esglesia! ¿Y per passeig? ¿y per estar á
casa?... ¡No li dich res! ¡Y nosaltres que rebém á tanta gent! ¿Qué
podríam estalviar, limitantho molt? ¿tres vestits? ¡Y semblaria que
havém tornat á menos!
--¡Te molta rahó la noya! --esclamá don Joaquím, que la idea de tornar
á menos fins en sentit figurat lo mortificava-- los diners son pera
quan s'han de menester! Després que tants se'n gastan, no es cosa de fer
un paper ridícul per un parell de vestits més ó menos... lo que habeu de
fer es vigilar que no vos falti res.
--¿Veu, mamá, com jo li deya que'ns podiam haber quedat aquells dos
modelos de la Madame? --saltá l'Adela, tot prenent de las mans de la
cambrera un plech de camisas planxadas, ab las que deixá curullat un
dels calaixos del mundo.
--Si, si, 'l teu pare tot vos ho compraria; pero quan veu los comptes
ja ho pensa de una altre manera!... y, ben fet que fá, --prosseguí Dª
Francisqueta adonantse de que sens pensar acabava de críticar al seu
marit-- ¡Perqué si ho deixava á las vostras mans!... ¡Ay Deu meu! ¡Ja
caldrá que vos caseu ab un potentat, per qué sino!...
--Com que si no ho es ¡ja no'ns hi casarém! --¿Veritat papá?
--interrompé la Teresina, deixant un vestit á mitj plegar, pera
dirigirse á don Joaquim, que esclamá ab complaguda satisfacció:
--¡Ben dit! ¡ben dit, noya! La qüestió son diners, diners y diners! Ab
lo temps tot passa... lo temps tot se'n ho emporta... y res, alló que
diuhen los castellans: *Los duelos con pan son menos*.
--Bé papá, pero á mi'm sembla, que en aixó també hi poden haber las
seuas excepcions --intervení l'Adela, abaixantse pera arreglar los
plechs de un matiné de batista, á fi d'amagar la rojor que se li habia
pujat á las galtas.-- A voltas, hi ha joves, que si no tenen un gran
capital... tenen porvenir... que se'ls hi veu que farán carrera...
--¡Farán! ¡Farán!... ¡Lo que ja está fet es lo que m'agrada á mi!...
¡Me'n rich plá be jo dels homes aixerits, si no tenen quartos! ¡Lo
positiu!; ¡lo positiu!... En lo sigle en que vivim, los diners son la
clau de tot... lo demés ¡tot son falórnias!... Lo que es per casa ¡no
cal pas que s'acosti cap burinot, que no tinga la seua posició ben
assentada, perqué se'n anirá ben esquilat! ¡T' ho asseguro!
--¡Ay, Joaquim! --exclamá ab veu compungida Dª Francisqueta-- ¡Y
que'n tardarás d'anys á casar á las noyas ab aquestas pretensions!
Perqué jo ho veig ben bé ab totas las nostras amistats. ¡De casaments
com tu voldrias, no'n corren gayres!
--¡Se traballan, dona! ¡Se traballan! Y lo que no surt un dia, surt un
altre... Aixó dels casaments, també vol la seua ciencia... Si com jo
crech, realiso un negoci que tinch entre mans, desseguida'm posaré á
aixecar duas casas en los terrenos del carrer del Bruch. Ja sé que no'm
produhirán res... Si avuy per avuy, las fincas no donan per las
contribucions... pero desde ara, ja comensaré á dir que las edifico pera
donarne una á cada noya, lo dia que's casin y ¡ja veurás! ¡Los dots es
menester que's vejin al dia d'avuy!
--¡Ay, papá meu! ¡Y que bé que ho pensa tot, vosté! --exclamá la
Teresina, deixant un mundo á mitg tancar, pera fer una forta abrassada á
don Joaquím, que la rebé embabiecat de satisfacció, en tant que l'Adela
interposava temerosament á mitja veu: --Si, vosté ja ho diu; pero, vaja
¡per mí no es del tot afalagador tenir que pensar que la volen á una
pe'l dot!
--¡Pe'l dot! ¡pe'l dot! ¿Y donchs, ximpleta? ¿Que't pensas que'ls joves
no saben de comptar al temps que sóm? Me sembla noya, que tens unas
dérias que no son gayre del cas... En la vida real no hi ha més que lo
positiu. ¿Ho entens? tot lo demés son ximplesas. Mira, jo'm vaig casar
ab la teua mare, perque vaig coneixer que anava á fer una cosa ben
encertada. Jo'm vaig dir: Es una bona noya y te setze mil duros lo dia
que's casará. Ella va pensar: es un bon jove y te una galan botiga que'n
val altres tants... Y dit y fet; nos varem casar. ¡Y ja me'n rich de
matrimonis que hajan viscut mellor que nosaltres!
