### ESCENA XII.
ARNAL, lo BARÓ.
ARNAL. ¡Pobreta! Tot s'ho creu.
Mentres que jo amant li diga.
¡Lo tramát d'aquesta intriga,
no tindrá perdò de Dèu!
BARÓ. ¿Lo daguer no hi es?.
ARNAL. Ara ella
l'ha anát á buscá al firal.
BARÓ. Fingir bè es lo principal,
lo altre toca á nostra estrella.
Lo daguer está renyit
ab l'altre ferrer del poble,
y 'ns favoreix aixó doble
per lo planque ja t'he dit.
Recordal bè y sigas destra.
ARNAL. Tot lo sè y bè se'm recorda.
BARÓ. Tindrás la escala de corda
preparada á la finestra.
Si ell se'n porta al llit la clau,
llavors...
ARNAL. Ja sè 'l qu' haig de fer.
BARÓ. Per la porta no pot ser;
será per dalt.
ARNAL. Quedi en pau.
¿Psit!
BARÓ. ¿Què hi ha?
ARNAL. Que m'ha semblát
que vè 'l daguer.
BARÓ. Bo seria.
Per si acás, tèn cortesía:
Descobert y al mèu costát.
(_Y quedan en la situaciò respectuosa d' amo y criát._)
### ESCENA XIII.
Lo BARÓ, ARNAL, JORDI.
JORDI. ¡Ay, alabát siga Dèu!
¡Vosaltres á casa nostra!
BARÓ. Gran es la sorpresa vostra
pe 'l que veig.
JORDI. ¡Si á fé de nèu!
Vos he vist alguna volta
tractant ab l' altre ferrer,
y no crech que puga ser
lo deixarlo, sense solta.
BARÓ. ¿Y si fòs?
JORDI. Nos vos vendria
punyal, espasa, ni daga;
hi estich renyit, es un plaga,
xarroteja tot lo dia,
y, tenint jo bonas mans,
y bon mall, no vull que diga
que jo 'm valch de cap intriga
per treurerli 'ls parroquians.
BARÓ. No ho podrá dir. Per la paga
d' una daga que m' ha fet,
ara m' ha entaulát un plet
perque li pagui la daga,
y jo, que pagar no vull,
trech la feyna de sas mans,
com li treurè 'ls parroquians
per ablandirli l' orgull.
JORDI. ¿Y per qué no li paguéu?
BARÓ. Perque no ha cumplert lo pacte.
Arma bona era lo tracte;
l'arma no 's bona, no 's déu.
JORDI. Ho estranyo, perque 'l treball
sol deixar pulit de sobras:
es bon daguer, manyá d'obras
y mòlt bon ferrer de tall.
BARÓ. Mòlt per no ser vostre amich
l'alabeu.
JORDI. May en la vida
m'ha fèt dir una mentida
lo ser amich ni enemich.
Abans de tenir jo mola
á esmolá anava al molí;
sobres quí era 'l primé allí
me vá armá un dia tavola,
y vám rompre; mes, per ço,
enemich ó amich ausent,
quan es dolent, dich dolent,
y quant es bo, dich qu' es bo.
Y ho dich, per mès que m' amoli,
y, renyit, me siga ingrát,
perque, per mí, la vritát
tè d' anar sobre: com l' oli.
BARÓ. Será com dihéu; mes lo cás
es que, bon daguer ó nò,
no ha cumplert.
JORDI. Ja es una rahò.
BARÓ.Que jo tinch.
JORDI. No ho nego pas.
BARÓ. Ab aixó si us vè á las mans
la fortuna, aprofitéula;
si us plau fer la daga, féula
y podrém ser parroquians.
Feyna que tenia ell
tindréu ademés de sobras,
y seréu lo ferrer d' obras
de las obras del castell.
JORDI. No puch pas tanta fortuna
venint així despreciar,
y si ell l' arma vá esguerrar,
per estar de mala lluna,
just es que s' ho pagui ell.
BARÓ. Aquest mèu criát sab que vos,
sou lo mès scient de tots dos
y aquí m' ha dút son concell.
JORDI. Dèu li pagui mercé tal.
Mes, no dientho, mentiria.
Del ferro que cada dia
surt bermell de ma fornal,
faig, á pich de mall, las eynas
millor del entorn d' Olot,
y fins lo mateix rey pot
contemplar las mèvas feynas.
Treball, á pich de martells,
de ferro verge, en las reixas;
dallas que may m' han dút queixas,
botons de roda, fusells
y, en lo ram de daguería,
punyals y dagas de lley
que 'l mateix armer del rey,
de Toledo, envejaria.
