ROSA. ¡Ay! Tè rahò; ara qu' hi penso...
la seva cadira.
JORDI. Tréula.
(_Rosa vá á dins y torna á surtir ab una cadira distinjida cuberta ab
funda, y, desprès de destaparla, la coloca en lloch convenient._)
Jo mentrestant una estona
me 'n 'niré á la fira, á véurer
si aquell s' adorm, ó si vén
gaires aixadas y rellas.
ROSA. ¿Y si per vos me demana?
JORDI. Dígali que tinch gran feyna
á n' al firal, y quá casa,
tú per mí la rebs atenta.
ROSA. ¡No sè perque havéu de ferho !
Ella, ab tot y sa noblesa,
vè sempre aquí á la botiga,
y vos, per no véure á n' ella,
fariau una jornada.
JORDI. ¡Que 't dirè jo !...
ROSA. ¿Es una ofensa
qu' us ha fèt sense jo saberho?
JORDI. No, no es ella qui l'ha feta;
pero tú sabs la rondalla
qu' allí, esmolant, canto sempre.
Recordant passáts agravis
crech, ab tota la fé mèva,
que, si pot ser, may lo poble
tè de ferse ab la noblesa.
Si vè ella aquí á visitarnos,
ben rebuda hi es quant entra,
qu' en tot temps la cortesía
s' ha tancát 'hont hi ha honradesa.
Cau del sens la mitj' anyada
y li duch jo á casa d' ella;
las vint lliuras y 'l got d' aiga
may li han faltát com déu esser.
Pero¡ ferhi jo conxorxas
y buscar l' amistát vera!...
Que s' estigui ella al castell;
jo m' estaré á casa mèva.
Si ells tenen or, jo tinch plata;
si ells escút, fornal encesa;
si ells orgull, jo pau de l' ánima;
si ells dominis, jo mas terras.
¿Cóm vols tú, donchs, qu' ab mès honra,
y ab mès or, y ab mès riquesas,
y ab mès goig, y ab mès ventura,
perque 't veig bona y honesta,
vagi jo ab ells á humiliarme?
¡Ca, ca, ca! Si puch, ni véurerls.
No, no, no... ells als castell,
jo m' estarè á casa mèva. (_Se'n vá._)
ROSA. ¡Trista de mí si algun dia
sapiguès las mèvas penas!
¡Pobra de mí si, sabentho!...
### ESCENA VIII.
ROSA, BARONESA, AGNETA, que fá brasset ab ella, y dos patges, que 's
quedan á la porta, ab Dalmau, portant l' un un coixí y l' altre una
capsa.
AGNETA. La senyora baronesa.
ROSA. ¡Oh! Dèu meu la guart de mal
y sant Antoni.
BARONES. Roseta...
Ja pots dir qu' ha de guardarme,
perque, filla... 'm faig mòlt vella.
ROSA. No tant... no tant... fá mòlts anys
qu' ho díu aixís sa ecselencia,
y cada any vènen las firas,
y cad' any lo castell deixa.
AGNETA. Aixó es lo que jo li dich
quant la veig ab tanta pena.
BARONES. Sí; pero ja no hi veuria
sino fossen las ulleras,
ni, sino m' acompanyensin.
ja baixaria... 'm vaig vella.
Fá trenta anys qu' ho dich, y 'm miro
que no ho podrè dí altres trenta.
ROSA. ¡Aixó quí sab!
BARONES. ¡Ah! ¡Es possible!
Volentho Dèu, tot pot èsser.
Agneta, vés...
AGNETA. Mi senyora,
ho tè tot apunt per séurer.
ROSA. Miri, aquí tè la cadira.
BARONES. No... no pot ser, filla mèva.
No accepto res de ningú
que no sigui de l' Agneta.
Es lo mèu criát, lo mèu patge,
y ella me sab dur las raresas.
(_Mentrestant Agneta ha guarnit la cadira ab lo coixí qu' ha pres del
patge._)
¿Qué vols?
AGNETA. Que pot assentarse
la senyora baronesa.
BARONES. ¿Ja están posáts los coixins?
ROSA. Tot está apunt.
BARONES. Donchs... ¿á véurer?
(_Mentres l'ajudan á séurer Rosa y Agneta, apareix Arnal á la part del
carrer en la porta del fondo._)
### ESCENA IX.