ARNAL. ¡Oh!¡ Estém perdúts !... sino trovo
un medi pera surtir,
ingrát lo porto á morir.
y la ditxa de tots robo
ab lo sèu últim sospir.
ROSA. ¿Qué tens, Arnal?
ARNAL. Tinch, Roseta,
que 't tinch d' obrir lo mèu cor:
que 'l poder del cel decreta
qu' una infamia per mí fèta
dega esglayarte d' horror.
ROSA. Parla pe 'l cel.
ARNAL. Desde 'l dia
que jo á n' al bosch tè vaig véurer
vá trová 'l cor alegría;
t' amava; mes no tenia
prou seny per poderho créurer.
Lo senyor barò, allavoras,
també al bosch tè vá trovar.
¿A quí, si 't vèu, no enamoras?
Desd' aquell punt, tentadoras
tas miradas, vá cercar,
y jo, rastrer, agrahit,
á la protecciò que 'm dava.
li vaig oferí, envilit,
conquistarte tot seguit
per l' afany qu' ell desitjava.
L' encárrech vaig acceptar
sense contá ab lo mèu cor,
y, al volerte aná á parlar
del amor d' ell, vaig trovar
qu' era primè 'l mèu amor;
que sentia gelosía
ja de que éll te volguès tant,
y parlarte d' éll dèbia,
y jo parlar no podia
sino de sè el tèu amant.
¡Oh! ¡Quína lluita Déu mèu!
Ferme una senyal debia (_La senyal._)
¡Aquesta! ¿Sents?...
ROSA. ¡Valgans Dèu!
ARNAL. Contestant jo; l' amor tèu
la porta al barò n' obria.
Al últim lo decidirse
vá ser precís; la senyal
tornava allá á repetirse.
Deixá aquí 'l mall de sentirse,
era als mèus pares mortal;
ferlo sentir, era horror
que ni entre las fèras s' usa.
--¡Quí es qu' aixís mata un amor!
¡Quí es que damunt d' una enclusa
s' aixafa ell mateix lo cor!
Vaig dir... y el mall vaig alsar,
vá cáurer y clá 's vá sentir,
desprès, ja re 't tinch de dir.
Tú sabs com l' amo vá entrar,
tú sabs com vá ara á morir.
Tú sabs lo vil quín es ara
y en mí matéu al traidor;
mes ¡ay! aixuga aquest qu' ara,
plor d' amor, per una mare
n' arrenca un fill, del sèu cor,
qu' á una fera enterniria,
qué faria á un roch plorar,
qu' hasta un ferro ablandiria,
y que encara amargaria
l'aigua amarganta del mar.
ROSA. ¡Oh! sí, sí, Arnal! ¿Y tú creus
que jo puch salvarlo?
ARNAL. Sí.
ROSA. ¿Com?
ARNAL. Anantmen jo d'aquí.
ROSA. Es imposible.
ARNAL. ¡Ah!¿Veus?
ROSA. Díu mòn pare en son dolor
qu' aquesta casa tancada,
Arnal, es l' urna sagrada
que guarda avuy nostre honor.
ARNAL. ¡Pero no veu, insensát,
que al tancá així aquella porta,
la nostra esperansa, morta,
sòta una llosa ha colgát!
ROSA. ¿Y obrintla viuria?
ARNAL. Al acte.
M' ho díu del cor vèu segura.
Surtí es trovar la ventura.
es ab la ditxa fer pacte.
ROSA. ¿Y si m' enganyas?
ARNAL. No en flama
d' amor s'encen lo cor tèu.
La noya qu' estima, creu
tot lo que li díu qui l' ama.