BARÓ. ¿Voléu dir?
JORDI. Tocant á espasa
sòn ells mès, parlém formals;
mes per dagas y punyals
no 'n fán ells com aqui casa.
BARÓ. Ja es prou.
JORDI. Y que dirho pot
perque tothom se'n recordi:
per fer dagas, mestre Jordi,
lo ferrer de tall d'Olot.
BARÓ. Vejám, doncas, com vos lluhíu
Aquí hi ha la daga. (_Dantli_)
JORDI. (_Ecsaminantla_) Bè.
Veurá com no li darè
per res de queixa motiu.
BARÓ. Fentho bè, no us ha d'abatre
lo preu, ni us donga fatich.
JORDI. Ja m'ho penso.
BARÓ. Jo no estich
per una dobla de quatre.
Vull un' arma de bon tremp,
que se 'm clavi allá 'hont se vulla.
JORDI. Lo pom ja es bo. Es la fulla
qu' ha de cambiarse: ho farém.
BARÓ. Segura me l' heu de fer.
JORDI. Será un' arma de batalla.
BARÓ. Si trova cota de malla
que passi mallas d'acer.
JORDI. Justament aixó es lo crédit
de la nostra fornal.
BARÓ. ¿Sí?
JORDI. D'aixó vè que 'l 'cer 'aquí
nos ha donát tant de rédit.
¿No sabéu la cansò?
BARÓ. No.
JORDI. Donchs es cansò d'una historia
que jo us puch dir de memoria,
si 'm voléu dar atenciò.
BARÓ. Ja espero ab ánsia.
JORDI. 'L mèu pare,
que Dèu l' hagi perdonát,
era un mestre daguè honrát,
com sòn fill, present, ho es ara.
Lo mèu mall mateix usava,
y aquesta fornal tenia;
la enclusa 'l ferro rebia,
y ell, tot forjantlo, cantava:
"Repica que pica,
fès dagas, daguer;
fès dagas y espasas
si rich te vols fer."
No vá tardar gaire
á córrer sòn nom,
á ferli fer dagas
venia tothom.
Un dia, entre 'ls altres,
vinguè un cavaller:
--¿Féu dagas que passin
las mallas d' acer?
--Si vos portéu mallas
ben prest ho veuréu,
claveuvos la daga
y ab sanch la treuréu.
--Donchs feumen, díu, una
de pom cisellát;
d' alló que ella valgui
sereune pagát.
Trayentse la bossa
vá fer trincá l' or,
mòn pare sentintlo
cantava ab ardor:
"Esmola qu' esmola,
fès dagas, daguer;
fès dagas que passin
las mallas d' acer."
Mentre ell esmolava
m' ho mirava jo,
la mèva germana
filava al racò.
Lo cavallè estava
ab ella parlant,
lo pare, veyentho,
seguia cantant:
"Esmola qu' esmola,
fès dagas, daguer;
fès dagas que passin
las mallas d' acer."
La mola rodava
sense may parar,
jo, que m' ho mirava,
la veya rodar.
Lo pare vetllava
per lo sèu honor,
quant mès esmolava
cantava millor:
"Esmola qu' esmola,
fès dagas, daguer,
fès dagas que passin
las mallas d' acer."
La noya al qui l' ama
aixís li ha dit:
--T' obrirè la porta,
al ser mitja nit.
Lo pare, sentintho,
ho escolta callant;
lo mola rodava
y anava cantant:
"Esmola qu' esmola,
fès dagas, daguer;
fès dagas que passin
las mallas d' acer."
Quant la nit arriba,
lo pare, amagát,
la daga tè llesta,
del pom cisellát.
Al tocar dotse horas,
ja entrava 'l traidor,
al passar la porta
cau en terra mort.
--¿Qu' heu fèt, díu, mon pare?
la noya. --El deber:
he probát si passan
las mallas d'acer.
Citát á justicia;
mòn pare es lliurát,
quí entrava com lladre
com lladre ha pagát.
Bè plora la noya,
mes plora ab honor;
content d' aixó 'l pare
cantava millor:
"Esmola qu' esmola,
fès dagas, daguer;
fès dagas que passin
las mallas d' acer."
Y mentres cantava,
sempre aquest cantar,
la mola rodava
sense may parar.
Jo, que m' ho mirava
sentia bè aixó,
y aixís vaig apendrer
la vella cansò:
"Esmola qu' esmola,
fès dagas, daguer;
fès dagas que passin
las mallas d' acer."