XXIV

AQUÍ ELS APAREGUÉ UNA ILLA, SUTZA DE CARBONISSA I FUM, LA QUAL ILLA

ÉS DE L'INFERN.

Una volta esdevingué que, bufant l'oratge de la banda de l'Aquiló,

veieren una illa, de prop, la qual tota era plena de una ruïna de

còdols i de roquissar, lletja de veure. No hi verdejava cap bri ni

el vent estival no hi movia l'alegre cabellera de cap arbre. Era

tota negrejant i eixordadora de oficines de ferreria i tota

encombrada de rodam i de martells i d'encluses i de falç i de

seients de ferro i de trepans i de destrals. I dins de cascuna

ferreria hi havia un hom mascarat i brut, com si en fos el mestre

ferrer. I tots aquests ferrers batien l'enclusa amb cops

eixordadors. Bategaven fort les fornals ardents d'un negre foc

espaventable. Veient l'abad aquestes coses, que eren tristes de

veure i temedores, així a sos monjos parlà: -Dolent d'estar, mos

cars fills, és aquest lloc; perquè no voldria acostar-m'hi, tota

vegada que Déu me'n fes mercè.- Havent dit això s'alçà un cap

d'oratge violentíssim qui empengué la nau, incontrastablement, sobre

la ribera desamable, d'aquesta illa, la qual era una gran muntanya,

erecta i negra, sobre el mar. I oïren el buf de moltes manxes

panteixants; i aquell bleixar conjunt sonava horrorós com un tro del

cel. I oïren el batre espès de milia martells sobre les encluses

sonores. El sant abad se signà i s'armà amb el senyal de la creu i

va fer aquest prec humil: -O Senyor Jesucrist, feis-me escàpol

d'aquesta illa, si en plaer us ve!- Havia dit això, quan arribà un

home d'aquella illa, corrent cap a ells; era vell i tenia la barba

molt llarga, i era tot ell negre, com la sutja, i era pelós i hirsut

com l'erissó, i gitava fum pel nas i era tot pudent de sofre i de

petroli. I tot d'una que descobrí aquells servents de Déu torna-se'n

arrera cap a la negra oficina. L'abad senyà's encara devotament, se

comanà a Déu i va dir a sos monjos: -Alçau, mos fills, més alta la

vela i remau més fort i anem-nos-en d'aquesta illa, que mal estar hi

fa.- I com va haver dit això, encara es presentà a la ribera un

altre mal vell, barbat, el qual duia en les mans unes grans

estenalles i una massa de ferro ablamat, la qual tota espurnejava,

així com espurneja el ferro bullent, tret de la fornal i sebollit en

l'aigua. I com fou arribat a la vorera, llançà la massa i les

estenalles contra els monjos; però a Déu plagué que no els va fer

mal, i el cop anà a caure devés una milla, més enllà, en l'aigua,

sense naframent. I quan tocà l'aigua, començà l'aigua a bullir, com

una olla al foc. I tantost comparegueren a la riba homens negres i

més homens negres, brandant cascun semblants estenalles i sengles

masses roents, que llençaren contra els monjos. I s'espandí una gran

fumera, pudenta i feixuga, qui endolà i torbà l'aire. I la mar feia

remor de bull singlotant, com una gran caldera. I l'aigua de la riba

tota era abrandada i cremant, de manera que semblava que tota la

illa feia flama i fum. Tres dies, aquest incendi tenebrós durà. I

mentre els monjos anaven vorejant la illa eixordant i fumada, oïen

udols i vasta cridadissa de molta gent, i infestava'ls el nas una

intolerable pudor. L'abad confortava els monjos fugitius i els deia:

-Hajau fiança, mos fills, i no temor, car les armes de Déu, són més

poderoses que les armes del món. A saber heu, que som en les parts

de l'infern i aquesta illa és una de les seues illes.- Encara l'abad

parlava, quan sentiren una veu qui sonava molt planyívolament i

deia: -¡O Sant pare, servent de Déu i son amic, prega per mi,

miserable! Sàpies que jo som aquí per força i no de grat; i volenter

amb vosaltres vindria, però no puc, ai las i dolorós! En mala hora

fui nat en el món mesquí, el qual és ple d'enganys i tribulació.

Estret so de tota part, i no sé qui és qui m'estreny; ni quina cosa!

Turmentada serà ma vida d'ací en avant perdurablement.- Els monjos

romangueren, d'aquests clams, enfellonits i consirosos i invocaren

la divinal misericòrdia, que no els fassa anar mai al lloc de

l'eterna dolor. Miraven vers la illa i descobriren l'home planyívol

qui feia el dol i plant, el qual era menat al turment; i oïren unes

veus qui deien: -Al foc, al foc!- I altres deien: -A l'aigua, a

l'aigua!- I altres deien: -Pica, pica!- I altres deien: -Martell,

martell!- I altres deien: -Corda, corda!- I altres deien: -Muira,

muira! Muiren tots els nostres enemics, ço és, els servents de Déu.-

I en aquell punt, tota l'aigua de la mar se començà a torbar i

moure; i després s'ablamà i feia gran flamada i grans brases de foc.

I l'olor de socarrim era gran, infecte mesclament de sofre encès i

d'oli de pedra. I per aquest fum i per aquesta pudor no sabien els

monjos on eren ni sabien on anar. I encara sentien veus que deien:

-Rosteix, rosteix; bat, bat; talla, talla; sega, sega; estreny,

estreny!-

L'endemà, tot fent camí, aparegué als monjos una gran muntanya vers

ponent, dreta en mig del mar, la qual, en la banda que mirava al

Septentrió, se cobrí tota de núvols. I en aquesta illa, veien-s'hi

diverses alimanyes, ço és, onsos, porcs, cérvols, cavalls, ases; i

de la cuculla de la muntanya eixia gran fum. Volent així mateix

esquivar aquest lloc, un cap d'oratge sobtosament, els empengué prop

de terra. La ribera era escarpada i molt alta; i, del cim de la

muntanya, decorria a la mar un riu de sang viva. Un dels monjos

volgué eixír de la nau i saltà sobre una seca. I tan tost hi fou, se

sentí pres, i començà, altes veus, a cridar i a dir: -¡Ai pare sant,

en mala hora m'allunyí de la teua companya! Pres som i no sé per

qui; i embargat de tornar a vosaltres!- L'abad sí, esguardava aquest

monjo, i veia bé qui era que l'havia pres, i veia'l menat per un

home negre, amb els dimonis, al lloc del turment. I veié encara com

fou engolit per la boca d'un dragó qui havia vuit caps. I aquesta

vegada l'abad digué: -¡Ah, malanat mon fill! I per què vares nèixer?

¡Par-me que a tal lloc ets vengut per culpa de tes males obres!- Un

vent fort allunyà la nau de la visió dolorosa, la qual navegà vers

migjorn. La ruta per estones s'anava asserenant. I al terme dels set

dies, pogueren refrescar els ulls, sollats de les infernals

negrures, en la blava regor puríssima del cel i de la mar.

Els camins del paradís perdut · 第 30 / 45 题