Al vespre, l'un pren aigua de pega.
L'altre goma.
Tots duen canonets de càmfora a la boca.
Com la por fa corrípies...
Envien a buscar un metge, i l'endemà el despatxen per burro,
perquè la por no la cura cap metge.
X
-Què tal? què han sentit a dir?
-Per ara... res.
-Doncs miri, avui ha passat dues vegades el cotxe dels morts.
-Carambas! Ahir vespre per la Rambla no es trobava una ànima.
-No veu que tothom és fora? Nosaltres hi anàvem sempre amb les
cosines i les noies del primer pis; Pero ara...
-Que també són fora?
-No; però no surten, fan com nosaltres. Escolti, per no haver-hi
de trobar ningú...
El mateix diuen les meves germanes i la família de l'oncle
Francesc. Com tothom és fora, no surten al vespre.
-I és natural; ahir varen venir la padrina i el padrí i també ho
deien: «¿Què en farem de sortir, si tothom és fora?»
-Ca! si és un fàstic! tothom és fora!
Tots els espantats es fiquen al últim recó de casa, i per
cohonestar la seva por, exclamen:
-No es troba una ànima!