De debò que queia fort aquell sol de primavera. Prou que el sentia en
Jan, que amb el càvec a les mans, cop darrera cop, des de les cinc
que les hi decantava. Aterrava un marge que separava el seu camp del
camp veí, una peça que al casar-se feia poc li havia pervingut com a
dot de la seva dona, la Munda de cal Ram. I era dur d'enderrocar
aquell condemnat margenot; tant de temps com li havia anat passant
pel damunt, l'havia apissonat tant fort que semblava que fos de
pedra. Però en Jan, hala, cop de càvec ve, cop de càvec va...
-Mala feina, Janot- li deia l'un tot passant; -i amb aquesta
soleiada!...
-Vols dir que l'aterraràs?- li feia l'altre, -de mon record sempre hi
ha estat aquest marge aquí!... i amb tanta pedra com hi ha... basto a
dir-te que suaràs, Janot!...
Ell s'arronsava d'espatlles i contestava: -Els marges sols serveixen
per fer mal: us casquen les llavors al camp i us malmenen la
sembra... Que és dur? Ja ho sé que ho és de dur... però tant se val:
pot costar més, pot costar menys, però ell caurà... Vull dir jo que
hi ha força, hi ha braó!...
I en un esplet de joventut i força, enlairava el càvec, prenia
embranzida i l'enfonzava a la roca que s'anava esberlant a bocins.
I tanta com ne tenia de força aleshores... Des de feia un quan temps
la vida s'estenia al seu davant, ample i alegre com un cel sense
núvols; a l'aterrar el marge es sentia bullir sota els peus aquella
terra seva, on de petit, a l'ombra d'aquella figuera que encara hi
verdejava, havia vist al seu avi, vell i sec, però fort de mena,
ventant d'ací d'allà grapades de llavor, mentre per altra banda el
seu pare passava amunt i avall del camp, una mà a l'esteva i a
l'altra les regnes, seguint a grans gambades, entre el doll abundós
de terra roja que l'arada llençava, el pas atrafegat d'una euga
blanca; es recordava de que allí mateix, ja més gran, al recollir les
eines, mentre els grills començaven a tritllejar i l'estesa dels
camps s'emboirava en la calma de l'hora baixa, havia pensat moltes
vegades en el dia de demà, tot sentint a l'altra banda del marge la
veu d'ella, de la Munda, que mig burleta mig commosa, li anava dient:
-T'has de casar, Janot, t'has de casar!...
-I amb qui, Mundeta, amb qui!- li va fer ell un dia.
-Amb qui? amb mi!- contestà ella esclafint una rialla, i va fugir
corrents.
I es recordava de tota la claror que al fugir es va endur... i de que
ell li va corre al darrera... però topà amb aquell marge i ella
s'allunyà rient i fent-li ganyots... I si aquell dia ja el va maleir
el marge partioner, amb quina força no s'hi havia de rebatre ara que
ella era seva i aquell altre camp era seu!... amb quin dalit no
l'havia d'esborrar per a que aquelles dugues terres s'ajuntessin, com
les seves vides s'havien ajuntat!...
Cop de càvec ve, cop de càvec va!... i quan romput, regalimant-li la
suor per sobre les parpelles, deixava l'eina per revenir-se un
moment, d'allà baix, del sot de la riera, li venia com una ratxa
fresca per a reanimar-lo, el pim-pam esmortuït d'un picador, entre el
ressò de una cançó llunyana. I en aquell pim-pam, i en aquella cançó,
ell la sentia a n'ella, la sentia a l'ombra del sot, les mans plenes
de brumera, esbandint al xipolleig de l'aigua corrent les gotes de
suor que l'amaraven.
I amb quina braó no hi tornava llavores en Jan... amb quina fe no
feia ressonar al compàs dels cops del picador, tan flonjos, els cops
del càvec, tant aspres... I el dia anava passant i el marge s'anava
fonent... De sobte en Jan va llençar l'eina i es va quedar parat: el
marge ja no hi era... I quin bé de Déu de terra estesa tenia al seu
davant!... quant de camp per corre!... Va semblar que els esperits se
li obrien de bat a bat... I començà a cridar, de cara a la riera:
-Munda!... oh, Munda!...
Al fondre's la seva veu, els cops de picador seguien allà baix... En
Jan s'allunyà unes quantes passes, tornà a fer tornaveu i tornà a
cridar:
-Munda!... oh, Munda!...
I d'entre el negrall dels arbres de la riera en va sortir un puntet
blanc:
-Munda, vina ací... ací!...- tornà a cridar movent els braços.