En la casa hi ha una criatureta, un angelet que plora, que fa
el raro, que ho espatlla tot: i comença a córrer per allí,
estira una cadena, toca els fanals, desarregla la taula.
-Noi!...
-Mamà, aguanti aquest xicot!
-Vina aquí, fill meu, vina aquí...
L'agafen i el noi crida; i el Sr. Vintró es fon, perquè la
funció ja no va tan formal com ell desitja.
-Que tardarà gaire, a començar-se això?- pregunta la de
l'entresol, a qui sembla que se n'ha de riure, sense saber per
què, puix mai ha estat en funcions millors.
-Calli, que ara el noi es vesteix- respon el senyor Vintró.
-Doncs serà cosa bona.
-Senyor Joan... aquí estarà millor...
Això l'hi diu perquè el veu al costat del seu soci, i recordant
que a tots dos els agrada _arreglar l'Espanya_, ja tem que no
prestin a la funció tota l'atenció que es mereix.
-A mi se'm fa tard- s'atreveix a dir el nebot.
-Ca, home!... mig quart de nou...
El nebot es queda.
-Fa calor!- diu un altre convidat.
-Quan el noi acabi obrirem el balcó; no s'espantin.
-Veiam, veiam què serà?...
-Oh, ja pot pensar-s'ho! Per aquell que ha vist en Canonge...
-Bé, aquell ja és un mestre.
-El noi és tot d'afició- adverteix el senyor Vintró.
-Noi!- crida la senyora acostant-se a l'arcova -què fas... mira
que la gent s'està esperant.
-Bueno, dona, bueno... aviat es començarà. El públic s'espera
fins que els còmics volen.
-Mira, dona, mira! Aguanta el noiet, que tot li desbarata...
-I bé... pobret... deixa'l fer.
La senyora Tona s'assenta. Se sent una campaneta i es presenta
l'hereu Vintró, vestit de màgic, amb una bata que li han
deixat, un turbant fet amb tovalloles, i la gran barbassa de
cabelleres de blat de moro.
-Ajà!... Xiton!...- diu el senyor Vintró.
-Ola, ola!- observa la veïna del pis del davant. -Mira, mira el
senyor de la festa, com s'ha triat el bon puesto al costat de
la Marguerideta... Senyora Tona!... Ja cal que vigili.
-Ves amb què surt, aquella bona dona!... Tot justament ara que
es comença la funció!...
-_Se comienza la función_- crida el noi.
-Gran silenci... sinó que al senyor Mariano, el soci de l'amo,
li ve un xic de tos i tothom ha de dir la seva.
-Sembla que s'ha refredat...
-Xiton!... Escoltin!...
-Sí... m'he llevat el sombrero estant suant...
-Més aviat seran sangs...
-_Señores!_- diu el noi.
-Prengui la sanguinària.
-Xiton!... ¿Que no veuen que s'ha començat?
A l'últim tots callen després d'haver trobat que el noi feia
fatxa de moro. El noi fa un discurs en vers, que no em recorda,
i comença a fer els jocs de mans.
-Aquí tenim un joc de cartes...
-Hi deu haver trampa!- diu la de l'entresol, que vol fer
l'eixerida.
-Dona!... és clar... _no hay juego sin trampa_.
-D'aquestes cartes... vostè faci el favor de pensar-se'n una.
-No, jo no!- diu el nebot, que és a qui s'ha dirigit. -La
senyora.
-Ai, no, no!... fóra capaç d'embruixar-me- respon la veïna fent
la brometa.
-Ba, dona!... doncs vostè, senyor Mariano!- afegeix el senyor
Vintró.
-Pensi-se-la vostè, home, que ho farà millor.
-Vamos, el papà...- diu el noi presentant-li les cartes fent un
vano.
-Ja està pensada.
Naturalment, el noi l'endevina. El senyor Vintró aplaudeix i
tots els demés també.
Dóna gust veure al bon home amb l'afició que s'ho mira:
llàstima que tingui al costat la veïna del davant, que mai li
calla amb la brometa de la Marguerideta... i dient a la senyora
Tona que vigili. Ell prou li diu: -Escolti, dona! No pot fer
net.
-Vamos... ara passarem a un altre- diu el màgic. -Aquí tenim
una bola: la veuen bé?
