-Han tancat el corralet. ¡Allí el tenen, anem-lo a veure!
Pel camí:
-La pobra de sa mare! ¡Si molt convé no en tenia d'altre! Ja la
planyo.
-Ai! jo també; consideri, vostè, quin tip de plorar s'està fent
en aquesta hora.
-Plora? Ja ho crec; si és impossible que tingui consol.
-No té consol? Ja me'n faig càrrec. Ai! Després la vull anar a
veure.
-Aquí diu una que la vol anar a veure: senyal que la deu
conèixer.
-Aquí hi ha una dona que coneix a la pobra mare de la criatura.
Pillos! Ah, si jo manés! havia de fer un escarment que ja li
asseguro que se'n parlaria... Però no tingui por; el deixaran
fugir i no li faran res.
-Miri si se sap tot! Ara diu una que al guarda que l'ha mort no
li faran res i el deixaran fugir...
Així, ignocent i espontàneament, se va escrivint la història
del noi mort, se li crea una mare i se deslliura a l'assessino,
i, tot component de bona fe aquesta crònica, s'arriba a
l'Hospital.
-El volem veure! Que ens ensenyin el noi! Que diguin a on el
tenen!
-Quin noi?
-El que el burot ha matat. -Al que li han tirat tiros. -Al que
han matat els del portal.
-Un noi ros! Un noi de cinc anys! ¡Àngel de Déu! -Aquí hi ha
una amiga de la seva mare que el vol veure. Volem el noi! El
noi!! ¡¡¡El noi!!!
-Callin!!! Aquí no hi ha cap noi mort.
-Ai quina picardia! Ara ens el fan fonedís! Doncs que obrin el
corralet!
-Si sempre ha estat obert! Entreu-hi!
-A bona hora! L'han dut a una altra banda! Qui sap a on
l'hauran enterrat! Ai, si jo fos home! Ja s'acabarien aquests
cofis i mofis!...
-Si hi hagués una dotzena de mares com jo...
-Anem-se'n, tornem a ca la ciutat.
La gran munió de gent entrava cridant i gemegant: -Pobres
mares! Pobres fills!...
Ará bé: Barcelona ha donat un gran exemple de bons sentiments
interessant-se cordialment per la desastrosa mort d'un noi de
cinc anys, que no ha nascut, i per la seva pobra mare, que per
no separar-se del seu fill encara no existeix.
Lo més trist és que, essent tan verdader el sentiment públic,
no tingui raó de ser per una futesa: per no haver-hi un fet
real en què fundar-lo.
Mes l'autoritat podria conciliar-ho tot, i perquè mai se pogués
dir que havien estat en va els arranques d'entusiasme
humanitari de què hem sigut testimonis, el governador o el
general deurien agafar un noi, encara que fos venturer, i
fer-lo fusellar per un guarda en justa compensació als esforços
fets anticipadament per venjar-lo, consolar a la presunta mare
i castigar al criminal. Que així diuen que han d'acabar totes
les comèdies morals, i la comèdia del noi mort no deuria ser
menos que les altres.