En Felip, que desde sa entrada en la sala no havia parat d'esfullejar lo
*Brusi* y que per las contraccions de sa fesomia y la mofeta rialla que
més de duas voltas havia entre-obert sos llavis, deixava veure lo poch
atractiva que li era la conversa, al sentir las darreras apreciacions
del seu pare, s'aixecá sobtadament preguntant:
--¿Y que no s'ha de dinar avuy?
--Tens rahó, noy. ¡Si ja es prop d'un quart de tres! --exclamá donya
Francisqueta, aixecantse darrera seu y cridant:-- ¡Pepa! ¡Ramona! ¿Qué
feu per aquesta cuyna? ¿No he dit que haviam de dinar á las duas en
punt? ¿No sabéu que havém de marxar en lo tren de las cinch?
En Felip se posá al costat de la seua mare y passantli carinyosament la
má per la cintura, li digué á mitja veu:
--Vinguim á donar una mirada á la maleta que he portat de Biarritz,
pera veure si hi tinch tot lo menester; perque jo me'n vaig ab vostés á
Larrua.
Donya Francisqueta se quedá com qui veu visions, en tant que don
Joaquím, que per ésser al altre extrém del cuarto, no havia entés las
paraulas del seu fill, pero que per la cara y actitut de la seua dona
comprengué que passava quelcom d'extraordinari, preguntá:
--¿Qué diu aquest?
En Felip, paregué que ab la veu del seu pare se refeya d'un cert empaig,
que visiblement havia deixat traslluhir al parlar ab donya Francisqueta,
y prenent lo tó ferm del qui ha molt pensat lo que va á fer, digué
acentuant paraula per paraula:
--Que aquest any ¡jo també hi vaig á Larrua!
Una onada de carmí enrajolá'l rostre de don Joaquím, que exclamá ab
violencia:
--¡Si jo ho vull hi anirás! ¡Bona'n fora que després de quatre anys de
gastarme'l mar y las arenas per aquestos mons de Deu, fent viatjes y més
viatjes y esguerrante la carrera, ara tornessim á las andadas! Si t'ho
has posat al cap, ja t'ho podrás baixar als peus. ¡Encara no n'habém
tingut prou de disgustos!
--Ningú parla de que vulga donarli disgustos, ni que vulga tornar á las
andadas, com vosté diu --replicá en Felip ab calma, pero, sens deixar
son tó de fermesa-- ¡Veliaqui lo que fan vostés! Fer pensar moltas
vegadas, ab lo que un ja no pensaria... ¡Y no torném á parlar mes
d'aquesta qüestió, perque tots nos hi enfadariam! ¡Es prou pesat, que á
vinticinch anys un tinga que donar part y quart de tot com si anés á
estudi! ¿No he fet lo que vosté ha volgut, perqué aixís li ha semblat
bé? ¿No'm va dir que'ls homes s'han de divertir y que de donas lo mon
n'estava plé? ¿No va ser vosté'l qui'm feu viatjar quan jo no'm volia
moure? Donchs mentres fassi lo que vosté mateix m'ha predicat, no hi ha
per que enfadarse! A mí aquest estiu me convé passarlo á Larrua y com no
hi haig de fer res de lo que vosté no vol, crech que val més que
m'estigui á casa meva, que, fent parlar á tothom, me'n vaji á la fonda.
D. Joaquim restá un breu espay de temps sense respondre. Per duas
vegadas obrí la boca y, com arrepentit de la idea que anava á esplayar,
torná enrera la començada paraula fins que, fregantse las mans, digué,
dirigintse envers al menjador.
--Bé... Bé... ¿Es á dir que en lloch d'anar á Sant Hilari, com havias
dit, vens á Larrua? En fi, tu mateix: crech que ja tens edat de sapiguer
lo que't convé... Y si no vas dret ¡pitjor per tu! Perque jo de
disbarats, no te'n deixaré fer ¿m'entens? Lo que no ha de ser, no será
¡Si qu'estariam frescos!... Si m'haguessis cregut á mi ¡qué'n fora de
diferenta la cosa!... ¡Quan penso que jo m'he tingut que fer tot sol...
y tu, un xicot que ab la teva posició, ó, mellor dit, ab la meva, --feu
en Bach repensantse-- podias fer un magnífich casament... trobar un
primer dot!...
--Y bé, papá ¡no li passa pas la edat! ¡que's diverteixi! ¡Si tots fan
lo mateix! --interposá l'Adela, desitjosa d'acabar aquell incident, que
habia vingut á rompre l'animació de la familia; y tot allargant una
cadira á don Joaquim, li passá carinyosament la má per sa grisenca
barba, dihentli á cau d'orella:
--¡Se torna més lleig, quan se enfada!...
