-És una recepta de fer bunyols, però bunyols deliciosos!- exclamà
com enternit. -Vejam si endevines, Katel, qui m'ha donat aquesta
recepta!
-La vella Frentzel del _Bou Roig_.
-Frentzel? Que és cas! Com si fos capaç d'inventar alguna cosa, i
sobretot uns bunyols com aquests! No... és la petita Súzel, la
filla de l'anabaptista.
-Oh!- digué Katel. -No m'estranya: aquesta petita està plena de
bones pensades.
-Sí, està avançadíssima, per la seva edat. Fesme'n, d'aquests
bunyols, Katel. Seguiràs la recepta exactament: comprens? Sense tot
això tot aniria en orris.
-Estigueu tranquil, senyor, estigueu tranquil: hi posaré els cinc
sentits.
Katel sortí, i Fritz, atapeint una pipa amb tot esment, tornà a
posar-se a la finestra. Ja tot havia canviat davant son esguard:
les figures, les cares, les enraonies, els crits d'uns i altres:
era com un raig de sol damunt la plaça.
Rumiant encara en la masia, començà de pensar que l'estatge a les
viles no és verament agradable sinó a l'hivern; que és bo canviar
de nodriment de vegades, tanmateix, perquè la mateixa cuina, a la
llarga, es torna fada. Es recordà que els ous frescos, nus i crus,
i el formatge blanc de casa l'anabaptista, li daven més gust, en
son desdejuni, que tots els requisits de Katel.
-Si no tingués necessitat, en certa manera, de fer la meva partida
de _youker_, de pendre els meus xops, de veure David, Frederic
Schoultz i el gros Hâan,- es digué -m'agradaria força, de passar
sis setmanes o dos mesos de l'any a Meisenthal. Però no cal
pensar-hi: els meus plaers i les meves ocupacions són aquí. És una
llàstima, que un hom no pugui tenir tots els gaudis plegats!
Aquests pensaments s'encadenaven en son esperit.
Finalment, caigudes les batallades de les dotze la vella serventa
comparegué a parar la taula.
-Bé, Katel- li digué, girant-se: -¿i els meus bunyols?
-Teniu raó, senyor. Són la cosa més delicada que pugui dir.
-T'han reeixit?
-He seguit la recepta: no podia menys de reeixir.
-Ja que han reeixit- digué Kobus, -tot ha d'anar plegat: baixo al
celler a cercar una botella de _forstheimer_.
Es posava el manyoc de claus a la mà, quan una idea el féu tornar:
va demanar:
-I la recepta?
-La tinc a la butxaca, senyor.
-Bé, cal que no la perdem. Dóna-me-la per a posar-la al meu
secreter: ens farà plaer de tornar-la a trobar.
I, desplegant el paper, es posà a rellegir-lo.
-És que escriu d'allò més bé- va dir: -una lletra rodona, com si
fos emmotllada! És extraordinària, aquesta petita Súzel: saps?
-Sí, senyor: té un magí molt viu. Si la sentíssiu a la cuina, quan
ve, sempre té alguna cosa a dir per enriolar-vos.
-Ves, ves! Jo que la creia una mica trista!
-Trista... I ca!
-I què diu, què diu?- demanà Kobus, l'ampla cara del qual es
dilatava de satisfacció tot pensant que la petita era alegre.
-Què sé jo? Només que hagi dat un tomb per la plaça, tot ho ha
vist, i us conta el posat de cadascú; però amb un aire tan
trapella...
-Em jugaria qualsevol cosa que també s'ha burlat de mi- exclamà
Fritz.
-Oh! el que és això, mai, senyor. Del gran Frederic Schoultz, no
diré; però de vós...
-Ah, ah, ah!- interrompé Kobus. -S'ha burlat de Schoultz! El troba
una mica gamarús: veritat?
-Oh! oh! no és això!... No puc recordar-me'n... compreneu?...
-Està bé, Katel, està bé- digué, anant-se'n tot joiós.
I, fins al capdavall de l'escala, la vella criada el sentia riure
d'allò més alt, tot repetint: -Aquesta petita Súzel em fa criar
bona sang!
Quan tornà, la taula era parada i la sopa servida.
Destapà la botella, es posà el tovalló al coll amb aire de pregona
satisfacció, s'arremangà i dinà amb bella gana.
