I
Un cop l'home al camp i la petita Agneta vestida, ella la Madrona,
passava un dia al Delma, l'altre a la Rectoria, l'altre a câl Ram, a
buscar la roba bruta; se'n anava a la bassa del Rec i hala, cop de
picador va, cop de picador ve, fins a deixar-la com una patena.
Al seu entorn el sol queia sobre els camps arrencant notes lluentes a
les fulles del blat-de-moro, que al passar el ventitjol, es movien
suaument, amb flonjos frecs de ruixada. Al detràs s'hi veien, un xic
ensotades, les albes que vorejaven la riera, on una munió de pardals
cascabellejava sense parar, anant i venint, volant de l'una a
l'altra, fugint tots d'un plegat en ràfegues de alegria. La petita
Agneta més avallet, descalça i amb les faldilletes arrebossades,
s'entretenia buscant créixems pels marges del regarot, contenta de
sentir-se fresc pessigolleig de l'aigua, follejant al passar per ses
cametes nues.
I en tant la Madrona, agenollada al camí i amb el cos inclinat sobre
la bassa, de manera que al començar a rentar, son bust es reflexava
sobre el mirall de l'aigua neta, hala, cop de picador va, cop de
picador ve.
-Que vagi net, Madrona!...- li deia l'un, passant pel camí.
-Rentant?- li feia l'altre, -feina pesada!...
-Oidà, sort que n'hi hagi!- contestava ella rient, i anava agafant la
roba del cove, peça darrera peça; ben mullada la estirava a la banca,
prenia el sabó i vinga fregar-la, vinga fregar-la bé... i semblava
que la roba es reinflés, tota ella s'omplia d'un formigueig de
bombolletes que es fonien i reeixien; i, de sobte, d'en mig d'aquell
barbolleig, s'obria una bambolla grossa... plena... on s'enmirallaven
un moment el blau del cel, el verd dels arbres... tot petit, més
petit que una ungla, -esclatava i es fonia tot. I quan aquella
brumera, tota flonja s'estarrufava per les seves mans, lliscava per
la banca i es gronxava aprés calmosament sobre el lletós toll de la
bassa, la Madrona esbandia la peça i hala, cop de picador ve, cop de
picador va.
De tant en tant, l'Agneta, d'allà baix estant, rompia en una
explossió de crits:
-Mieu-se, mare, mieu-se, quin un de tan gros?... oi que es groos,
mare?...-
I ella es girava i la veia allà baix tota petita, amarada de sol, amb
el bras dret estès i a la mà una mota verda.
-Porta'l, filla, porta'l!...- li deia somrient...
I la petita venia, xip, xap, saltironant per l'aigua i li donava el
créixem. Ella l'esbandia bé i el posava amb els altres que ja havien
collit, de sobre un mocador estès a terra... I l'Agneta saltava de
contenta, picant de mans...
-Ma, que n'hi han!... oi que n'hi han, mare?...
-Molts!...-
I se'n tornava, rossa d'aire i d'alegria, regarot avall, llençant
esquitxos...
I hi havia una calma en tot l'entorn!... Una tranquilitat fondíssima
es desprenia de l'immensitat blava i animada tots els detalls,
reposant-hi i acaronant-los, de una carícia enervadora i quieta!...
Aquella llenca de pla amb sa verdor movedissa; les renegrides cases
del poble, tancant l'horitzó per la banda de baix, totes petites, com
aclofades al pes dels anys; el campanar de l'església quadrat i
feixuc, alçant-se només d'uns quants pams per sobre les teulades,
fins les figures solitàries que de tard en tard transitaven plana
amunt o plana avall, tota aquella Naturalesa, tant viva i palpitant
com era, tenia un no sé què d'enervador, com un regust de tristesa en
mig de la claror enlluernadora del sol que l'amargava. I la Madrona
se'l sentia entrar fins al moll dels ossos aquell ensopiment
afalagador, aquella tristesa apagada... poc a poc s'anava trobant
tota lassa... ses idees es movien peresosament com si volguessin
adormir-se... gronxant-se com semblava que s'havia de gronxar aquell
aire tebió... i poc a poc també els cops del picador s'adormien,...
s'adormien fins a ressonar tots apagats, en mig de la soledat, on les
cigales xerricaven... La petita Agneta, cansada de buscar créixems,
se'n anava a l'ombra del bosc a tapar nius de formigues...
I el rellotge del poble anava desgranant l'enfilall de les hores; una
darrera l'altra se'n anaven desprenent i amb la vibració del metall
s'esbombaven pels camps i s'esvaïen.
Vora migdia, la Madrona s'havia d'alçar cada dematí per deixar passar
a l'avi Teiu, -un pobre vell abandonat, sense fills i sense casa, que
es guanyava la vida a l'estiu portant llenya del bosc, al hivern
captant per les masies. Cada dia a aquella hora, tornava el pobre
vell encorvat, sota el pes dels anys i de la fusta seca... i tenia
quelcom de brutal l'espectacle d'aquell home decrèpit, d'aquella
deixalla de la vida, rebatent-se i lluitant encara pel miserable mos
de pa.
-I doncs, l'avi... vos sempre amb la llenya!...
-Què hi vols fer, filla! com tu amb la roba!... d'una manera o altre
hem d'esperar a la Seca! I passava i s'allunyava, caminet ençà, tot
fent tantines...
I era tan fonda la resignació que hi havia en aquelles paraules, que
la Madrona, tot mirant-se'l, s'hi entristia... Com si la vista
d'aquell home li despertés els sentits, cada dia al passar
l'enfonsava en una penombra anguniosa, on triomfava de son ensopiment
la visió de la misèria... El dia que la Seca arribés, aquell home es
fondria... mai més tornaria a passar i ella seguiria rentant i els
camps seguirien alegres com si res hagués succeït... i després li
tocaria a n'ella... i els camps seguirien florint... i vagament,
sense ni donar-se'n compte, sentia tota la desesperació, tota la
impotència de l'home en la obra gran de la Naturalesa -en la obra que
allà mateix, davant seu i en ella mateixa, s'anava complint a
celobert i a sol batent, sense por ni vacil·lacions, amb la salvatge
indepèndencia de lo que és perquè ha de ser.
De sobte una ratxa d'aire fresc, d'un aire nou, li amarava la cara de
frescor, fent-li encabritar els cabells folls, dessota del mocador
que espategava, i aviat de tota la plana se'n alçava un revifament;
la petita Agneta tornava del lluny, cantant i tota alegra; els
blats-de-moro alçaven ses fulles tendres, com infants movent els
braços... d'entre ells les cogullades se'n alçaven altes... altes i
piulant; les orenetes passaven a escamots i dels boscos llunyans en
venien els xisclets de les esquerpes garces i els tristos gemecs dels
gaigs. Llavors, ratxada darrera ratxada, entre efluvis i frisaments,
la marinada fresca i clara s'esbandia per tot el pla. A la segona o
tercera ratxa, el campanar tocava l'Oració...
La Madrona aplegava la roba, i amb la petita Agneta al davant com un
cabridet fidel se'n tornava cap al poble -la banca sota el bras i el
cove al cap, tota airosa i cimbrejant.