I va anar creixent a mida que acostava, dibuixant una silueta blanca
i fresca, volant a flor del roig esmortuït dels camps.
-Que t'hats fet mal?- cridà amb veu pantejant des del lluny.
-No... ca!... goita!
Ella va parar de corre... ja no podia més; tambalejant va arribar a
ell, i s'apoià a la seva espatlla.
-Goita- tornà a dir en Jan, portant-la cap al camp.
I fou una explossió d'alegria, al gran aire i a ple sol... l'emoció
els ennuegava, sos ulls lliscaven per aquella terra i fugien al
lluny... la vida se'ls anava aixamplant al davant seu... i en Jan tot
era dir amb veu fonda, com si parlés de dins:
-Goita quin bé de Déu!... i tot és nostre!... i la terra... i
l'aire... i tot el que hi ha!...