Lo començament del dinar transcorregué en mitg de un embarrassós
silenci: semblava que tots tenian por d'entaular conversa, temerosos tal
volta de que qualsevulla paraula fes remoure un assumpto que's veya
visiblement que tota la familia tenia interés en ofegar. Mes la nuvolada
aná aclarintse: lo sol de la jovenesa, trayent sa mirada riallera per
los hermosos ulls d'aquellas duas noyas, plenas de totas las il·lusions
y felicitats de la vida, espargint per son entorn aqueix impalpable no
sé qué de infantivola alegría, parescut á cants d'aucells y á flayre de
gessamins que's desprén de la joventut ditxosa, fongué las boyras que
havian enfosquit per llarga estona la faç de pare y fill, y quan duas
horas després, dins de un enxarolat faeton, s'hi acomodavan Dª
Francisqueta ab l'antuca, lo bano y un petit sach de má; don Joaquim ab
una pesanta maleta ahont s'hi habian tancat los cuberts de plata y las
joyas de las senyoras; en Felip ab un bonich gos de casta inglesa, que
no parava de remenar la cúa; las noyas ab dos grossos rams de flors,
que'l porter y jardiner á l'hora de la casa, las hi havia donat al
baixar la escala; y en lo cupé las minyonas, ab lo cistell de las
provisions, las capsas dels sombreros y un gros farcell de roba, que no
s'habia pogut enquibir en los tres mundos, dos bauls y una cistella, que
omplía lo dalt del faeton, tan sols en la cara y posat del hereu Bach se
comprenía que'l curt altercat hagut entre pare y fill tenia las arrels
més fondas de lo que á primera vista semblava.
## Lo balneari de Larrua.
A uns trenta kilómetros de Barcelona y entremitg del hermós enfilall de
pintorescas poblacions que, besadas per las blavosas onas del Mediterrá,
s'estenen desde Montjuich fins á Palamós, joguinosament escalonat damunt
lo fosch rocám ab que comensa una petita serra de montanyas, se troba
situat Larrua, poble de uns vuyt cents habitants que, per son clima
templat y exent de cambis bruscos de temperatura, per la eficacia de sas
ayguas thermals, per son magnífich balneari que permet pendre ab tota
comoditat los banys de mar, per sa proximitat ab la capital y, més que
tot, per haverli capigut la sort de caure en gracia á la capritxosa
Moda, ha estat y es, fá alguns anys, lo lloch predilecte d'una gran
part, de lo que se'n diu bona societat barcelonina, especialment
d'aquellas familias que, per un ó altre motiu, se troban
impossibilitadas de seguir á la hig life al extranger. La válua,
verament digne de tenirse en compte de la localitat, y l'alicient
d'ésser, com hem dit avans, un elegant punt de reunió, ha fet aixecar á
l'expressat poble y en especial al indret que dona al mar, una
boniquíssima renglera de luxosos chalets, bellament ombrejats per un
llarch enfilall de ufanosas acácias que li donan aristocrátich aspecte.
Alguns altres se'n veuhen també escampats entre'ls tortuosos carrers de
la part antiga de la població, formant vistós contrast los blanchs
estocats de las modernas construccions, ab las rónegas parets de las
casas de la gent del poble, que marcadament ostentan son antiquat sagell
de la edat mitja.
Com tots los pobles de la costa catalana, lo que'ns ocupa, está compost
en sa majoria, per familias de pescadors. La barqueta, las xarxas y rems
per los homes, lo joguiner coixinet de fer puntas per las donas y la
sens igual llimpiesa de sas entradas y cuynas, li dona un simpátich colp
de vista, que s'accentúa més encara, en la temporada d'estiu, per lo
nombrós aplech de elegants senyoras y senyoretas, que omplenan aixís los
estrets carrers del poble, com los sorrals de la platja y l'ampla via
per ahont hi serpenteja casi d'hora, en hora, l'enfilall de vagons del
ferro-carril de França. Mes lo que sens dubte, contribueix á donarli
major vida, son sas duas ben acondicionadas fondas y son ja citat
balneari que, sens exageració, pot molt bé resistir la comparansa ab
alguns del extranger.
Aixecat sobre elegant armatoste de ferro, voltat son primer y únich pis
per una ampla galeria de quinze ó vint pams, desde la qual se disfruta
d'una hermosa vista als quatre vents, y á la que desembocan per una
part, los elegants salonets destinats á lectura, tresillo, billar y
administració, y per l'altre, las portas del espayós saló central,
luxosament amoblat ab piano, otomanas, balancins y aparells pera la llum
de gas, lo Balneari de Larrua, tant per sas bonicas condicions, com per
l'agradable brisa del mar, que'l priva de la calor fins en las horas més
fortas del sol, es sempre'l lloch predilecte dels forasters, que aixís
hi van entre dia á pendre café ó refrescants begudas, tot jugant un
tresillo ó una partida de billar, com en las horas de la nit, en que'l
ball per la joventut, lo joch pe'ls homes y la conversació per las
senyoras, hi regna ab tots sos atractius. Allá es ahont, si li plau
acompanyarnos, hi portarém al nostre pacient lector, lo vespre següent
al dia en que havém vist marxar á Larrua á la familia de don Joaquím
Bach.
