AQUÍ ELS APAREGUÉ UNA ILLA, SUTZA DE CARBONISSA I FUM, LA QUAL ILLA
ÉS DE L'INFERN.
Una volta esdevingué que, bufant l'oratge de la banda de l'Aquiló,
veieren una illa, de prop, la qual tota era plena de una ruïna de
còdols i de roquissar, lletja de veure. No hi verdejava cap bri ni
el vent estival no hi movia l'alegre cabellera de cap arbre. Era
tota negrejant i eixordadora de oficines de ferreria i tota
encombrada de rodam i de martells i d'encluses i de falç i de
seients de ferro i de trepans i de destrals. I dins de cascuna
ferreria hi havia un hom mascarat i brut, com si en fos el mestre
ferrer. I tots aquests ferrers batien l'enclusa amb cops
eixordadors. Bategaven fort les fornals ardents d'un negre foc
espaventable. Veient l'abad aquestes coses, que eren tristes de
veure i temedores, així a sos monjos parlà: -Dolent d'estar, mos
cars fills, és aquest lloc; perquè no voldria acostar-m'hi, tota
vegada que Déu me'n fes mercè.- Havent dit això s'alçà un cap
d'oratge violentíssim qui empengué la nau, incontrastablement, sobre
la ribera desamable, d'aquesta illa, la qual era una gran muntanya,
erecta i negra, sobre el mar. I oïren el buf de moltes manxes
panteixants; i aquell bleixar conjunt sonava horrorós com un tro del
cel. I oïren el batre espès de milia martells sobre les encluses
sonores. El sant abad se signà i s'armà amb el senyal de la creu i
va fer aquest prec humil: -O Senyor Jesucrist, feis-me escàpol
d'aquesta illa, si en plaer us ve!- Havia dit això, quan arribà un
home d'aquella illa, corrent cap a ells; era vell i tenia la barba
molt llarga, i era tot ell negre, com la sutja, i era pelós i hirsut
com l'erissó, i gitava fum pel nas i era tot pudent de sofre i de
petroli. I tot d'una que descobrí aquells servents de Déu torna-se'n
arrera cap a la negra oficina. L'abad senyà's encara devotament, se
comanà a Déu i va dir a sos monjos: -Alçau, mos fills, més alta la
vela i remau més fort i anem-nos-en d'aquesta illa, que mal estar hi
fa.- I com va haver dit això, encara es presentà a la ribera un
altre mal vell, barbat, el qual duia en les mans unes grans
estenalles i una massa de ferro ablamat, la qual tota espurnejava,
així com espurneja el ferro bullent, tret de la fornal i sebollit en
l'aigua. I com fou arribat a la vorera, llançà la massa i les
estenalles contra els monjos; però a Déu plagué que no els va fer
mal, i el cop anà a caure devés una milla, més enllà, en l'aigua,
sense naframent. I quan tocà l'aigua, començà l'aigua a bullir, com
una olla al foc. I tantost comparegueren a la riba homens negres i
més homens negres, brandant cascun semblants estenalles i sengles
masses roents, que llençaren contra els monjos. I s'espandí una gran
fumera, pudenta i feixuga, qui endolà i torbà l'aire. I la mar feia
remor de bull singlotant, com una gran caldera. I l'aigua de la riba
tota era abrandada i cremant, de manera que semblava que tota la
illa feia flama i fum. Tres dies, aquest incendi tenebrós durà. I
mentre els monjos anaven vorejant la illa eixordant i fumada, oïen
udols i vasta cridadissa de molta gent, i infestava'ls el nas una
intolerable pudor. L'abad confortava els monjos fugitius i els deia:
-Hajau fiança, mos fills, i no temor, car les armes de Déu, són més
poderoses que les armes del món. A saber heu, que som en les parts
de l'infern i aquesta illa és una de les seues illes.- Encara l'abad
parlava, quan sentiren una veu qui sonava molt planyívolament i
deia: -¡O Sant pare, servent de Déu i son amic, prega per mi,
miserable! Sàpies que jo som aquí per força i no de grat; i volenter
amb vosaltres vindria, però no puc, ai las i dolorós! En mala hora
fui nat en el món mesquí, el qual és ple d'enganys i tribulació.
Estret so de tota part, i no sé qui és qui m'estreny; ni quina cosa!
Turmentada serà ma vida d'ací en avant perdurablement.- Els monjos
romangueren, d'aquests clams, enfellonits i consirosos i invocaren
la divinal misericòrdia, que no els fassa anar mai al lloc de
l'eterna dolor. Miraven vers la illa i descobriren l'home planyívol
qui feia el dol i plant, el qual era menat al turment; i oïren unes
veus qui deien: -Al foc, al foc!- I altres deien: -A l'aigua, a
l'aigua!- I altres deien: -Pica, pica!- I altres deien: -Martell,
martell!- I altres deien: -Corda, corda!- I altres deien: -Muira,
muira! Muiren tots els nostres enemics, ço és, els servents de Déu.-
I en aquell punt, tota l'aigua de la mar se començà a torbar i
moure; i després s'ablamà i feia gran flamada i grans brases de foc.
I l'olor de socarrim era gran, infecte mesclament de sofre encès i
d'oli de pedra. I per aquest fum i per aquesta pudor no sabien els
monjos on eren ni sabien on anar. I encara sentien veus que deien:
-Rosteix, rosteix; bat, bat; talla, talla; sega, sega; estreny,
estreny!-
L'endemà, tot fent camí, aparegué als monjos una gran muntanya vers
ponent, dreta en mig del mar, la qual, en la banda que mirava al
Septentrió, se cobrí tota de núvols. I en aquesta illa, veien-s'hi
diverses alimanyes, ço és, onsos, porcs, cérvols, cavalls, ases; i
de la cuculla de la muntanya eixia gran fum. Volent així mateix
esquivar aquest lloc, un cap d'oratge sobtosament, els empengué prop
de terra. La ribera era escarpada i molt alta; i, del cim de la
muntanya, decorria a la mar un riu de sang viva. Un dels monjos
volgué eixír de la nau i saltà sobre una seca. I tan tost hi fou, se
sentí pres, i començà, altes veus, a cridar i a dir: -¡Ai pare sant,
en mala hora m'allunyí de la teua companya! Pres som i no sé per
qui; i embargat de tornar a vosaltres!- L'abad sí, esguardava aquest
monjo, i veia bé qui era que l'havia pres, i veia'l menat per un
home negre, amb els dimonis, al lloc del turment. I veié encara com
fou engolit per la boca d'un dragó qui havia vuit caps. I aquesta
vegada l'abad digué: -¡Ah, malanat mon fill! I per què vares nèixer?
¡Par-me que a tal lloc ets vengut per culpa de tes males obres!- Un
vent fort allunyà la nau de la visió dolorosa, la qual navegà vers
migjorn. La ruta per estones s'anava asserenant. I al terme dels set
dies, pogueren refrescar els ulls, sollats de les infernals
negrures, en la blava regor puríssima del cel i de la mar.