Capuletti: ¡Un jorn de massa haurá tingut ma vida! (Se deté devant de
Fra Llorens y baixa la espasa, pero al moment, buscant objecte sobre que
descarregar sas iras, se gira y's dirigeix contra En Romeu, brandant la
espasa.) Terminen mos rencors d'una vegada. ¡Vina á mí, donchs, oh rassa
condemnada, de ma casa y dels meus sempre enemiga!
(Romeu desenveyna sa espasa per defensarse, pero en lo mateix instant en
que van á cruzar lo ferro, s'avansa Fra Llorens, s'interposa entre'ls
dos y diu ab solemnitat, senyalant á Julieta que apareix com morta en
brassos de las donzellas.)
Fra Llorens: Respectau son cadáver. Deu, oh bandos, Deu avuy ab sa mort,
Deu vos castiga!
(Quadro.)
(Cau lo teló.)
## Quadro tercer
(Sepultura dels Capuletti. Lo mausoleu de Julieta, al cual se puja per
unas gradas de marbre. Sepulcres.)
(Julieta dormida en lo mausoleu, cuberta ab una mortalla.)
(La escena fosca fins qu'entra En Romeu portant una antorxa encesa que
clava en un garfí de la paret.)
(La escena sola uns instants. Romeu entra dirigint vagas y errants
miradas entorn, sense véurer lo sepulcre de Julieta fins que'ls versos
ho indican.)
(Julieta, Romeu.)
Romeu: ¡Oh mort, jo vinch á tú! Si tots te fugen, jo vinch tranquil,
seré, lo cor en festa, com un espos als brassos de la esposa. Prepara
tos altars, tas alimarias, y tos donzells d'honor. May en tas gestas cas
semblant ne tingueres d'aytal hoste. Deseixit de la vida, que rebujo, jo
vinch á ton palau, mort encisera, jo vinch á celebrar mas esposallas.
¡La mort!... ¿Y qu'es la mort?... ¿Deixar de víurer? No pot ser. Lo cos
mor, mes no pas l'ánima... Se diu que'ls morts se migran y s'anyoran...
Es que los morts no parlan, pero senten. Jo donchs sinó: jo be so mort,
y sento.
Quant he passat pel mitj d'aqueixos réngles de fredas tombas, los qu'en
ellas jauhen, tot mirantme passar, pensant ne deyan: "¿Que busca aquí un
Monteschi?... Via fora! Via fora'l matador! Lluny de nosaltres! La rassa
d'aquets morts no es pas la sua!"
¡Perdó, sagradas ombras! ¡Perdó, oh ánimas, que sota d'eixas voltas
tenebrosas vagau entorn de sendras qu'encarnareu! Dormiu tranquils en
vostres llits de pedra, oh nobles Capulettis! No es sacrílech aquell que
avuy á vostras tombas baixa per restar ab vosaltres. Só dels vostres,
pus ja som tots d'una mateixa mena, y amors, no malvestats, aqui me
portan.
Per ella vinch tant sols. Ne vinch á dirli, com avans cada nit: "Jo
t'am, Julieta!" Des que som morts jo no li he dit encara. A dirli vinch
lo que li he dit en vida. Vinch á esposarla mort, y per ofrena, vida y
amor, y cos y cor li porto.
Ja que aquells de la terra no volgueren, ja que'ls vius á mas bodas se
negaren, ton ara dressa, oh mort, prentne una tomba per pedra del altar,
encen per ciris tas llantias sepulcrals, comensa'l reso, y vingan tots á
mas mortuorias nupcias, tots cuants d'aquest palau, vagadius hostes, los
espays umplan y'ls sepulcres poblan.
¡Eh! deixondaus, vosaltres!... Capulettis, despertau! Enguanyats ab vos
mortallas, veniu tots en aplech, que jo'us convido á mas bodas de mort
ab vostra hereva! (Pausa. Romeu registra la escena.) Mes, ¿hont pot ser?
¿Hont es ma desposada? Julieta, ¿hont ets?... ¿Hont ets, oh morta meva?
(Repara en lo mausoleu.) ¡Ah! Ja la veig... allí... allí que, inmoble,
sols ab mi pensa y ab sa pensa'm busca, com jo, que ja só mort, sols
penso ab ella. (Avansa fins al peu de las gradas.) Julieta, ¡pobre
mártir! de ta vida la casta flor y l'ignoscencia santa, pels aires jo
esbaltí, tot fet á trossos, lo jorn aquell de febre y de follía en que
llas de ton cos foren mos brassos. No debia un mortal, ni en son
desvari, alsarse fins á tú, coloma santa, esbarriada pel mon, del cel
caiguda.