Feya pochs moments que'ls criats, havian donat tota la forsa del gas als
aparells centrals del gran saló del pis primer y ja, agrupats en
otomanas y tamborets de rejilla, s'hi veyan á gran part dels més
assíduos concurrents. Lo rotllo més nombrós era'l colocat entre la part
dreta del piano y la porta que comunica ab la sala de billar. Allí hi
havia la senyora y senyoretas Puigbernat, las de Soler, las de Llansás,
las Gori, las Calcell y algunas altras que, més novellas en estiuhejar
en Larrua, formavan de petits satélits al entorn d'aquestas cinch ó sis
familias, que unian á la respectable condició d'antichs propietaris del
poble, la de portar l'alta y baixa de tots los aconteixements de la
colonia que hi estiuhejava.
A eix rotllo, se dirigia directament al entrar al saló, tot lo més
notable dels forasters y allí, avans de ficarse en los salonets de joch,
s'hi deturava lo milloret de la pollería masculina, ja dreta derrera'ls
assientos ocupats per las senyoras, ja, si la cosa s'ho valia prenenthi
lloch pera engroixir la rodona.
--Vaja, Arenas --deya en la nit que'ns ocupa la viuda donya Mercé
Calcell, dirigintse á un jove de simpátich aspecte colocat derrera de la
seua filla Felissia.-- ¿No es veritat, que á no haver sapigut que
havian arribat las Bach, vosté no hauria vingut tan dejorn? ¿No li apar
que ho encerto donya Roseta? --afegí ab maliciós somriure, girantse
envers la senyora asseguda al seu costat.
--¡Oh, l'Arenas es prou atent per haver anticipat lo sopar, pe'l gust
de saludar uns moments avans á las senyoretas Bach! --contestá la
interpelada: en tant que la Felissia deya mirant fixament al jove:
--De segur que l'Arenas, no te d'esperar á saludarlas en lo Balneari...
Lo natural es haverlas ja visitat eixa tarde...
--Lo que jo'ls asseguro --respongué'l jove, sens contestar á la
insinuació de la senyoreta Calcell-- es que vostés están preocupadas,
ja que jo he vingut exactament á l'hora de cada nit. Escolti'l rellotje;
van á tocar las deu y fa casi mitj quart que he arrivat.
--¿No'ls apar, que tardan molt aquestas senyoras? --preguntá desde la
part esquerra de la viuda Calcell, donya Ramona Llansás intervenint en
la conversa.-- Encara que, per fer lo debut de la temporada, las noyas
no deuhen acabar ab la seua toilette. ¡Ay, Deu las fassa bonas! Jo ¿qué
vol que'ls hi diga? per més que'l seu pare s'ha esmerat en férloshi
donar una correcta educació, sempre trobo que fan olor de mantegayre!
La Encarnació, la filla més gran de la senyora que acabava de parlar, la
tocá lleugerament ab lo peu, en tant que deya en veu alta, tot girantse
envers l'Arenas:
--Mamá, per Deu ¡no digui aixó! Ellas podrán tenir com tothom las sevas
cosas ¡pero son molt bonas personas!
--Lo dir que fan olor de mantegayre, no vol significar que no sian
bonas personas, Encarnacioneta --saltá maliciosament la senyora
Gori.-- Com vosté ha dit molt be, ellas podrán tenir las seuas
especialitats, pero ¡á bonas!... ¿No's recorda, Paulina --afegí la nova
apologista de la familia de don Joaquím Bach, dirigintse á la senyora
Casabó-- de lo molt que várem riure l'any passat per Sant Joaquím?
Perque, la veritat, donya Francisqueta es senzillota com ella sola ¡y un
colp llansada á explicar interioritats!...
--¡Oh, la mamá es deliciosa! ¡deliciosa! --feu lo jove Constantí,
desde l'altra part del rotllo.-- L' any passat en l'anada á Sant
Andreu, me'n digué, que n'hi hauria hagut per un saynete que ¡ni fet per
en Serafí Pitarra!
--¡Nos ho ha de contar! ¡No se'ns escapa pas! ¡Nos ho ha de contar!
--exclamá ab verdadera fruició donya Fermina Puigbernat, fent lloch en
la seua otomana al jove Constantí qui, acceptant lo siti que li oferian,
comensá á mitja veu, entre rialla y rialleta, animada conversa ab una
part del auditori que, per no perdren paraula, corregué las cadiras pera
apinyarse entorn del narrador, en tant que á l'altre extrém, al que no
arribavan las paraulas ditas en veu baixa, s'entaulava lo següent
diálech entre la viuda Calcell y'l rich hereu de Figueras, en Rafel
Casagrau.
--¿Vol dir, vol dir, que vosté no hi ha anat á la excursió d'aquesta
tarde, ananthi la Clarita?... Ho sento: aixís nos hauria esplicat lo nou
trajo que ha tret avuy aquest atildat figurí de París... Perque, aixó
sí; no se li pot negar, que es un figurí dit y fet. ¡Vaja! ¡vaja! ¡casi
massa, per una senyora casada y mare de familia!
--S' ha de convenir en que es una mare de familia, molt en petit
--observá ab benevolensa en Casagrau-- una sola nena, que es una
monada com ella mateixa... una criatura que apar que se la veu al costat
pera formar ab la seua mare lo grupo de Venus y Cupido...