Katel vingué a servir els bunyols abans de les postres.
Aleshores Fritz, omplint son vas, digué:
-Ara veurem això.
La vella criada romania prop de la taula per oir la seva sentència.
Ell prengué un bunyol, i començà per tastar-lo en silenci; després
en prengué un altre; després un terç. Finalment, girant-se,
pronuncià aquestes paraules amb pes i mesura:
-Els bunyols són excel·lents, Katel, excel·lents! És bo de conèixer
que has seguit la recepta tan bé com era possible. I, tanmateix,
escolta bé (no és que jo et faci cap retret): els de la masia eren
millors; tenien quelcom de més fi, de més delicat, una mena de
perfum especial...- féu, tot aixecant el dit. -No puc
explicar-t'ho: no era tan fort, si tu vols, però molt més
agradable.
-Potser hi he posat massa canyella?
-No, no: està bé, està molt bé; però alquesta petita Súzel,
comprens?, en té la inspiració, dels bunyols, així com tu tens la
inspiració de la polla d'índia farcida de castanyes.
-És ben possible, senyor.
-És positiu. No s'hi valdria, a no trobar deliciosos aquests
bunyols; però al damunt de les coses millors hi ha allò que el
professor Speck anomena _l'ideal_, és a dir, quelcom de poètic,
de...
-Sí, senyor, ja comprenc- va fer Katel: -és, per exemple, com les
salsitxes de la comare Hâfen, que ningú no podia fer tan ben
reeixides com ella, pels tres claus de girofler que mancaven.
-No, no es això el que vull dir: no li manca res, I, tanmateix...
Anava a dir més cosa, quan la porta s'obrí i el vell David entrà.
-Ah! ets tu, David!- exclamà. -Vina, doncs, i procura explicar a
Katel què ve a ésser _l'ideal_.
David, en oir aquestes paraules, arrufà les celles.
-Vols burlar-te de mi?- digué.
-No, és cosa molt seriosa: digues a Katel perquè tots vosaltres
enyoreu les pastanagues, les cebes d'Egipte...
-Escolta, Kobus- exclamà el vell rabí: -tot just arribo, i ja
comences a atacar-me pel cantó de les coses santes. Això no és
gentil.
-Tot ho agafes per la banda que crema, vell jueu de mala mena! Seu.
I ja que no vols que et parli de les cebes d'Egipte, deixem-ho
córrer; però si no fossis jueu...
-Bé, ja veig que em vols foragitar.
-Res d'això: només dic que, si no fossis jueu, podries menjar
bunyols d'aquests, i et veuries obligat a reconèixer que valen mil
vegades més que el mannà, que queia del cel per lliurar-vos de la
lepra i altres malalties que havíeu atrapat entre els infidels.
-Ah! el que és ara me'n vaig! Això ja és màssa!
Katel sortí, i Kobus, agafant el vell rabí per la mànega, va
afegir-hi:
-Vejam! Que diable! Seu. En tinc una veritable recança.
-Recança de què?
-Que no puguis buidar un vas de vi amb mi i tastar aquests bunyols:
són una cosa de no dir.
David s'assegué: ara li tocava el torn de riure.
-Els has inventat: oi?- va dir. -Sempre fas invencions d'aquesta
mena.
-No, rabí, no: no sóc jo, ni és Katel. N'hauria estat orgullós,
d'haver inventat aquests bunyols; però donem a Cèsar el que és del
Cèsar: n'escau l'honor a la petita Súzel... Ja saps qui vull dir:
la filla de l'anabaptista!
-Ah!- digué el vell rabí, clavant en Kobus sos ulls grisos. -Vaja
vaja!... i tan bons els trobes?
-Deliciosos, deliciosos!
-Eh, eh, eh!... Sí... aquesta petita és capaç de tot... fins de
satisfer un golut de la teva mena.
Després, canviant de to:
-Aquesta petita Súzel va plaure'm tot seguit- digué: -és una noia
intel·ligent. D'aquí a tres o quatre anys coneixerà la cuina com la
vella Katel. Durà al seu marit per l'orella; i, si ell és un home
de potències deixondides, ell i tot reconeixerà que era la
felicitat més gran que podia esdevenir-li.
