Anant de cami cap a un mas de la Selva, on tenia la família, se'm
féu tard per motius que no cal explicar. El sol era baix quan vaig
arribar al moli de l'Om, distant encara tres hores del terme del meu
viatge; mes, per tard que fos, haguí d'aturar-me a beure una mica
d'aigua, i em vaig asseure en una pedra, a la vora del riu, a
descansar un moment, tot fumant un cigaret.
El molí de l'Om no treballa de molts anys. És un casalot deshabitat,
o, més ben dit, una ruïna inhabitable, perquè bona part de ses
parets ha caigut, i ses teulbades i sostres no s'aguanten sinó a
trossos. En el seu interior hi creix arbrissa boscana, i la
llambrusca treu sa pampolada per les finestres. La resclosa,
somoguda i ratada, deixa escapar amb desdeny les aigües
rondinadores. La grossa turbina es podreix immòbil sobre el rec
eixut, on les aranyes l'enteranyinen i les bardisses dels marges la
curullen de vilordes i fullaraca. I quan un hom pensa que en altres
temps aquesta roda donava moviment a una complicada maquinària, i
s'imagina el roncar de les moles, corretges i engranatges, el tràfec
dels moliners, les corrues de carros que devien agombolar-se en els
patis, el dringar dels esquellerincs, els espetecs de les
xurriacades i els crits dels carreters animant tota la vall, no pot
menys de doldre's de l'enderroc i de la quietud d'ara. Ara
l'encontrada és deserta i boscosa. Els camins s'han enherbat i les
roderes s'hi són esborrades. No hi transita ningú sinó molt de lluny
en lluny. El sol hi guaita dies i dies i mesos sense descobrir-hi
figura humana, i el vespre s'hi deixa caure en mig d'una quietud
mortal.
Poca estona vaig concedir al descans. Volia aprofitar, en lo
possible, per a la meva marxa, la claror del dia, que començava ja a
vermellejar. Me vaig ficar, doncs, selva endins a bon pas; però
aviat vaig compendre que m'afanyava inútilment, perquè ans de no
gaire m'havia d'assolir la nit en plena boscúria. Per força el sol
havia de ser ja post. A pesar de l'altíssima verneda que em tapava
la vista de ponent, els besllums que, filtrant-se per les clarianes
del fullam, clapejaven el bosc, me deien prou, amb llur color i llur
feblesa, l'estat de la foguera d'on procedien. Havien perdut llur
centelleig d'or: s'enrogien, pampelluguejaven, no podien durar. A lo
millor s'estengué com una ratxada d'ombra i s'apagaren per tot
arreu. -Adéu, bondadosa mirada del crepuscle: ja no m'acompanyaràs
més!- vaig exclamar. Però m'equivocava: la morta flama del dia es
revifà encara, i sos reflexos tornaren a escampar-se per la
serralada; i esblaimats, moradencs, ondulant com fumarelles
lluminoses, vagarejaren d'ací d'allà, i s'apagaren i reaparegueren i
s'extingiren de nou una pila de vegades: tant, que no vaig perdre
les fiances de reveure'ls fins al cap d'un llarg temps d'esperar-los
en va. Per fi, vaig compendre que no tornarien, i llavors se
m'oprimí el cor. Encara em mancaven dues hores de camí per un país
completament deshabitat.
Quan vaig passar el pont de la Mostela, un pont de pedra estretíssim
i d'una sola arcada, tan senzill que es diria que és l'os d'una
costellassa, la nit era ben entrada. A l'altra part del pont el bosc
era d'una negror imposant. Certament vaig agafar por. Però... de
què?... De lladres? Ni tampoc no hi somniava. D'estimbar-me? Sabia
que la meva ruta no vorejava cap avenc. -Bah, bah!- això és
basarda!- vaig mormolar: -una por de no res, pròpia de dones i
criatures. És precís despreciar-la. Filosofia i avant!- Mes la
filosofia, que em feia avançar, no aconseguia pas tranquil·litzar-
me.
Un acompassat flauteig de tòtils que sonà lluny, en una fondalada,
m'encoratjà més que els millors raonaments. Vaig posar tota la meva
atenció en aquell cant adormidor, i a l'escoltar-lo em semblava que
la meva soledat no era completa. Hi havia sers que es movien, que
s'aplegaven per a una obra de vida i que es comunicaven amb mi pels
filets de llur veu. Feien certa companyia.