--¡Casagrau! ¡Casagrau! Si fossem maliciosos ¡hi hauria molt que pensar
del seu entussiasme, per aquesta no-ta-bi-li-tat! No tant, no tant... Jo
no li negaré que la Clarita no tinga un bon tipo y fins certa
elegancia... per més que, gastant com ella ho fá, moltas la tindrian
també --exclamá donya Mercé, donant una estirada al seu vestit, que
pe'l volúmen del ventre se li empujava sovint sota la barba-- pero
d'aixó á ésser una Venus, com vosté molt enlayradament ha dit, la
diferencia es massa grossa... Vaji analisant per parts: ulls que tan
aviat son verts com castanys; un nas arremangat; la boca grossa; del
color de la cara no hi ha que parlarne, perque sota del adob de pinturas
que hi porta, es difícil sapiguer si es blanca ó morena... Vaja ¡que no
n'hi ha per tant!... Aquí hi ha moltas y moltas senyoretas, que son mil
vegadas més guapas que ella y cap de vostés ne fa esment --afegí ab
certa acritut la grossa senyora, donant una mirada de tristesa á la seua
Felissia que, mitj recolsada en son balancí de rejilla, mirava per
centéssima volta lo niu d'aucellets pintat en lo país del seu bano.
--Vosté te molta rahó, senyora --contestá enfáticament l'hereu
Casagrau-- la bellesa, te'l seu expléndit regnat en las senyoretas de
la colonia forastera d'aqueix privilegiat poble... Aixó no te pas
dubte... La seua mateixa Felissia n'es una hermosa mostra... pero las
poncellas s'admiran com á poncellas y las rosas com á las rosas... La
Clarita, formará en primera linea ahont se vulla que vagi per la seua
elegancia, filla d'un bon gust innat en ella; per la seua figura de
formas verament esculpturals... Miri, jo la vaig coneixer á últims del
mes passat á Biarritz, lo lloch de reunió de las elegancias extrangeras.
Donchs, la Clarita's va proposar ésser de las primeras ¡y ho va ser!...
--Cregui, que no comprench com no hi va acabarhi la temporada per allá
dalt!... Al extranjer estava mellor en lo seu centre: tot aixó es petit
per aquesta notabilitat... Allá, tal volta algú la prenia per una
primpcesa, y aquí tothom está enterat de que es la senyora d'un
negociant de bacallá al qui no se li saben ni fincas ni diners; y
cregui, que encara que ningú posés en dubte las virtuts d'aquesta
senyora (Deu nos en reguart, que ab los deu dias que es aquí no n'hi ha
pera sapiguer tantas fondarias) de tots modos, li fio que no se li
hauria fet cap requiriment pera que vingués!
Un mormull de veus y remor de cadiras y tamborets que's treuhen de
lloch, vingut de la part de la gran escala central, trencá les derreras
paraulas de la viuda Calcell, parant com per encantament, las diferentas
conversas sostingudas per los grupos formats en lo saló del Balneari.
La Clarita, la que feya deu dias tenia marejadas á la major part de las
senyoras de la colonia forastera, acabava d'entrar en lo saló, seguida
de son corpulent marit.
Com si obehissin á una consigna, las donas giraren ó abaixaren lo cap
pera evitarse de saludarla, en tant que foren comptats los homes que no
deixaren los rotllos en que conversavan pera anar á son encontre,
formant á son entorn una atapahida muralla, que la Clarita atravessá,
distribuhint rialletas y saludos com hauria pogut fer una reyna al
trobarse entre sos vassalls.
L' hereu Casagrau qui al véurela entrar havia deixat á la viuda Calcell
ab la paraula á la boca, després d'haver donat una mirada al rotllo y
haverse convençut ab son coneixement de la societat de Larrua, de que
cap de las senyoras allí presents, estava disposada á ferli lloch, aná
directament á l'altra part del piano, encara desocupada, quina vuyda
otomana senyalá y oferí á la Clarita y al seu espós que, acompanyats del
gros estol d'homes que'ls rodejavan, semblava no havian fet esment de la
hostilitat ab que eran rebuts per la cohort femenina.
En tant havia arribat un nou refors al grupo que acabava d'abandonar
l'hereu Casagrau. Donya Antonieta Torressant, vehina y amiga íntima de
la familia Bach, prenia assiento al costat de la senyora Llansás, dihent
ab festiva rialleta:
--Avuy si que'ls hi porto noticias de sensació. ¡Grossas! ¡Molt
grossas!
--¿De la familia Bach?
--¿Qué casan las noyas?
--¿Qué posan cotxe?
--¿Qué han fet marqués á don Joaquím?
Foren las preguntas que feren á l'hora una munió de veus á donya
Antonieta, qui somriguent ab ayre de satisfacció y parlant ab més calma
quan més viva veya la curiositat del petit auditori, contestá:
--Res d'aixó; res d'aixó. No ho encertarian, per més que ho pensessin
tota la nit. ¿Pero qué han fet, que ningú de la colonia s'ha acostat á
visitarlos? Ab lo pecat hi tenen la penitencia: hi haguessin anat com
jo, ja ho sabrian.