Aquí'm tens ja, Julieta. (Puja al mausoleu, retira la mortalla y apareix
Julieta.) ¡Deu! Qu'hermosa!... ¿Com estás tan hermosa, morta mia?... Me
semblas viva... ¿Ne será que'l Geni d'aquest palau de nit, que n'es la
casa pairal dels morts, te vol per dama sua? Prou que m'ho deya ja ma
gelosia. Per ço só aquí. Per ço he vingut. Ni Genis ni mortals ja
t'arrancan de mos brassos! Una vegada teu, só teu per sempre: una vegada
meva, ets sempre meva en vida com en mort; que com partirem un jorn lo
tálam, partirem la tomba. (Beu lo verí contingut dins un pom, que tira.)
Donada está la sort... Y ara, si'l Geni d'aquest palau de nit te vol per
sua, á tos costats eternament, per guarda, tas virtuts me tindrán y ta
bellesa. (Pren una ma de Julieta, que besa y guarda entre las suas.)
Angel de mon amor, si Deu volia que jo sentís ta veu, ans que despresa
ne sortis de mon cos l'ánima mia; si á ta veu amorosa repetir, falaguera
y carinyosa, aquell Jo t'am! de nostres nits sentia, l'ánima d'En Romeu,
ennuvolada ab ton encens d'amor, se'n pujaria del cel fins á la volta
platejada. (Moments de silenci. De prompte, sólta la ma de Julieta,
qu'ha fet un moviment, y se deixa cáurer, esbalahit, per las gradas del
sepulcre, retrocedint fins á mitja escena.) ¡Eternitat de Deu!... ¿Es
que'l veneno ja torba mos sentits, ó es que deliro?... ¿Es que no es lo
que toco y lo que miro?... Aquella ma he sentit, estremehida, dins la
mia agitarse y conmoguda, com si fos que la mort ne tingués vida!
Visions jo veig per tot, fantasmas mudas ab sangrentas mortallas
rebossadas, y de foch sento ardentas alenadas y veus estranyas pels
espays perdudas.
Julieta: (Que comensa á tornar en sí y lluyta ab sa sopor.) ¡Romeu!
Romeu: (Estremintse, pero sense girarse, com si cregués que la veu ve
del alt.) ¡Sa veu! La veu de ma Julieta!
Julieta: (Incorporantse ja en son llit de pedra.) Romeu, ¿hont ets?
Romeu: ¡Sa veu!
Julieta: Romeu! ma vida!
Romeu: Deu m'ha escoltat. Es l'ánima que'm crida.
(S'agenolla en éxtasis, com esperant tornar á sentir la veu. Julieta,
sentada ja en son sepulcre, comensa á baixar y passeja per la escena sa
mirada, com per donarse compte del lloch hont se trova.)
Julieta: (Parlant ab ella mateixa.) ¡Hont só!... Hont me trovo?... ¡Deu
del cel! ¡Quin somni, quin somni mes estrany!... Deu meu! ¿Qué miro?
Procura recordar ma pensa inquieta... Sepulcres!... Una antorxa!...
¡Verge pia! Viva m'han enterrat! (Alsant la veu.) ¡Romeu!
Romeu: (Sempre ab creensa de que la veu baixa de l'alt.) Julieta, ja
vaig!... ja vaig!... No só ben mort encara.
(Julieta acaba per distingir á son amant á la llum de l'antorxa, baixa
precipitadament las gradas, y's dirigeix vers ell, que s'alsa
retrocedint com al aspecte d'una visió.)
Julieta: ¡Romeu, Romeu, llum de la vida mia! Fra Llorens m'ho digué. Ara
ho recordo. "Deu tot ho pot. Ell obrirá la tomba hont tots demá te
creguen sepultada, y de ta mort ficticia al rompre'ls llassos, mes amada
que may y enamorada, de ton espós te trovarás en brassos."
Romeu: ¡Ay no, no'm desperteu!
Julieta: Ell te diria: "Baixa al sepulcre en busca de ta esposa. Morta
la creuhen tots. Baixa. No tardes. Jo li doní un narcótich."
Romeu: ¡Deu! Qu'escolto!
(Romeu, desde las darreras paraulas de Julieta, s'ha anat acostant, casi
d'espatllas, al sepulcre, sens pérdrer de vista á sa aymía, que va
seguint sos moviments. Al arrivar al mausoleu, puja las gradas, tira de
la mortalla y la palpa y arruga com per assegurarse, y al convéncers de
que'l sepulcre está desert y que no existeix lo cos, baixa
apresuradament per llansarse als brassos de Julieta.)
