BOY. ¡Ah! ¿Aixó t'estranya?
Es la persona mateixa
qu 'l Ros vá vèure á la reixa,
tu al bosch, y jo á la montanya
festejant ab la Roseta.
BIEL. ¿Quí us ho ha dit?
ΒΟΥ. La mèva astucia;
jo, que ni un punt he deixát
de vigilá á n' aquest criát,
y... tot ho he vist.
BIEL. ¡Santa Llucia!
Miréu com un estornell.
¿Donchs allavoras, tambè
ja debéu saber pot sè,
lo que jo á nit he vist d'ell?
BOY. ¡Ah! Tú has vist alguna cosa?
BIEL. ¿Uy! ¡Ja, ja! ¡Si he vist, me díu!
BOY. (Déu sè 'l mateix.) ¿Qué?
BIEL. Veníu.
ΒΟΥ. Ja pots ja; ningú 'ns fa nosa.
BIEL. La nit passada, á las très,
m' ha semblát remor confòs
sentí aquí, y, per lo que fòs,
m' also y vinch sense dir res.
Seguia 'l corredò avall,
que desde 'l quarto aquí vè,
quant, tot de prompte, 'm detè
lo sentir tres cops de mall,
que llavors m' han sorprès doble,
entre la remor confusa,
perque eran dats á la enclusa
del altre ferrer del poble.