--Ja veurá --objectá la senyora Gori-- ahir arrivaren que ja era
vespre y sens casi sapiguerho ningú; avuy s'ha tingut la nova al sortir
de missa y allá mateix s'ha acordat enviar recado pera preguntar si
havian arrivat be; deixant la visita pera demá, en que tots se trobessin
ja més descansats...
--¡Y va estar molt ben pensat! --saltá la senyora Llansás-- perque jo
ja ho sé per mí... No hi ha cosa que m'amohini més que arribar, y ab los
mundos y maletas al mitj del pas, ab las salas plenas de pols y tota la
casa sens arreglar, començar á omplirse de gent!
--Bé, pero ab tot aixó, --exclamá impacienta donya Fermina
Puigbernat-- donya Antonieta, no'ns compta la nova y, si no s'apressa,
vindrán ellas y'ns quedarém sens sapiguer las noticias que'ns porta.
--Es veritat.
--¡Te rahó!
--¡Digui! ¡digui! --repetiren á un mateix temps, varias senyoras del
rotllo.
--Donchs, casi res... Que ab lo pare, la mare y las noyas, hi ha vingut
també en Felip.
--¡En Felip! --exclamaren ab verdadera sorpresa donya Fermina y la
viuda Calcell.
--Sí, sí ¡en Felip en carn y ossos! y que, segons sembla, ve disposat á
passarhi tota la temporada.
--¡Vaja, rahó ha tingut en dir que'ns portava noticias de sensació!
--feu la senyora Gori, que ab sos moviments de cap, més que ab sas
paraulas, mostrava sa sorpresa.-- No entench pas com don Joaquím l'ha
deixat venir, estant encara soltera la Montserrat. Tal volta
s'arregli...
--¡Qué poch coneix al pare Bach, si diu aixó! Jo li asseguro que quan
ha deixat pujar al noy es que aquesta qüestió ja no li inspira cap
temensa! --saltá ab seguretat la viuda Calcell.-- ¡Los homes! ¡Los
homes! ¡Ells ray! ¡Aviat se'ls hi passan aquestas cosas!
La arrivada de la familia Bach, interrumpí la sentimental peroració de
donya Mercé, posant en moviment á la majoría de las senyoras reunidas en
lo saló, que aixecantse de cadiras y otomanas, rodejaren á don Joaquím,
á donya Francisqueta y á las noyas, ab las corresponents estretas de má
y ab la més ostentosa forma d'abrassadas y petons, las qui's creyan ab
més dret d'intimitat.
En Felip, objecte dels comentaris dels amichs de la familia, no venia ab
ells al Balneari. En cambi, don Joaquím, portava al costat seu un senyor
d'uns trenta cinch á quaranta anys, polidament vestit y en qual cara, de
faccions regulars y expressivas, s'hi veya la morenor dels que durant
llarch temps han estat afalagats per las brisas del mar. En Bach li posá
la má á l'espatlla y, ab tó festiu y reverenciós á l'hora, digué á las
familias que'l voltavan:
--Don Francisco Cuberta, estimat amich nostre, que acaba d'arrivar
d'América, capitalista y solter.
Tot just havia acabat don Joaquím, de fer esta flamant presentació, quan
la Lluisa Puigbernat y la Encarnació Llansás, posadas respectivament al
costat de la Teresina y de l'Adela Bach, exclamaren á l'hora:
--¿Que es lo teu nuvi?
La Teresina somrigué ab cert ayre de satisfacció, dihent per única
resposta:
--¡Quínas cosas teniu!
En tant que l'Adela, allargant la má al Arenas, que desde feya estona
cercava ocasió propicia pera saludarla, las hi deya accentuadament:
--¡Que no ho veyeu que es vell per mí!
Com si la entrada de la familia Bach, hagués estat la senyal de comensar
lo petit concert, que moltas nits tenia lloch en lo saló del Balneari,
tan bon punt hagueren pres assiento los darrers vinguts, y los que en
son obsequi s'havian aixecat, comensaren á pendre torn en lo piano la
major part de las senyoretas allá reunidas; tocant ab discreció algunas,
ab habilitat pocas, y rutinariament las més; pero lo cás era igual pera
la societat allí congregada: lo piano, en aquell saló, pareixia fet á
posta pera acompanyar ab sos sonidos las conversas que ab la música
pujavan de tó, arrivant diferentas voltas á ofegar per complert las
pessas que s'hi executavan, donant lloch en diferents rotllos á aquestas
ó sinónimas exclamacions:
--Resoltament, avuy es lo derrer dia que deixo tocar á la meua noya...
¡Pera enrahonar d'aquesta manera no hi ha necessitat de que ningú's
mortifiqui á assentarse al piano! --deya una mamá ressentida, al veure
que passavan completament desapercebuts los trinos, las escalas y
arpegios que tantas horas d'estudi havian costat á la seua filla, y á
ella tants diners y enfados pera ferla estar d'estaqueta quatre ó cinch
horas diarias.
