(_Lo primer treballant unas estisoras en lo banch, la segona brodant
or damunt satí en un tambor á la vora de la finestra. Ella trista,
ell cantant:_)
JORDI. "Lo pare, sentintho,
ho escolta callant,
la mola rodava
y anava cantant:
Esmola, qu' esmola,
fès dagas, daguer;
fès dagas que passin
las mallas d' acer." (_Se ficsa en Rosa._)
ROSA. (¡Ditxòs ell! ¡Ditxòs quí canta
y l' alegría tè al cor!)
JORDI. (¿Será tristesa d' amor?
Aquesta noya m'espanta.) (_Deixa la feyna._)
Escolta, Rosa.
ROSA. ¿'M cridéu?
JORDI. Vinam aquí.
ROSA. ¿Qué vos passa?
JORDI. ¿Qué 'm passa? Qu' es un xich massa
la tristesa del cor tèu.
¿Quí 'n diable t' ha mal mirát?
De véurert' lo cor se 'm trenca.
Estás groga, escardalenca,
semblas un pardal mullát
de confosa y aturdida,
y 't mata un secret afany.
Ja no ets rosa de tot l' any:
ets una rosa pansida,
y no 't miro que no caiga
en esmenarte una cosa,
y es que, en lloch de dirte Rosa,
t' haurém de dir lliri d' aiga.
ROSA. ¿Per qué?
JORDI. Sí. Perque lo plor
sempre 't tè la cara humida.
ROSA. ¡Dèu mèu de la mèva vida!
JORDI. ¿Sabs qu' es? que no 'm tèns amor.
ROSA. La cansò de cada dia.
JORDI. Cada dia y cada nit,
perque á tú 't dura 'l neguit
mòlt mès qu' á tots l'alegría.
¿A qué vè, qu' es aquest plor?
¡Acaba d' una vegada!
¿Qu' es lo que 't tè apesarada?
¿Cóm es aquesta tristor?
Respon y no 'm callis res,
perque jo fins crech probable
que t' ha mal mirát lo diable
ó las bruixas t' han ull pres.