JORDI. Respon.
ROSA. ¡Pare! Si no us sè que dir.
Aquest plor... aquest suspir...
es qu' estich trista án' al mòn.
JORDI. ¡Llamp de Dèu! ¡Trista! ¿Y per qué?
ROSA. No us enfadéu.
JORDI. ¡No enfadarme!
¿Cóm vols que puga aguantarme?
¿De qué estás trista?
ROSA. De re.
JORDI. Donchs, si es de re, torna riure
com ans solias, y canta;
lo veurert' trista... m' espanta,
me dòna engunia, mal viure,
y aixó ab un pare no s' usa,
perque, al veure 'l tèu flagell,
me bats á pich de martell
lo cor damunt de l' enclusa.
ROSA. ¡Ay, pobre pare! ¿Patiu?
JORDI. ¡Sí pateixo, filla mèva!
Visch de l' alegría tèva.
Si vols que riga, tú riu.
ROSA. Donchs no tinguéu pòr; riurè.
JORDI. ¿De debó?
ROSA. De nit y dia.
JORDI. ¿De debó?
ROSA. ¡Y tindrè alegría!
JORDI. ¡Ah! ¡Y que ditxòs que serè!
¿Qué 'm falta á mí? ¿Ab tú, contenta,
quí mès felís hi ha án' al poble?
Ferrè y daguer, guanyo doble;
la mèva riquesa aumenta,
y ja que 'l cel vá voler
que quedessem pare y filla
sols á n' al mòn, y ets pubilla
de tot quant mèu puga ser,
desprès de dí una oraciò,
perque siga al cel ta mare,
pensa que jo sò 'l tèu pare...
per la tèva... diversiò,
y creu que quant mès te vegi
cofoya y empolainada,
mès lo mirarte m' agrada
volent que 'l poble t'enveji,
perque 't dich de tot bon cor
que, si tas riallas venguessen,
ni que com plom las pesessen,
las compraria á pes d' or.
ROSA. Donchs treballém y riguém.
JORDI. Y cantém, si estás contenta.
(_Ella torna á brodar, ell á llimar, y cada hu canta la sèva cansò._)
### ESCENA II.