Era un matí de tardor. Jo estava dormint, i em varen cridar,
donant-me la notícia de que hi havia mànegues marines. Me varen dir
que se n'eren presentades algunes, i que tot el poble era cap a la
banda de mar per atalaiar-les. Amb això em vaig llevar de pressa i
em vaig llançar al carrer encara amb la son als ulls i amb l'armilla
a mig cordar.
Al ser a fora vaig reparar que el cel estava tapat per una nuvolada
baixa, densa i bonyeguda, que deixava un sotacobert, per on la
claror se difonia tèrbola i somorta. Les parets blanques de les
cases prenien un to verdós, trist. L'aire estava com adormit, com
encantat. Els plàtans, amb llurs penjarelles de fulles rosses,
s'aguantaven en una immobilitat tan absoluta, que m'impressionà.
El carrer estava en la major soledat. Els banquets dels
espardenyers eren a les voravies sense que ningú els ocupés. Els
fadrins fusters havien abandonat llur treballador; i la grossa serra
enclavada en el fil d'un tauló, les garlopes amb el floc a mig fer,
i la biga començada a cairejar damunt dels cavallets, indicaven
que la feina s'havia suspès de cop i volta per algun motiu
extraordinari. En el ràfec d'un terradet, entre blets mústics i
ravenisses seques, quatre o cinc pardals estarrufats panteixaven amb
el cap sota l'ala. Dalt de la crestellera d'una teulada, dos coloms
negres guaitaven i escoltaven, estirant el coll de la manera que
solen fer-ho quan reparen quelcom que els alarma; però llur actitud
expectant durava d'un manera insòlita.
Jo experimentava una pesadesa invencible. Me semblava que els meus
sentits no estaven ben desperts, que l'emboirament de la son
m'enlleïa els membres... i vinga fregar-me els ulls. Però segurament
no era jo sol, l'espesseït: se diria que la pesadesa era per tot
arreu; que se la sentia entorn com una mena d'ensopiment còsmic,
si val l'expressió.
A l'arribar al carrer de la Mestrança, vaig trobar-hi una gran
gentada, quasi tota d'homes, que estaven arrambats a lo llarg de les
cases, girats de cara al mar. Me vaig ajuntar amb ells, i com ells
vaig posar-me a l'aguait. No es sentia un piu, ni la bonior vaga que
sempre s'exhala d'una multitud. Encara que aquella gent haguessin
sigut estàtues, no haurien guardat més silenci. Se podia creure que
ni respiraven. I la ressaga tampoc fressejava gens. Aquesta remor
agradosa que sona per les costes, fins i tot en els dies de bonança,
s'era apagada per complet. En la mar negrenca, de color de llècol
mullat, les ones s'embotien a lo lluny, i anaven venint, creixent, i
atansant-se, sense trencar mai la superfície, com si hi passessin
per dessota, a la manera que circulen els músculs sota la pell d'un
atleta que forceja; després, majestuoses i plenes, se precipitaven a
les ribes i no aixecaven cap remor, o, tot lo més, un xopolleig sec
i sense ressonància, que no corresponia a llur magnitud. Sens dubte
l'aire havia perdut la seva conductibilitat, i els sons s'hi
ofegaven a curta distància.
Una calima blanquinosa s'havia aterrat al cantó de llevant. Les
muntanyes i roques hi ombrejaven al dedins. Allí tot semblava fum:
un fum estacionat, immòbil. Però l'aspecte d'aquella part no era tan
fatídic, encara, com lo restant del paisatge amb sa nuvolada baixa,
ses penyes àrides i son horitzó aixafat, que es badava només un xic
a flor d'aigua per a donar pas a una llum verda i penosa. El mar
estava desert, sense una vela, sense una gavina.
En quant a mànegues marines, no se'n reparava cap enlloc.
-Què redrimonti atalaien, la gent?- vaig preguntar a un pescador que
tenia al costat.
-Aquest matí se són formades quatre mànegues, i sembla que n'ès
diada.- em contestà.