Si algún jove obsequiava á la senyoreta pianista, y aquestas paraulas
s'havian dirigit á ell, l'obsequiador se mostrava més ressentit que la
mamá, donant lloch á que la bona senyora's cregués precisada á dirli:
--Qualsevol dia que tinga gust de sentir aquesta pessa, no te més que
passar un ratet per casa y faré que la noya la toqui pera que vosté puga
apreciar lo difícil y hermosa que es... ¡Si no comprench com no
s'equivoca un milió de vegadas ab aquest burgit, capás de fer perdre al
mateix Rubinstein!... Lo que sento, es que'l piano que tením aquí es
molt poca cosa... Un piano de torre ¿sap? Pero, vosté ja se'n fará
cárrech, y de tots modos, si á Barcelona nos fá l'obsequi de visitarnos,
li podrá sentir en lo piano de casa, ...un magnífich *Erard*, que'ns
costá cinch cents duros. ¡Allí sí que aquesta fantasía hi fa un
preciosíssim efecte! Allí sí que hi lluheixen las dificultats vensudas,
l'agilitat de dits, y encara que me está mal dirho, la brillantor y
colorit de la execució...
Moltas vegadas, mentres la bona senyora ponderava, ab son disculpable
amor de mare l'habilitat de la seua filla, en lo rotllo del costat,
alguna caritativa amiga deya á mitja veu:
--No entench com donya Narcisa, no coneix que la seua noya logrará
fernos apendre aquesta pessa de memoria! Fa cinch anys que vením á
Larrua, y ¡cinch anys que li sento tocar la mateixa fantasía! La podria
executar mellor que en Litz y á fé ¡que bon tros se'n falta! ¡Deu me'n
reguart d'haver fet apendre de piano á las meuas fillas!... Crech que
per una senyora de sa casa tot li es més convenient que apendre de
música... ¿No es del meu parer Jaymito?
En Jaymito, que casi arribava á una talla de nou pams, essent tan fornit
com alt y ab uns colors que hauria envejat un fill del Nort, acatava lo
parer de la mamá, contestantli ab gran vehemencia:
--Te molta rahó, senyora. Pe'l meu modo de veure, crech que á las
senyoretas la mellor classe d'adorno que se'ls pot ensenyar es la
destresa en la cuyna... Estiga certa que jo, si algún dia'm caso, estaré
molt més satisfet de que la meua dona entengui en la condimentació d'un
bon beffteach, que en ferme sentir irreprotxablement una creació de
Mendhelsson.
Aquestas y altras apreciacions per l'estil se sentian en los diferents
rotllos escampats per lo saló, essent en major número, las conversas
parladas en idioma espanyol, del que se'n feya us, no tant per las
familias castellanas y americanas que estiuhejavan á Larrua, sinó perque
á aquella flamanta societat, li semblava que adquiria majors graus de
distinció, expressantse en una llengua enmatllevada, en la qual més de
duas voltas s'hi havian fet traduccions com las següents:
*Habla usted como un libro. Miarons. Se ha d'haser la salida al campo;
pero con la condision de haserlo todo campestre... nada de comer pollos
ni perdisas; costillas y tornillos de cepa*.
Sens dubte que als nostres llegidors, los hi costaria endevinar que per
*tornillos de cepa* volia significar caragols de vinya, la bona senyora
que's dirigia al pollo Miarons: jove de gran supósit que, havent nascut
al carrer de la Blanquería de nostra comtal ciutat, parlava castellá del
matí al vespre, cregut de que aixís alcançava major prestigi d'elegancia
y distinció entre la cohort femenina.
En honor de la veritat, devém fer constar que no totas las senyoras de
la colonia que estiuhejavan á Larrua estavan á eixa altura del idioma
espanyol, pero á la majoría los hi mancava l'accent, la espontaneitat y
precisió de la frasse; deficiencia que si es més que disculpable quan
se'n fá us pera conversar ab personas nascudas á Castella, es altament
ridícul quan s'usa, creyentse engalanar ó enaltir.
En mitg d'eix remor de críticas y envejas mal encubertas, murmuracions,
necedats y conversas de bona mena, que de tot hi havia en lo gran saló
del Balneari, lo quadrat rellotje colocat dessobre'l piano tocá
solemnement las dotze, acompanyant ab sas vibracions las darreras notas
d'una cançoneta de Tostti, que ab agradable veu y discreta execució
cantá ab grans aplaudiments de la concurrencia la Teresina Bach.
Lo toch de mitja nit era senyal de retiro pera las senyoras; no així
pera la majoría dels homes, que interessats en una partida de billar, de
tresillo, d'ajedrez, ó d'algun altre joch menos inofensiu, no acostumava
á tenir en compte lo pas del temps, permaneixent en lo Balneari fins á
altas horas de la matinada.