Julieta: (Seguintlo.) ¡De mi t'apartas mon amor!
Romeu: (Baixant del mausoleu, ab transport, fora de sí.) ¡Julieta!
¡Julieta, tresor meu! Oh! parla! parla! Qu'escolti jo ta veu! Per Deu
que'm parles!
Julieta: ¡Oh mon Romeu, Romeu! Lo cel encara tresors nos guarda de
delicia pura. Ne tornaran, Romeu, fonts d'alegría, aquells instants de
pler y de ventura ab sas horas de joy y de follía, aquellas nits de
febres xardorosas, nits encesas d'amor, nits embaumadas dels jardins per
las brisas odorosas, y per l'alosa, al apuntar lo dia, ab goigs d'amor y
gratitut cantadas. ¡Qué dolsas han de ser ara y qué téndres las castas
horas dels amors! Unidas las mans per l'ara, com per Deu las vidas,
crusarém lo camí de l'existencia banyats en llum d'amor, com l'au que
vola se banya en llum de sol, y de l'essencia nudrintnos del amor y sa
dolsura, mes felís nostra vida quant mes pura, llavors cada matí, com
obra pía, com vot d'excelsitut y de ventura, al Deu del cel, confós dins
l'armonía que s'alsa en tot lo mon al naixe'l dia, elevarán en oració
amorosa, nos cors sos himnes y son cant l'alosa.
Romeu: No'm parles pas aixís. Ta veu, Julieta, n'es per mon cor la mes
cruzel punyida. No, no'm parles aixís!
Julieta: Pena secreta jo llegesch en tos ulls... ¿Qué tens, ma vida?...
perque, no'n dubtes, tu ets ma vida!...
Romeu: Tota jo te l'he consagrat, entera y pura. Mes tu no pots
compéndrer... Jo't contava exánim, freda, dins la tomba... En ella mos
ulls, mos ulls t'han vist... Sentí llavoras d'un greu dolor la esquerpa
esgarrapada; creguí acabadas ja per mi las horas de vida, sensa tu no
desitjada; y desvanit, perdut, foll y frenétich, he volgut...
Julieta: (Ab afany.) ¿Que volgueres?
Romeu: (Sentintse defallir, cayent sobre las gradas del mausoleu, y
apartantla.) ¡Vésten!... ¡Vésten! T'aborresch.
Julieta: ¡Oh! Romeu!
Romeu: No, no... ¡Perdona! Jo t'am!... mes... vésten, vésten! (Cau com
mort.)
Julieta: Desvarieja! (Veyentlo inmóvil, com si fos mort, cridant y
trontollantlo.) ¡Romeu! Romeu! Qué tens?... Oh! parla! parlam!
Romeu: (Incorporantse.) ¡Oh! tu no saps... no saps lo que sufria! ¿Qué
haurias fet, qué haurias fet, oh dona, si mort m'haguesses vist?
Julieta: A ton sepulcre per compartirlo ab tu, baixat hauria!
Romeu: Pus jo creguí en ta mort.
Julieta: Justicia eterna!
Romeu: (Revolcantse ab las ansias de la mort.) Vaig á morir quant mes lo
cor t'adora.
Julieta: Jo't seguiré.
Romeu: M'abraso viu... M'ofego! Foch n'es d'infern, Senyor, lo que'm
devora!
Julieta: (Corrent desatentada per la escena.) ¡Socós! Socós! Socós!
Romeu: Per Deu, Julieta, per Deu... ta ma!... dónam ta ma! No'm deixes!
Julieta: (Acudint á Romeu, agenollantse á son costat, alsantli'l cap y
donant crits de socós de quant en quant.) ¡Oh jo no vull!... no vull...
no vull que mores! ¡Socós! Socós!
Romeu: Ja es tart. Tot es inútil. Só mort... Adeu... adeu... Julieta
mia! (Cau mort.)
Julieta: Ingrat! ¿Y'm deixas?... No será. La via jo seguiré que m'ha
ensenyat ta estrella. (Buscant una arma ab que ferirse, veu lo punyal
qu'En Romeu porta á son cinto y lo desenveyna.) ¡Un arma!... ¡Oh, punyal
sant!... Aquí, arma mia, ta veyna tens. ¡Robellat, donchs, en ella!
(Se clava'l punyal en son pit y cau sobre'l cos d'En Romeu.)