BOY. ¿Qué hi há?
BIEL. Que baxa furient.
JORDI. Lo tinter, lo cens, la daga...
(_Disposantho_.)
Ara que vingui y veurem.
ΒΟΥ. (Per lo que poguès ocorrer
fem torná un ferro bermell.)
(_Ell y Biel encenen la fornal._)
### ESCENA XI.
Los mateixos. Lo BARÓ.
BARÓ. ¿Ahont es aquest miserable
qu' aixís m' insulta traidor?
JORDI. Aquí, y miréu, mi senyor,
d' está un xiquet mès tractable.
Damunt tantas, que no us caiga
la fama de mal-parlát. (_Li ensenya 'l cens._)
BARÓ. ¿Que 'm donéu en aquest plat?
JORDI. Las lliuras d' or y el got d' aiga.
A la mitj' anyada sòm,
y quí déu paga.
BARÓ. Paguéu;
pero crech que ja sabéu
qu' al castell hi ha majordom.
JORDI. Sè qu' á n' éll ho haig de portar;
mes aixís vostres ulls véuhen,
que si pagan los que us deuhen.
tambè al deure, heu de pagar.
Quiét lo ferrè á casa sèva,
may á la vostra ha puját,
vos del castell heu baxát,
per insultarme á la mèva,
y ara ja pe 'l vostre mal
lo vassáll se us desatenta:
Ara 's trovan frente a frente
lo castell y la fornal.
BARÓ. Pensar la fornal deuria.
que d' un castell sò senyor
que ab bens, terra, plata y or
vá afavorirla algun dia.
Que pensi aixó y al pensarho
potsè 'ns deixi d' insultar.
JORDI. Mes; la má us vindré á besar.
si vos voléu continuarho.
Si vos, com los vostres ávis,
als quí de tant sòm deutors,
nos féu mercés y favors
en lloch de fernos agravis,
jo desd' ara, sè esclau vuy
de quí 'ns fassi gracias tantas.
Pero ¡ay! vostres ávis d' ántes
no eran com lo nèt d' avuy.
D'aquella digna altivesa.
d' aquell sabe hereditari,
d' aquell valor temerari,
la catalana noblesa
sols ne conserva 'l recort
guardát en tombas sagradas;
armaduras rovelladas,
que vá portar la qu' há mort,
banderas, pendons arnáts,
un escút damunt la porta,
un títol que 's lletra morta,
y uns pergamins esborráts.
BIEL. ¡Bè, mòlt bè! ¡Jo en vostre lloch!...
ΒΟΥ. Tú calla y manxa, xarraire.
JORDI. Tú á la feyna del manxaire.