¿Que es pensen que era alguna d'aquestes marcolfes totes plenes
de blanquet i carmí que van pel món sense pare ni mare, fent
més mal que la pedra?
No. Era un gambirot de disset anys, amb cada mà que en feia
dues, ple d'enfarfecs postissos davant i darrera, vestint amb
faldilles i gipó, tirabuixons i barret amb plomes. I ¡bona cara
tenia el bordegàs, perquè el poguessen pendre per femella! com
hi ha món!... Vamos, els dic que ningú hi pendrà mal.
Portava el braços ben separats del cos, com tot mascle, i, al
fer la relació, els bellugava com hem fet tots quan dèiem
faules de cor.
En Serrallonga era un minyonàs espigat, ben segur el millor
mosso del seu poble; caminava amb garbo _xuteyant-s'hi_ a estil
de festa major, i feia planta de veres.
Entre els molts comparses hi havia cada guimbarro com un Sant
Pau. Tots portaven barba llarga, qui natural, qui postissa. Els
que la duien afegida, no se la tocaven mai, donant prova de
prudència; els que la tenien pròpia, se la refilaven de tant en
tant, fent-ne gala bissarrament.
Uns quants d'ells feien de Mosso de l'Esquadra, amb barrets de
gresol ribetejat de galó vermell.
Els altres anaven de bandolers, amb unes cares molt pròpies i
escopetes i trabucs. En sa companyia duien un estudiant
encongit i greixós, embolicat amb un manteu ple de taques de
tots colors i substàncies; i, per fi, el qui feia la capta
anava vestit de dimoni inofensiu: cua llarga i banyes forrades
d'estopa. Era un dimoni que semblava avergonyit o melancòlic.
Tractava de vostè a la gent, i no va fer cap més endemoniadura
que demanar diners; que en aquest temps sols al dimoni li pot
acudir semblant cosa.
El ball... Oh, el ball!...
Se formen tots en dues files: En Serrallonga i ella, al mig.
-_Serrallonga, Déu vos guard.
-Qui sou vós, que no us conec?_
Música i tiros.
Els que estaven a la dreta passen a l'esquerra, els de
l'esquerra a la dreta.
En Serrallonga i ella se'n van del capdamunt de la fila al
capdavall.
Diu ella:
-_Jo, encara que sia dona,
hi pendré la meva part_.
Tiros i música.
Els de l'esquerra van a la dreta: els de la dreta a l'esquerra;
i els dos protagonistes passen del capdavall al capdamunt.
Més parells de versos, més escopetades, més cops de bombo, més
anar i venir.
I, entretant, el dimoni aixeca el cap als balcons, procurant
que els forats de la careta li vinguin dret als ulls, alça la
bacina i, com un mortal pobre, pregunta: «-¿Que no tenen
voluntat?»