Un llumet, que aparegué més tard en mig de la massa confosa d'una
muntanya, contribuí també a dar-me conhort. Allí hi hauria una casa
i una família. Vaig figurar-me la masovera passant farina a la
claror d'aquell llumet, els xavals preparant l'establada de la nit,
i els jornalers recolzats a la taula parada, esperant l'hora de
sopar. La bona gent estarien amb la finestra oberta, sense pensar en
la caritat que feien al vianant amb sols deixar-li obirar el punt de
llur posada. No era tot desert, no. Jo sentia la companyor d'aquella
gent llunyana; i no m'atrevia pas a dubtar de la seva existència.
Distreta així la imaginació, vaig fer bon tros de via amb cert
coratge; però quan vaig perdre de vista el llumet, quan, al tombar
una colzada, vaig deixar d'oir el flauteig dels tòtils, i un silenci
perceptible, aterrador, vibrà a l'entorn meu en la immensitat, me va
semblar que la nit me queia al damunt.
Vaig aturar-me esverat, pres d'un malestar semblant al que
experimentem a voltes quan una persona se'ns acosta cautelosament
per darrera. Volia girar-me i no gosava. Per fi vaig aconseguir-ho,
i vaig sentir pasar per la meva pell una alenada freda,
esgarrifadora. Però no vaig veure res... només la boscúria, les
fondalades, la fosca.
Vaig tomar a caminar, i haguí d'aturar-me altra vegada al cap de
pocs passos: no em podia sostreure a l'obsessió de que algú em
seguia i m'observava. Palpitant d'emoció, vaig tornar a guaitar, a
escoltar... El silenci era absolut: sols el soroll del meu encongit
respir s'atrevia a profanar-lo. La nit era augusta, diàfana: un
abisme blavís, immens, puntejat d'estels, que indicaven distàncies
confoses en la fondària inacabable. I, a baix, la terra obaga
restava muda, amb un callament sant, com recollint amb religiós
respecte les irradiacions de lo infinit. Això és lo que es percebia
pels ulls i per les orelles... però, oi més... ¿Com explicaré
aquella sensació fonda i esborronadora que em perseguia? No sabria
comparar el meu estat sinó amb el d'una persona que se sent
molestada fins a lo insofrible per la insistent mirada d'una altra
que l'espia en silenci de fit a fit. Sí: la tensió del meu esperit
arribava a lo inaguantable. No vaig poder resistir més. Sang-glaçat,
vaig caure de genolls. -O infinit! o ignot! o sant!... jo t'adoro!
Ajuda'm! empara'm!- vaig exclamar amb un crit involuntari, que
retrunyí espantosament en el meu cor. I, de boca terrosa, vaig
seguir resant, resant amb desvari, arraulit, tremolós, fins que
m'esdevingué l'entendriment i el plor i el consol.
Vaig aixecar-me, a la fi, reconfortat, posseït d'una dolcesa
mística. La basarda no m'havia pas deixat del tot, però m'era
suportable. Amb el posat modest i les parpelles baixes, vaig
rependre la marxa pels viaranys solitaris, mormolant pregàries à
mitja veu; i així vaig poder arribar al mas.
Allí m'esperava la família amorosa i la llar encesa. Tothom estava
ja amb ànsia per mi. M'adreçaren algunes preguntes, que vaig
contestar amb laconisme. I vaig creure reparar que ningú no parava
ment en les meves respostes. Seria que jo deia coses de poc interès
i els ulls de tots descobrien en el meu rostre quelcom de greu i
indesxifrable que atreia l'atenció més que les meves paraules.
¿Quina mena d'honesta vergonya o d'encongiment d'esperit me va fer
callar lo més important de la meva jornada? No ho sé. Lo cert és que
vaig defugir converses, me vaig asseure a l'escon amb excusa de
cansament, i em vaig retre a les meves meditacions.
Mai com aquella nit havia coneguda la basarda, aqueixa por de lo
infinit, de lo ignorat, aqueix sofriment intens que tothom ha
experimentat alguna vegada i que mai no ha sigut estudiat amb la
circumspecció que es mereix. ¿De què depèn la basarda? ¿És que la
solitud, la immensitat i la fosca exerceixen de per si una
influència maligna sobre les facultats de l'home, desordenant-les
d'una manera boja? O ¿és que en aquelles circumstàncies se desperta
en nosaltres una facultat quasi sempre esborrada per grolleres
sensacions, un sentit íntim, que ens fa aptes per a rebre la
suggestió de poders suprasensibles que ens pertorben i esborronen? O
Déu meu! ¿com dubtar d'aquest sentit pregon amb què vos he palpat
amb terror santa en mig de la buidor de la nit? És un sentit balb,
obscur, com incipient, que, sense altres llums que he rebudes,
m'hauria pogut portar a l'adoració de quelcom detestable, com a
tants pobles que tal volta no tingueren en religió altre mestre que
la basarda; mes, per balb i obscur que sia, cal reconèixer la seva
existència.