-L'avi Mallet les ha tallades amb ses seues oracions- va afegir
oficiosament una dona. -Ara rai, ja estan ben llestes. Déu vuigu
que no hajun fet cap mal, perquè sa nostra gent ès a mar, a
sardinals. Hi tinc tot es bé de Déu de casa: àdhuc es menut, se
n'han emportat.
En ,aquell mateix instant s'allargà per sobre el meu muscle un braç
vestit amb samarreta blava, assenyalant un punt del cel, cap a on se
varen acarrear totes les mirades. Allí, per entre dos rotllos de
núvols, com per entre dues bambolines colossals, penjava una
butllofa d'un gris blavenc, que s'anava inflant, inflant, igual que
una bomba aerostàtica. Quan hagué adquirides unes bones proporcions,
al bell dessota d'ella s'estufà el mar, rompent en xarbots, i a
l'ensems la bomba s'allargà pel capdavall, deixant caure una mena
de trompa, que va davallar serpejant gairebé fins a l'aigua. La
mànega estava formada. Va oscil·lar una estona, com afofolant bé la
testa en la nuvolada, i emprengué una marxa sinuosa. Passava força
lluny. Allí un vapor a tota maquina ens hauria semblat immòbil i
quasi no s'hauria obirat.
Entre el pinyoc d'espectadors que em voltaven hi havia un carreter
de cara bestial, aixafat de front, una mica pelut de galtes,
barbagròs, alt, d'ulls petits i vermellencs. Aquest home, que
revelava el seu ofici amb les xurriaques que li penjaven sobre el
pit enrotllades al coll per la tralla, donava mostres de disgust i
d'avorriment, i a l'últim va dir, en to de menyspreu:
-Bah, bah!... Sa sang no enrogirà ses aigües. Sou uns babalocs. Això
té tanta malícia com es fum de qualsevulga xemeneia.
-Déu vos gord que us arreplegués!- va exclamar un mariner. -No és
cosa de joguina, no. Jo no em voldria veure sota es seu embut, ni
enc que em trobés dintre una fragata de tres arbres. Xucla i roda
d'una manera!...
-Això deu poar aigua des mar per després fer ses pluges: oi,
senyor?- me preguntà un xicot. I, sense donar-me temps de contestar,
va tocar-me amb el colze: -Mireu!... una altra!
Efectivament, vaig veure que s'espallongava d'un abombament del cel
un canó serpós d'un blau de calitja. Era una altra mànega. I de
seguida se'n presentà una tercera, que venia, ja formada, de part
d'allà de les muntanyes llevantines, vorejant la costa,
desempallegant-se a poc a poc de les calimes, enteranyinada,
blanquina, voltada de lluïssors que s'anaven apagant gradualment.
Totes tres estaven a la vista. Vagarejaven majestuosament, amb les
trompes a frec d'aigua i les bombes mig enclotades als núyols.
Semblava que no tinguessin relleu: eren com pintures, com ombres
estranyament retallades en mig de la claror migrada d'aquell dia
malaltís. Seguien derrotes diferents i sovint oposades, i es
comprenia que no les impulsava cap corrent exterior, sinó una força
que residia en elles mateixes. Tan aviat s'enxiquien allunyant-se,
com s'engrandien acostant-se a terra. Però no es sentia el més lleu
soroll: tot passava com en un espectacle cinematogràfic; i, si un
hom no hagués tingut idea preconcebuda del poder d'aquells meteors,
no se n'hauria temut pas. Més aviat que de por, inspiraven un
sentiment de pena i d'estupefacció. Se diria que la naturalesa
estava malalta, i que, ensopida i enfebrada, somniava aquelles
monstruositats. Però aquell somni podia causar víctimes. Me vaig
recordar d'haver llegit que els navegants engegaven l'artilleria
contra les mànegues. Si haguéssim tingut un canó... Mes, a falla de
canó, ¿per què no fer sortir el sometent a la platja i que
escopetegés l'aire amb salves ben estrepitoses? Lo que convenia era
assorollar aquella atmosfera mesella i paralitzada, tornant-li el
moviment i la sensibilitat.
