Encara no s'era allunyada la illa monstruosa, viva i fumant,
columbraren els argonautes sants una altra illa, no gaire lluny,
dins el ponent, verdejant i sonora. Herbes i arbres, tot hi era
florit. Un flumicell d'aigua dolça, rodoladiç i cansoner, portava
fins a la mar sa queixa fràgil i clara. Aquí baixaren tots i Sant
Brandan amarrà la nau, i digué: -¿Veieu en qual manera Nostre Senyor
Jesucrist ens ha donat un lloc per festejar l'alegria de la seua
resurrecció? Aquest és el dia que ha fet el Senyor: exultem i
alegrem-nos en tal dia.- I encara afegí: -Mos fills, si la vitualla
ens hagués fallit, amb l'aigua d'aquest flumicell n'haguéssem tengut
prou per menjar i per beure, tanta és la seua bondat i la dolçura
làctea que porta.- Damunt del petit riu escoladís, pontava el tronc,
no gaire alt, d'un arbre, immens i vell, tot ell nevat d'aucelles
blanques. Tantes eren que no hi havia fulla ni ram buid. Sant
Brandan començà a pensar en si mateix què significava aquella gran
nevada viva; aquella lilial blancura tèbia amb què floria l'arbre
miraculós. I gitant-se a terra, amb llàgrimes devotes, talment orà:
-O Déu, qui de totes coses sou coneixedor, i sou revelador de les
secretes i encara d'aquelles que no es fan: Vós sabeu l'anguniós
dubte de mon cor, i sabeu ma voluntat: perquè us prec, que segons la
multitud de la vostra misericordia, em vullau revelar aquesta
meravella, obrada per Vós, meravellosa als nostres ulls i de la qual
no'n sabem l'adorable secret. Bellament sé, Senyor, que no'n som
mereixedor per mos mèrits; però Vós sí ho fareu per la vostra
bondat.
X
AQUÍ VOLÀ UNA AUCELLA A LA PROA DE LA NAU I PARLÀ A MOSSENYER SANT
BRANDAN.
Finida aquesta oració molt humil, Sant Brandan s'assegué en terra,
contemplant aquella aucellada nívea, posada dalt de l'arbre. Un
d'aquests aucells, alçà el vol de l'arbre on els altres eren.
Sonaven, com una campana, ses ales volant, i s'acostà al sant abad
qui era assegut en terra, i acabà per posar-se en la proa de la nau.
I començà a batre ses ales en festívol aleteig; i amb esguard, fit i
amorós, contemplava el sant abad, el qual conegué, per aquests
signes, que Déu se recordava d'ell i de la seua oració. I estant
així l'aucell, el sant pare li adreçà aquestes paraules de conjur:
-Si tu ets missatger de Déu, digues-me, si et plau, qui ets i d'on
ets, i quins són i quals aquells altres aucells, i perquè n'hi ha
tanta multitud aquí ensems aplegada.- L'aucell li va respondre
talment: -O Servent de Déu, nosaltres som d'aquella companya
d'esperits bandejats del cel; som de l'antiga ruina d'àngels
enderrocada del cel, arrabassada en l'ímpetu de la caiguda de
Llucifer, enemic de l'humanal llinatge; i no per pecat sinó per
consentiment caiguérem; sí, hem estat foragitats del reialme, però
ens segregà d'aquells qui greument pecaren la pietat de Déu qui és
just i és veraç; i la seua misericòrdia ensems amb la seua justícia
ens tenen exilats en aquest lloc, fins a tant que en duri son
adorable voler. Vera cosa és que aquí no tenim pena ni glòria. Per
la presència de Déu podem veure llum; i ens cal anar sempre junts i
mai no ens podem departir un de l'altre. I anam vagant per l'aire
d'ací i d'allà, sota el firmament, per damunt la terra, com els
altres esperits qui per Déu són tramesos. Però en els jorns de festa
colenda i en el dia del Senyor, rebem forma corporal alada, com és
