Són més de les onze. A l'hort del senyor rector hi fa de bon
estar. En Quiquet, però, no s'abandona pas a les blanícies de
l'ombra bellugadissa amb aquella felicitat profunda que
consisteix en no pensar en res. Veu, certament, els rosers que
encara tenen roses, les pereres carregades de fruit, les dàlies
pomposes i que només fan olor de frescor, i al fons de tot les
mongeteres gairebé blaves i les tomaqueres de fortor quieta. Però
tota aquella íntima i alegre perspectiva es dilata i s'ageganta
en el seu magí fins a convertir-se no menys que en el paradís
terrenal. En Quiquet ha rebut, a les nou, la seva segona lliçó
d'Història Sagrada, de llavis de la seva piadosa germana gran,
que tira per monja. Ara la seva germana gran és a fer les visites
de la Porciúncula -en aquella esglesieta polida del poble on
estiuegen-, tota blanca i amb un velet negre, i amb tres llibrets
negres, plens d'estampetes i de fulletes de l'Apostolat de
l'Oració, que serveixen de senyals. I mentrestant en Quiquet és
al jardí de la rectoria, perquè en Quiquet, al cap de deu minuts
que és a l'església, es posa a badallar.
La primera lliçó d'Història Sagrada va ésser la creació del món;
la segona ha estat la creació d'Adam i Eva. Hom comprèn que un
jardí de senyor rector sigui una imatge, baldament pàl·lida, del
paradís terrenal. A en Quiquet no li semblaria estrany que sortís
un àngel de darrera la bougainvília tota encesa que s'enfila fins
a la teulada; i quan una sargantana es mou, secreta, entre un
cruixit de fulles seques, se li acut la idea del serpent. Però en
tot el que li ha explicat la seva germana, el que més l'intriga
és la creació d'Eva. Sense donarse'n compte, es palpa la regió
inferior del pit. En Quiquet és molt valent: no l'espanta cap
bestiola, ni que sigui una rata -i fins n'ha mortes dues-, no
l'espanta perdre's, no l'espanta estar tot sol, de nit, per bé
que hom senti en el lloc tenebrós el raure extraordinari d'un
tros de paper que mou el vent per terra, o la perfídia del corc o
el petament sobtat d'una fusta no pas tallada en bona saó. Però
la creació d'Eva l'impressiona d'una manera estranya. Al misteri
del món primaveral s'ajunta el misteri del seu propi cos, que per
primera vegada el pertorba. Demà, quan es banyi, s'examinarà per
peces menudes. Com devia patir Adam quan li fou extreta la
costella! Li sembla d'imaginar aquell mal en el seu propi cos.
Està tan encaparrat que, indemne, una marieta li cau damunt la
cama nua, plena d'esgarrinxades, i ell la deixa fugir. La bunior
d'un borinot, primera idea matussera de la trepidació d'un
aeroplà, s'avé estranyament amb la seva obsessió.
-Quiquet !
En Quiquet, esverat, aixeca els ulls. El senyor rector li diu:
-No t'agraden, les peres? Menja'n tantes com voldràs, mentre no
t'hagin de fer mal.-
El senyor rector, tot llegint el breviari, se n'entra a dins.
En Quiquet, per cortesia, agafa una pera. És d'aquelles peres
verdes per fora, granelludes per dins, però que són una mel.
Aquell gust de mel s'acaba aviat. Tot just quan l'interessava.
Aleshores agafa una altra pera. Aquesta ja no la menja amb
displicència. Després, li sembla molest d'anar agafant les peres
d'una a una, i n'arrabassa set o vuit, totes les que li caben a
les butxaques.
* * *
Les ombres s'estenen. En Quiquet, amb la seva germana gran i unes
quantes parelles joves, ha anat a una font. En Quiquet torna una
mica cansat. Un floc de borra es fondrà aviat sota la lluna. Un
grill sembla traduir, amb la seva vibració sensible, tota la
misteriosa vibració de la terra, que comença en la nit una vida
nova i més subtil. En Quiquet és a la galeria descoberta, que
domina els pallers i les feixes, la galeria on es desdejuna al
matí i on diu el rosari abans de sopar. Aviat començarà el
rosari. En Quiquet, després d'haver-se tret la terra de les
espardenyes, mastega romaní. Està tot sol. Els seus pares encara
no han tornat del poble: la seva germana es a la cuina a fer un
plat dolç. En Quiquet _sent_ que està sol amb Déu. No és el seu
nimbe la mica de claror que perdura al cim de la serra? De cop i
volta, en Quiquet bada, esparverat, els ulls. No és pas que vegi
cap mala cosa a la muntanya negra o als camins morats. La
naturalesa somriu, en córrer el cortinatge de la fosquedat; els
llumets de les cases somriuen en l'abisme negre que no és de mal
ésser. En Quiquet, però, espalmat súbitament per un motiu
agudíssim, gairebé ni gosa respirar. sent com un violent estrip a
les seves entranyes. S'ha tornat blanc com la cera. Però no
solament l'afligeix la por. Al cap d'un minut -interminable!-
munta per la seva cara el roig viu de la vergonya. En Quiquet
baixa els ulls. Sent una angúnia al coll i una estranya sequedat
a les parpelles, i després una cosa calenta li cau a la galta.
Fins aleshores no s'adona que està plorant. Però no en té prou de
plorar silenciosament. Es gira de cara a la paret i aixeca contra
ella el seu braç, perquè li faci de coixí del front abatut. I
encara més: en Quiquet fa un gemec. Sembla impossible. Però és
que, a més de la por i la vergonya, sofreix de valent. (No es
recorda, gens ni mica, d'haver menjat massa peres).