Anava a comunicar aquest pensament a les persones de més a prop,
quan s'aixecà al meu entorn una ronca bonior i cent braços
s'agitaren en actitud d'alarma. Una dona, que estava al meu davant,
se va girar tota esgrogueïda, tapant se els ulls amb una mà, i,
tremolosa i atarantada, empenyent de palpentes l'un i l'altre, va
córrer a ficar-se dintre d'una casa. Entre la bonior vaig entendre
una paraula: -Es sardinalers!... es sardinalers!...- I la remor de
veus s'apagà de cop, igual que en una cambra enconxada quan es tanca
la porta per on entraven els sorolls exteriors, i tot s'eixordà
sobtadament. Aleshores me va venir pell de gallina, i vaig veure la
meva esgarrifança reproduïda en tots els semblants.
Ja no vaig pensar més en el sometent. No hi havia temps de res. Sis
o set llaguts de sardinals acabaven de sortir d'un freu, i es
trobaven en mig del triangle que es podia imaginar entre les
mànegues. Dues s'havien engolat a l'ensenada, recorrent sa boca com
esmaperdudes. L'altra era més a terra. Corria com per trencar el
camí de les barques, acostant-se, creixent, agegantant-se...
Semblava que el sostre de núvols s'enlairava per deixar-li pas. El
mar se botia sota la trompa, entorn de la qual els ruixins formaven
una corona vaporosa. L'ombra del meteor se projectava sobre
nosaltres, i l'aire s'enfosquia, s'enfosquia...
Mentrestant els llaguts venien, botant, amb les proes embigotades
d'escuma, tots junts, aplegats per la por. Els vogadors treballaven
com en cap regata. Se doblegaven a la una sobre llurs rems, i
després s'alçaven tan alts com eren, repenjant-s'hi a l'enfonsar-los
en les negrenques aigües. Els patrons, drets a popa, governaven amb
una atenció que es descobria en tot llur posat. Un d'ells duia a
braç un infantó d'uns quatre o cinc anys, que se li arrapava al coll
amb un moviment de terror: un noiet ja vestit d'home, amb calcetes i
barretinola, bufó, grassonet.
Vaig sentir un gemec a prop meu. L'havia esclafit aquella dona que
poca estona abans m'havia parlat de que tenia a mar tota la seva
família. Estava immòbil, estirada, com enravenada de fred, pàl·lida,
amb els ulls astorats. El cap li tremolava lleument, i les dents li
debategaven. Sos llavis descolorits repetien un mot, sempre el
mateix. Menut!... menut meu!... La infeliç, aireferida de
bogeria, en aquells moments de suprema angúnia no es recordava del
seu marit ni dels fills grans, que amb llur treball la mantenien; ni
semblava que els veiés tan sols: no es recordava més que del fill
petit, del que res podia donar-li, però que més necessitat estava
del seu amor i de la seva cura. No sé què hi havia de tendre i de
fondament maternal, en aquesta aberració. Dues o tres vegades vaig
haver d'ajupir el cap entre la gentada per amagar les meves
llàgrimes.
Els sardinalers anaven venint, però no podien guanyar gaire camí,
perquè les capritxoses evolucions de la mànega els obligaven a una
marxa sinuosa. Tan aviat emproaven cap a les roques de llevant
(entre les quals, el mar, ara encongint-se, ara reinflant-se, feia
difícil l'atracada), com s'encaminaven cap a nosaltres o arrumbaven
de dret a garbí. Es diria que la mànega els perseguia
intencionadament, bé que guardant certa distància, entretenint-se
amb una caça que no se li podia escapar. En un moment, sense soroll
de cap mena, en mig d'aquell silenci d'esglai que s'havia apoderat
de la naturalesa, passava fantàsticament d'una banda a l'altra de
l'ensenada. Altres vegades marxava a poc a poc o s'aturava, donant
voltes sobre si mateixa; però era tan llisa i d'un to tan igual,
que aquestes voltes eren de mal reparar, i sols s'endevinaven per
l'ondulació que davallava en espiral per la trompa.
