-Cinc anys.
I aquí uns xisclets i uns alarits que trencaven el cor, perquè
totes les mares dels nois de cinc anys es miraven el mort com a
propi, encara que tinguessín el seu allí mateix bo i sa.
_Amigo_ de Déu! Comença un burgit, uns crits i un soroll... No
hi ha res més natural.
Un àngel de Déu de cinc anys, que sens coneixe'l l'estava
veient, blanc com un glop de llet, ros com un fil d'or, amb
unes galtetes... ¡Ai pobret!... ¡Donen tant de gust quan un
se'ls veu amb aquells ullets tan eixerits, i grassonets que
amb una gota d'oli se'ls pot resseguir de cap a peus... i amb
aquell parlar mig palpissot que els escau tant!
-I bé, com ha estat? com ha sigut la mala ànima?...
-Res- diu. -Hi ha hagut raons amb els guardes del vi, que ni
mai que els haguéssem conegut; l'una paraula ha portat l'altra;
els homes, que ja estan prou cremats perque no hi ha feina, se
les han tingudes tiesses. Que si faràs, que si no faràs; que
toca'm si goses; en fi: que ells els hi han tirat pedres, i el
dimoni dels guardes s'hi han fet a tiros; i veu's aquí que
aquell pobre noi...
-Ai! No parli més. Ai, fill del meu cor! Ai, murris!... Miri
que això clama al cel. Això no ha d'acabar així. Anem, anem:
correm-hi tots...