BOY. (Bè, vaja: ha vist lo mateix.)

BIEL. No 'n faig cas y cap aquí;

pero just arribo allí

á la porta; quant, d' aqueix

finestrò, la llum qu' entrava,

de un raig tremolench de lluna,

m' ensenya ben clar, tot d' una,

al foraster qu' aquí estava.

¿Qué fá aquí llevát, lo ruch?

m' he dit jo, y ell, ab treball,

aixeca ben alt un mall,

l' abaixa: y díu: No; no puch.

Llavors l' altre mall picar,

allá al lluny torno á sentir;

ell torna aixó á repetir;

no pot y 's posa á plorar.

BOY. ¡Puf! ¿Y aixó es lo que sabs nou?

BIEL. ¡Ah! ¿Es dir que vos?...

BOY. ¡Votaván!

¿Donchs per qué he fèt lo mèu plan

si no per ço, cap de bou?

BIEL. Bè... pero ¿aquest plan?

BOY. Manxaire,

lo secret del atmetllò

díu: jo 'l puch sabé y tú no.

BIEL. ¡Ah sí, perque sòch xarraire!

BOY. No ho ets; pero ara convè

callar per lograr la cosa.

BIEL. Es qu' aquest criát me fá nosa.

Jo tinch de dú 'l cansonè,

per demanar la Roseta,

y mentre aixó duri així,

es clar; no 'l puch fer veni.

BOY. ¿Donchs que li fás de consueta?

BIEL. No; ell no ho vá demanar;

pero jo veig que s' estiman,

y están tristos, y s' apriman,

y... vaja, re... 'ls vull casar.

Lo ferrer de tall · 第 75 / 131 题