El carreter de cara bestial començava a interessar-se per
l'espectacle. S'havia tombat endavant, estirant el coll i traient el
cap per damunt dels muscles de la gent, i guaitava amb aire
feréstec, apilotant les celles sobre els ulls i allargant la barba a
tall de morro. La seva atenció s'intensificava a proporció del
perill, i un estremiment voluptuós sacsejava les seves galtes
peludes. -Ara va de bo- mormolava. I, quan la mànega s'allunyava
dels sardinalers, ell es redreçava i deia, com avorrit: -Bah! total
res!- Altres manifestaven iguals sentiments amb diferents
expressions de rostre. En aquell estat de tensió, els bonys de les
ànimes sortien a la cara. També s'hi pintaven la pietat i la
bonhomia: un ull enllagrimat, un llavi mogut pel rés, una boca
contreta, un sospir, un posat de cos, revelaven lo íntim de les
persones, lo que les converses no expressen i que tal vegada es
procura amagar amb elles. ¡Que en vaig llucar, de dolor i de
misèries! Però res me va causar tan mal efecte com la indiferència
de dos pobres mendicaires que, darrera d'aquella muralla d'ànimes en
pena, s'eren adormits al carrer, asseguts en un banc vora la porta
d'una taverna, com deslligats de tota germanor amb la humanitat.
Dormien descansadament: l'un amb el cap tirat endarrera, oberta
l'esqueixalada boca, reganyant el coll i el flac sotabarres coberts
de pèls blancs i curts, no afaitats de dies; l'altre amb el cap jup,
que es movia empès acompassadament per la post del pit amb les
zumzades d'una lenta i ampla respiració, pròpia d'un jove robust.
Aquestes coses les vaig veure quasi sense mirar-me-les. Eren en el
meu camp visual, dormen en el meu record, un sol conjunt amb les del
mar i del cel.
Els moments se feien llargs, eterns. Sens dubte hi haguera hagut
temps de reunir el sometent: me sentia culpable de no haver posada
en pràctica aquella idea, l'única que oferia alguna esperança de
resultat. Tal vegada encara es podia intentar!... Però no: la mànega
aborda els sardinalers, els rems cauen en banda, els llaguts topen
ells amb ells, els tripulants s'agombolen...
Ningú no respirava. I vaig sentir el feble gemec de la pobra mare.
-Menut! menut!... menut meu!- I després res: les palpitacions del
meu cor repercutint els meus membres i com sonant per tot arreu
convertides en rellotge de l'univers.
Gràcies a Déu, va ser més la por que el mal. A la traça, el meteor,
encara que molt a prop de les barques, no va tocar-les; i els
valents pescadors, refets del primer espant, tornaren bravament a la
lluita, vogant cap a una petita cala que els venia de dret. Aquella
caleta estava amagada per les calimes; però ells sabien prou on
l'havien de trobar entre les penyes de llevant. No la tenien gaire
lluny: nosaltres també l'endevinàvem. Arrencàren com fletxes tirades
a l'hora envers un mateix fitó, i penetraren en la blanca boirada.
Un cop en terra, eren salvats.
-Santa Anna els hi ha allargat un plec de sa seua caputxa- va dir un
vellet al·ludint al nom de _punta de Santa Anna_ que porta el cap de
la llarga muntanyola.
La mànega, que tan bella angoixa ens havia feta passar, seguí encara
rodant per la cala com qui cerca la perduda. Després va arrumbar-se
majestuosament a pendre terra pel recó de llevant, i es submergí en
la broma, entre la qual tot just s'afigurava, esblaimada, esvaint-se
a trossos a trossos. I, puja que pujaràs, s'enfilà costes amunt,
estirant o arronçant la trompa; segons els alts i baixos que
trobava; i aixecant sota d'ella, en l'ambient espès, una mena de
polsaguera com la que mou en un camí un animal que morroaterrat hi
rebufa, assolí la cima, s'acarrerà per la carena i tramuntà per un
collet.
Vaig cercar les altres dues, de les quals m'havia distret fins
aleshores, i ja no en vaig descobrir sinó una. La seva pariona se'n
seria anada qui sap a on, o s'hauria desfet sense jo adonar-me'n.
