I els dies s'anaven escorrent amb la mateixa monotonia amb que
l'aigua del rec anava avall... Aquell poble amb sos quatre carrers
estrets i llargaruts, perduts en mig del pla, amb aquella plaça
petita amb una acàcia al mig, morint-se de set, tenia la calma dels
horitzons llunyans ficada fins a les escletxes de les pedres... i
aquella calma s'entafurava per la fosca de les cases, n'omplia els
recons més amagats i reposava en els ulls dels seus habitants, en sos
moviments pausats, en sos sentiments i tot, tancats amb clau i
forrellat en lo més fondo dels seus cors.
I tota aquella bona gent, naixia, vivia i moria entre aquells murs
renegrits, en sense que, pel defora, semblés sisquera que es dongués
compte de la Vida... Sols la fam els movia a n'aquells homes de
moviments pausats, curts de paraules, però llargs de fets... l'hivern
era per ells el fantasma negre... per això només els feia somriure,
veure, com allavores, la plana ben atapeïda; quan n'estaven segurs de
passar l'hivern amb pans a la post i foc a la llar, tot el poble
s'animava, rompia en una explossió d'alegria baladrera, de cops
bestials dels uns als altres, de rialles i corredisses, sense to ni
so... Després les cares tornaven a allargar-se, els ulls a mirar
calmosament... i el poble es tornava a jaure, cansat d'haver estat
alegre.
I no obstant, al veure aquell posat de Déu n'hi do que feien aquells
homes, tots totxos, tots ensopits, ningú hauria dit els vicis, les
envejes, les ambicions que en el seu fons covaven... Sols de tard en
tard una espurna que esclatava -l'escàndol d'una noia atrapada en els
blats, la venjança que arrasava una horta en una nit,- somovien
aquell llac encantat. I llavores per vuit dies ningú parlava de res
més; en parlaven les velles a l'eixir de missa matinal; els homes,
anant i venint dels camps; les dones, furejant per tot; la quitxalla
a costura entre el cant de l'a-b-c; els ganduls a la taverna entre
núvols de fum i fortor d'aiguardent...i en parlaven recalcant-s'hi...
amb una rialleta freda, que tallava com una fulla de ganivet... Però
passaven els dies, el llac es tornava a encalmar i del fet no en
quedava més que un record llunyà; un altre, de tants com n'hi
havien...
I els homes tornaven a anar del camp al poble i del poble al camp,
tots callats, tots ensopits, les dones feinejaven mandrosament, a
l'aguait d'una altra passada, el cerraller picava poc a poc a
l'enclusa com duent el compàs d'aquella vida adormida, mentre
l'espardenyer, cama ací, cama enllà de la banqueta, fent el rotllo de
cànem, que havia de ser la sola, rondinava una cançó insulsa, que les
fadrines -un aplec de notes clares en la penombra de la botiga,-
repetien a chor... I quan venia la tarda, com una invisible onada de
blavor que s'estenia pel pla, les dones s'asseien pels portals, les
unes fent mitja, sempre a l'aguait, les altres de cara a la paret, el
coixí de fer puntes recolçat al caire del portal, i mentre a fora les
cigales xerricaven sa cançó sempre igual, a dins del poble se sentia,
com un altre cant, el tricoteig dels boixets, al saltar nerviosament
d'un cantó a l'altre. Fins les orenetes, aquells llampecs de
llibertat, semblava que hi entressin en aquell concert de vida tant
natural, perdut en plena Naturalesa, i indiferents, sense cap mena de
por, es despenjaven de llurs nius, penjats als relleus dels murs,
passaven brunzint entre els grups i en graciosa ondulació, es
remuntaven altra vegada al niu, on quedaven penjades, un moment,
aletejant.
Sols a entrada de fosc, quan els grills començaven a tritllejar i pel
carrer començaven a destacar-se els blancais de les camises en
l'acabament de la claror, a l'acoplar-se a l'era del Delma tota la
quitxalla del poble, semblava que per un instant s'animés aquella
vida, semblava que amb la nit hi entressin melangies, s'hi
respiressin neguits... I la quitxalla cantava... cantava saltant,
ballant, corrent d'un cantó a l'altre mentre allà baix l'estesa dels
camps s'anava emboirant, emboirant solemnement en el misteri del
cap-al-tard. Però venia la fosca, el cel s'omplia d'estrelles, la
terra de remors, i el poble queia pesadament en la son amodorrada del
cos romput i de l'ànima dormida.