I
-Trenta cinc i quatre dècimes.
-Només?
-Només. Ja fa vuit dies que no tens gens de febre.
L'Angelina, vora el llit del malalt, s'esforçà per dir
naturalment aquestes paraules; però cada síl·laba traslluïa una
esperança. El malalt girà el cap i aclucà els ulls en un rapte de
joia incontenible. Tots dos pensaven en la convalescència:
potser, després de dos simulacres, ara s'iniciava de debò.
L'Angelina endreçà un poc les robes del llit. Tornà lentament el
termòmetre a son estoig, deixà caure les cortines sobre la
finestra, i, de puntetes, sortí de la cambra enfosquida.
En Llucià s'enfonsà en un subdeliri. Sent una fam terrible.
Enfila moltes imaginacions diverses; però en mig de cada una,
insospitadament, sorgeix un menjar o altre. Celebra noces, èxits
polítics; va a una cacera; un amic seu publica un llibre... I ell
sempre dina o sopa, o esmorza o berena. Té una hora galant en un
reservat, i la consum combinant el menú. Adés caminava entre els
dos taulells d'un bar infinit: desfilava per davant de totes les
llaminadures creades per la cuina universal. Ara s'abandonava als
records. No evocava solament els exquisits, els selectes: es
complaïa en la memòria mateixa d'unes mongetes tendres, d'un
bacallà i uns musclos a la marinera que menjà fa quatre anys en
una sòrdida barraca de la Barceloneta. En els camps que
fantasiava, tot eren fruiterars, branques vinclades sota el pes
deliciós dels préssecs i les prunes.
Li revénen uns versos que llegí pocs dies abans d'enllitar-se:
_Ai, Candelera gentil,
Mare de Déu de Candelera!...
temps de salar el pernil
tot esperant la Primavera._
En el seu deliri l'expectativa d'un temps qualsevulla també
s'associa amb la imatge d'una vianda o altra. Aquest pernil que
els versos li presenten li plau de tota manera: amb patates
fregides i amb suc de tomàtec, tallat a bocins menuts i dispersos
entre l'arròs, o bé tallat a tires llargarudes i col·locat
simètricament damunt d'una truita a la francesa.
De quina cosa pot ésser aquest soroll sord i constant, remor
gairebé única en mig de la nit calmosa? El malalt, a la fi, ho
endevina: és del forn! En els baixos de la casa hi ha un forn.
Ara pasten, segurament: aquest soroll és de la pastera mecànica.
Oh! el pa! La seva crosta daurada s'esmicola, cruixint, entre les
dents. El dilluns fan uns panets llargs i prims que farien venir
apetit als àngels.
El metge també comença de creure que es declara la
convalescència. No gosa dir-ho, però ho deixa endevinar. El
malalt, d'ara endavant, podrà menjar purés ben espessos, arròs
blanc, trumfes, espinacs i algunes fruites; beurà dos dits de
xampany; només li donaran una injecció hipodèrmica, i es
suprimirà una pràctica enutjosa d'higiene interior.
Els ulls d'En Llucià brillen amb una claror novella en son rostre
exangüe.
Ai, aquesta sensació de reviscolament! En Llucià, amb la seva veu
afeblida, en parla cada cop amb més excitació. La germana, encara
ben armada de prudència, voldria calmar els seus entusiasmes, i
ella mateixa resistir el corrent optimista que se l'emporta. Però
arriba l'hora del primer àpat. Els plats s'apilen sobre el llit,
i En Llucià els buida amb una golafreria salvatge. Mirant-lo,
l'Angelina oblida les precaucions, i uns moments s'abandona a
l'esperança. Tots dos somriuen. En algun recó de la cambra lluu,
imperceptible, l'arc de Sant Martí.
Després que ell ha fet una digestió voltada de tenebra, silenci i
soledat, l'Angelina retorna a la cambra, mig obre els porticons i
s'asseu al capdavall del llit.
Els dos germans fantasiegen.
Quan ell es llevi llogaran una torre a Vallvidrera i se n'hi
aniran a passar tot l'abril i el maig. A l'estiu faran un viatge.
Un viatge a Suïssa, probablement. En Llucià hi ha estat, i en
serva un record agradabilíssim. Hi menjava bé. La llet es
excel·lent. Les fàbriques de xocolata produeixen la xocolata més
exquisida del món. El pa es bo com el de Viena. La mantega, fina,
s'estén dòcilment sobre els llonguets, i s'hi confon per produir
una sola delícia. Tots els formatges que aquí passen dies a
l'aparador dels adroguers, als hotels suïssos te'ls serveixen
confeccionats de fresc. Els peixos de llac no són pas insípids.
Altrament, a Suïssa la vida és fàcil. Tothom t'ajuda a viatjar.
Pots preguntar interminablement sense perill de trobar una mala
resposta. Pots equivocar-te de tren o de vaixell sense por
d'enfellonir cap funcionari. Abunden les indicacions trilingües.
No cal guardapols i ningú en porta. De més a més, pots vestir-te
com et plagui, que ningú et mirarà amb estranyesa. Si al barret
hi vols dur herbes i plomes, les hi duus. Si vols penjar-te al
pit un mostruari de medalles, te l'hi penges. En els vaporets i
en els trens veus parelles, en viatge de noces, que s'afalaguen
davant de tothom: ningú s'esvera ni hi para cap atenció
impertinent.
A bord d'un vaporet, travessant el llac de Thoune, un bon home va
obrir un estoig de pell que duia penjat al coll, fent sospitar
una ullera de llarga vista. En tragué un clarinet, i començà a
preludiar un aire dolç, enyorívol. Els viatgers el miraven sense
sorpresa. Ningú va sentir necessitat de fer comentaris enutjosos.
L'home del clarinet seguí sonant-lo mentre en tingué ganes.
Aquest feix d'anècdotes en elogi de Suïssa ja l'havia retret
altre cop. Però ara semblava nou, acabat de pensar, perquè en tot
allò que deia hi posava una vibració febrosa.
Parlaven de baix en baix. I no calia: tot el que conversaren
podia ésser oït de tothom. Però ells sentien una mena de por
supersticiosa: potser en els recons foscos de la cambra, darrera
d'aquella barricada de sifons, xicres, capsetes i ampolles de
farmàcia, el geni de la malaltia encara estaria sotjant, cuidant
de jugar-los una mala passada.
Dues hores ha que es fan confidències. Ja és cap al tard. Els
porticons, mig oberts, donen una claror lletosa i esmorteïda.