-Sí, vamos, sí...- s'encarrega de dir el pobre senyor Vintró.
-Que farem el _quinto_, en acabat?- diu el senyor que canta les
boles.
-Ca!... no tindrem temps... Calli, calli!
-Bueno, aquesta bola ara me la menjaré... Ja està.
-Fill, no t'empassis el paper, que fa mal,- surt una senyora
d'edat.
-No tingui por. Bueno: ara, picant amb la vareta de les
virtuts, sortirà aqui dintre... Bufi vostè... aqui està...
-Veiam, obre la boca ara...- diu la veïna avispada.
Es veu una gran remenadissa dins la boca del noi. Fa soroll amb
la llengua i obre després la boca per ensenyar-la a tothom.
-Ja ho veiem, ja ho veiem!
-Bueno, ara la senyora em farà el favor de deixar-me el
mocador.
-Ai, fill!... si és tot brut!... Deixi-li vostè, senyor Joan.
-Ca... no serveix, és de color... Vostè mateix, senyor Vintró.
-Vamos: té, noi...
-Un dels presents farà el favor d'acostar-se.
-Senyor Vintró!... Senyor Vintró!...- criden tots.
El senyor Vintró és el que s'hi acosta.
-Mira, el petit vol venir amb tu- diu la senyora Tona.
-No el deixis pas venir...
-Ah! papà...- crida el noi.
-Saben quina hora és?- pregunta el nebot.
-De jorn, de jorn!- respon el senyor.
-Bueno... aguanti aquest mocador... Hi ficaré aquest ou...
-Veus?- li diu el senyor Vintró, baixet -t'havies de posar les
mànigues més amples per això...
-I ara el trobarem a sota d'aquest vas!...
-Mal vinatge el xicotet!... ¡L'ha pegada que volia anar amb el
papa!...- Sa mare l'ha deixat anar, i, així que arriba a la
taula, pega cop, fa caure el cubilete i descobreix l'ou que ja
era a sota mentre el noi ensenyava el de la mà.
Quin disgust pel senyor Vintró!... La veïna, quin tip de
riure!... El petit és portat cap al llit de seguida, els
convidats s'aixequen, demostrant que ja tenen prou comèdia, i
fins el senyor del _quinto_ proposa anar-lo a fer una estoneta.
-No!... no!... ja tornarem a començar!- diu el senyor Vintró
defensant el terreno.
-Ja n'hem vist prou... El _quinto_, el _quinto_!
-Jo també me n'haig d'anar...- diu el nebot.
-Sentin-se, senyors.
-El _quinto_, el _quinto_!... Jo amaniré la taula.
No hi ha remei: cada qual agafa una cadira, surt al menjador i
pren lloc. El senyor que les canta, ja remena les boles dintre
del bombo, té arreglats els cartrons i comença a repartir-los.
Però ca!... en ma vida he vist un _quinto_ més desgraciat.
Tot de gent que els altres vespres no hi és; el quinquer, que
no estava arreglat, fent mala cara; el senyor Vintró de mala
lluna; la senyora Tona aixecant-se a cada punt per anar a
consolar el noi, que crida des del llit com un rabiós; la veïna
de baix no s'ha pogut assentar, com els altres vespres, al
costat del senyor que les canta, no sap trobar les casilles
dels números... Fins el bon senyor que les canta perd aquesta
nit els primers sis quartos, que li costa la loteria en
particular i el joc en general.
El nebot... allí el tenim, encara, assentat per força, amb el
cartronet al davant i dient a cada punt que se n'ha d'anar...
El cas és que ja perd deu o dotze quartos.
Gràcies a Déu que són les deu!... Alça! a plegar la loteria i
cada qual se'n va amb molt gust pel seu cantó. Ja se sap: al
despedir-se hi ha aquella cançó de: -Per molts anys... -D'aquí
a l'any vinent... -Encara n'hi queden dues hores...- i així
successivament.
El nebot... el nebot a l'últim també se'n va avorrit... Se'n va
avorrit, el tros de _quòniam?_... Jo mai he tingut la sort de
què el senyor Vintró em convidés a les funcions de casa seva.
¡I no en queda poc, de disgustat, el pobre senyor! No li resta
més que un consol: el de pendre demà al matí xacolata amb els
secalls que han sobrat d'aquesta nit.