-Ah! ah! ah! Aquesta vegada, David, estic d'acord amb tu- va fer
Kobus: -poc exageres. És ben estrany que Christel i Orchel, que no
tenen ni quatre pensaments al cap, hagin posat al món aquesta
bonica criatureta. ¿Saps que ella ja ho porta tot, a la masia?
-Ja ho deia!- exclamà David. -N'estava segur! Veus, Kobus? Quan una
dona és desperta, i no és de les que s'estarrufen, i no cerca de
rebaixar el seu marit per enlairar-se ella, tot seguit es fa
mestressa: hom és feliç, en certa manera, d'obeir-la.
En aquell moment, no sé quina idea passà pel magí de Fritz: observà
el vell rabí de cua d'ull, i digué:
-Fa molt bé els bunyols; però, quant a les altres coses...
-Doncs jo- exclamà David -dic que farà la felicitat del brau pagès
que s'hi casarà, i que aquest pagès esdevindrà ric i ple de
benaurances! D'ençà que observo les dones (i d'això ja fa
qui-sap-lo temps), em penso ser-hi entès: sé tot seguit el que són
i el que valen, el que seran i el que valdran. Doncs bé: aquesta
petita Súzel m'ha plagut, i em plau que m'innovin la perfecció dels
seus bunyols.
Fritz havia esdevingut somniós. De cop i volta demanà:
-Digues, jueu de mala mena, per què has vingut a veure'm a migdia:
aquesta no és la teva hora.
-Ah! és veritat: cal que em deixis dos cents florins.
-Dos cents florins?... Oh! oh! oh!...- va fer Kobus amb un aire mig
seriós i mig mofeta. -D'un sol cop, rabi?
-D'un sol cop.
-I per a tu?
-Per a mi si vols, perquè jo sol em comprometo a retornar-te la
quantitat; però és per fer un servei a algú.
-A quí, David?
-Coneixes el vell Hertzberg, el marxant de paquet. Doncs bé: sa
filla ha estat demanada pel noi Salomó: dues criatures enciseres!-
féu el vell rabi, junyint les mans amb un aire enternit. -Però,
comprens?, cal una mica de dot, i Hertzberg ha vingut a
trobar-me...
-Sempre seràs el mateix- interrompé Fritz: -no content amb els teus
propis deutes, cal que et carreguis a l'esquena els dels altres!
-Però Kobus! però Kobus!...- exclamà David amb veu penetrant i
patètica, amb el nas encorbat i els ulls decantats en terra,
guenyejant. -Si veiessis aquestes benvolgudes criatures! No hi ha
cor per a negar-los la felicitat de la vida. I, altrament, el vell
Hertzberg és solvent: em refarà la quantitat al cap d'una o dues
anyades, tot el més tard.
-Tu ho vols- digué Fritz, aixecant-se: -doncs sigui. Però escolta:
pagaràs interès, aquesta vegada: el cinc per cent. Tos manlleus em
plau que siguin sense interès; però els dels altres...
-Oh! Déu meu! Qui et diu el contrari!- féu David. -Mentre aquestes
pobres criatures siguin felices... El pare ja em tornarà l'interès.
Kobus obrí son secreter, comptà dos cents florins damunt la taula,
mentre el vell rabí esguardava amb impaciència, i després tragué el
paper, el tinter i la ploma, i digué:
-Vaja, David: mira si es això.
-És inútil: ja ho he mirat, i tu comptes bé.
-No, no: compta!
Aleshores el vell rabí comptà, entaforant els munts a la gran
butxaca de les seves calces amb una satisfacció visible.
-Ara asseu-te allí, i fes-me el rebut, amb el cinc per cent.
recorda't que, si estàs malcontent de les meves facècies, amb
aquest tros de paper et podré dur qui sap a on.
David, somrient de felicitat, es posà a escriure. Fritz esguardava
per damunt la seva espatlla i, en veure'l a punt d'assenyalar el
cinc per cent,
-Ep!- va fer -vell jueu de mala mena! ep!
-Vols un sis?
-No, sis ni cinc. No som amics de tota la vida? Però no hi entens
poc ni gaire, en facècies! Amb tu sempre em cal estar-hi tot
seriós, com un ase quan l'estrijolen.
El vell rabí s'aixecà, aleshores, i li estrenyé la mà, i digué, tot
enternit:
-Gràcies, Kobus.