Sigui com vulgui, no en restava més que una a la vista, i no hi
estigué gaire estona. En mig de sa marxa atzarosa, se li segà la
trompa, separant-se-n'hi un tros del capdavall, que es fongué
fantàsticament en l'aire; i aleshores, la part superior, com sentida
de la dolor d'aquell escapçament, s'arronçà amb rapidesa, igual
que una banya de caragol que s'és tocada amb el dit, i la bomba
s'aixafà, encongint-se en una balma dels núvols.
Així fou deslliurat dels terribles meteors tot l'espai obirador. Mes
el dia encara continuà trist i pesat. Encara l'estrany fenòmen
tenia tirada a reproduir-se, i ací i allà del cel se formaren alguns
mamellons sospitosos, que per sort varen follar-se abans d'arribar a
res.
Deu hores eren tocades quan el carés del temps començà a mudar-se.
Els núvols ondularen i prengueren marxa lentament. Les fumoses
calimes s'esbullaven de per sobre. Una gotellada fina polsejà un
instant i cessà. El cel vaporós s'esbadellà en alguns punts. Un
rajolí de sol va creuar l'espai ombrívol, caient sobre les aigües
llunyanes, que s'allumaren amb una flameta d'or. Se coneixia que la
naturalesa es retornava a poc a poc. L'aire s'estremia, i, de sobte,
com recobrant el respir, va donar entrada a una ratxa de vent fresc,
que s'escampà per arreu. El soroll de la ressaga, més harmoniós que
mai, retentint alegrement com el xim-xim dels platerets d'una
xaranga, ressonà en les nostres orelles. La boirada s'esqueixà, i
aparegué la muntanya, encara mig envelada, mostrant ses verdes
feixes en gegantina graonada d'esmaragda... i es va sentir
l'escotxeig de les perdius allà amunt, i remor de fulles que
viuen. Déu meu, que era bonic, allò!... I un esbart de caderneres,
eixit no sé d'on, va passar rabejant-se en el vent novell,
joguinejant-hi amb gaia refiladissa.
-Els sardinalers arriben, senyor! ¿No voleu venir? - me va cridar un
vailet veient-me encantat.
Tothom corria cap a la platja. Els llaguts de sardinals estaven
atracant, uns aquí, uns altres allà... La gentada els agafava i els
treia quasi a l'envola-vola, amb càrrega i tripulants i tot. Quins
visques! quina cridòria! quins aplaudiments! Els pobres sardinalers
saltaven de llurs barques i abraçaven tothom plorant, plorant.
-Ai, Verge santa del Vilar!
-Ai, terra de Blanes beneïda!
-Ai, mareta meva!
-Fills estimats!
Aquestes eren llurs exclamacions, repetides cent voltes.
Me vaig parar en aquell patró que havia atalaiat amb una criatura
a coll durant el perill. Estava dret, mut, girat de cara al mar,
fits els ulls amb aqueix esverament reposat i ombrívol que sol
deixar una llarga dolor. El seu fill menut, amb un bracet li voltava
la cama, recalcant-s'hi, amb el caparró acotat a la cuixa, mig
adormint-s'hi. Després d'una estona l'home s'esparvillà i va
endreçar la paraula a l'infant.
-¡Ja ho veus, Ramonet, ja ho veus, es pa que s'hi dóna, a sa mar!
Hem vist sa mort a dues passes... i diu que ta mare s'és enllitegada
de s'espant. Quina vida! Cada dia desgràcies, misèria... I tu
aquesta maleïda fal·lera, que no calles mai: «-Pare, vui èsser
pescador com vós... Pare, porteu-me amb vós a sardinals.» Te l'hai
de treure, aquesta fal·lera: sents? Vui que aprengus ofici: res de
mar. Es dia que t'hi acostus t'hai de llevar sa pell!
S'anava enfellonint tot sol, com si algú li fes la contra. Va agafar
el noiet per sota les aixelles, l'aixecà en sopols d'una revolada,
i, encarant-lo amb la mar i mostrant-la-hi va dir: - Té, mira-la,
sa nostra desgràcia! Fes-hi sa creu per un mai més!- I nirviós,
malhumorat, després de posar la criatura en terra, li pegà una
bufetada. -Recorda-te'n!