Una de las primeras que s'aixecá pera abandonar lo saló fou la Clarita.
Las senyoras que no pogueren excusarse li feren una ceremoniosa
inclinació de cap, mes foren pocas las que deixaren de girarse pera
resseguir ab los ulls los més petits detalls de son elegant trajo de
pita-esponja color de foch, guarnit ab amples brodats de torsal negre.
Al arribar al peu de la escala, lo figurí de París, segons expressió de
la viuda Calcell, tingué de passar entre duas apinyadas rengleras
d'homes que, apesar de que molts ostentavan los caps cendrosos y fins
alguns ja del tot blanchs, no'ls fou obstacle pera murmurar de baix, en
baix, qualque petita galantería en sa llohansa, tot envejant al hereu
Casagrau la assenyalada distinció d'ajudar al marit en la tasca de
colocar dessobre las espatllas de la Clarita un lleuger xal de pelfons
negres.
--Miri --exclamá de sobte, ab marcada acritut donya Mercé Calcell,
senyalant á la senyora Gori la negra nuvolada d'homes que voltava á la
Clarita-- si jo may hagués tingut la bojería de pensar en casarme per
segona volta, m'hauria fet tornar enrera veure lo babiecas que son los
homes: ¡tots!... ¡tots! y com més vells ¡pitjor! ¿Y en Casagrau? Tan
corrido y tan espavilat que vol ser y mentres li va á derrera com un
gosset d'ayguas, ella no ha tingut ulls en totas las derrerías de la nit
més que per un, que á mí la columna de la dreta'm priva de véureli la
cara... Vosté que li ve mellor ¿vegi si'l coneix?
--¿Aquell de la americana blanca que ara ha passat al costat de'n
Torressant?
--Sí; sí; lo que está més aprop de la columna...
--¡Si es l'hereu Bach!...
--¡Ah! ¡Vaja! ¡Vaja! ¡Ja no haig de sapiguer res més!... Me'n alegro
pe'l tonto de'n Casagrau, que, darrera d'eixa no-ta-bi-li-tat, en tota
la vetllada no ha tingut un sol moment d'atenció per las noyas...
¡Infelís!... ¿Y tota aquesta colla de vells que sembla que se la menjan
ab los ulls? ¡Y que'n son de ximples!...
## Un bon partit
Al següent dia de sa arrivada á Larrua, la familia Bach havia rebut una
apreciable visita. Era aquesta la del portador d'una carta de
recomendació d'un íntim amich de don Joaquím, resident á la Isla de
Cuba, en la qual se li innovava que haventli manifestat don Francisco
Cuberta que anava á pendre los banys thermals de Larrua y recordantse de
que en Bach hi tenia casa, en la que hi passava la temporada d'estiu,
tindria un plaher en que abdós fessen amigable coneixença. Per dita
carta y per la conversa tinguda durant la visita, en Bach vingué en
coneixement de que don Francisco era home de grossos capitals y que
essent catalá de naixença, puig era fill de Rosas, tornava á Catalunya,
aixís pera refer sa salut, un tant enmalaltida pe'ls anys de rigorós
treball portat á las Antillas, com per desitj de pendre estat
matrimonial ab dona de sa terra, quals costums y modo de ser, segons éll
no havia trobat tan á gust seu en cap dels paíssos en que havia viscut.
Una volta tot sol en Bach, reflexioná detingudament sobre la carta y la
visita que acabava de rebre. Sens dubte l'amich d'América, á qui feya
poch temps havia enviat las fotografías de las noyas y que sabia'ls dots
y circunstancias que per tots conceptes las adornavan, ho havia fet ab
una doble intenció... La cosa era grossa ¡molt grossa! Un milionari de
veritat y no vell y plé de xacras, sino un home de uns trenta cinch
anys, de bona figura, d'agradable fesomia y d'un tracte espansiu y
obert; ab lo que era impossible que las noyas hi poguessin posar cap
mena de reparo. De petitas lo seu pare las hi havia fet coneixer lo que
valian los diners... n'estavan empapadas fins al moll dels ossos... éll
n'estava segur.
Verdaderament, la sort l'afavoria per tots cantons... Aixó era molt més
de lo que podia esperar en una época, en que'ls casaments de la classe
mitja, van fentse més escassos de dia en dia... ¡Y pensar, que quan
apenas se feya una boda regular, á las seuas fillas se'ls hi presentava
ocasió de ferne una en la que podrian realisar tots sos somnis de pare
ambiciós!...
Don Joaquím casi s'hauria sentit aclaparat per tanta alegria, si la
realitat ab sa veu inexorable no hagués vingut á ferlo baixar del
castell de sas il·lusions.
Las seuas fillas eran molt més que passadoras, y per més sort, ab tipos
diferents; l'Adela baixeta y rossa, la Teresina alteta y morena... aixó
indubtablement era una ventatja... pero ¿y si apesar de tot, no n'hi
agradava cap? ¿Y si aquest partit colossal, inesperat, se l'emportava
alguna que no sigués cap de las seuas fillas?...