ara aquesta que veus; i aquí ens estam i lloam el nostre Creador. A
saber has que un any s'és passat d'ençà que començàreu el viatge, i
encara n'haveu d'errar altres sis abans que retorneu al cenobi; i
cascun any aquí us cal festivar la Pasqua. A la fi dels set anys
trobareu el lloc que anau cercant i teniu en cor de veure, ço és la
_Terra de promissió dels Sants_.-
I havent dit això amb meravellosa veu, l'au angèlica abandonà la
proa del vaixell i volà dalt de l'arbre, a ajuntar-se amb les altres
en son propi ram. Com fou hora de vespres, tots els aucells de
l'arbre començaren a cantar uníssonament, i llurs ales d'argent
batien a tall de campaneig. El càntic que cantaven era d'una
mel·líflua tristor i deia així: _Te decet himnus Deus in Sion et
tibi reddetur votum in Jerusalem; exaudi orationem meam et clamor
meus ad te veniat_ (A Vós, Senyor, us cal l'himne a Sion; I a Vós, a
Jerusalem, serà complida la prometensa; exoiu la meua oració i el
meu clamor a Vós arribi).
Tota una hora durava el salmeig d'aquest únic vers, acompanyat amb
el batement de les innumerables ales melodioses. I semblava a Sant
Brandan singlotant aquell cant com un plant. En tal punt, el sant
abad digué a sos fills: -Menjau ara qui n'haveu lloc, i que el
vostre cos sia pascut i sadollat, que ja les ànimes vostres de
gràcia divinal són peixides.- I havent sopat i dites completes,
ana-se'n a dormir, però la son nocturnal, volàtil i muda, papellona
negra, rat pennat fosc, voleiava sota els estels, llunyana de sos
ulls. I Sant Brandan s'alçà del jaç i s'agenollà en oració. A hora
de matines, cridà els monjos i signant sos llavis, començà el res
matinal: -_Domine labia mea aperies_ (Senyor, obrireu mos llavis).-
Melodiosament somniaven els aucells dormits, i llurs ales a penes
trémoles, feien una dolça remor, com una corda de salteri, o com una
campana aèria, percudida pels dits fluids de l'esperit del vent. La
cançó vaga dels aucells feia així: _Laudate Dominum omnes angeli
eius, laudate eum omnes virtutes eius_ (Alabau al Senyor tots els
seus Àngels; alabau-lo totes ses Virtuts).
A l'hora clara, els àngels desperts alçaren al cel l'esclat argentí
de la joiosa aucellada: _Timor Domini sit super nos et super
timentes te, Domine, initium sapientia timor Domini_ (La temor de
Déu sia sempre damunt nosaltres i damunt tots aquells qui us temen,
o Senyor: la temor de Déu, començ de sabiduria).
Una hora durà aquella albada angelical. A tercia, el vers melodiós,
clar i encrespat, com una blanca escuma sonora, feia així: _Salmegeu
el nostre Déu, salmegeu el nostre rei, salmegeu amb saviesa_. I a
l'hora nona, quan la claror començà a mancar i les ombres fosques
declinaven, cantaven aquells esperits, flobies de neu, música
dispersa: _Illuminet Dominus vultum suum super nos et misereatur
nostri_ (Il·lumini el senyor la seva faç sobre nosaltres, i de
nosaltres haja misericòrdia).
I a hora undècima, l'hora del recolliment de les abelles dins el
rusc, i dels aucells en les branques i dels estels en la rossa
assemblea del firmament, cantaven els àngels, conhortant-se en la
fraternitat de l'enyorament de l'exili: _Ecce quam bonum et quam
iucundum habitare fratres in unum_ (Vet aquí com és cosa bona i dolça
que els germans visquin tots units).
I d'aquesta manera, els dits aucells, de jorn i de nit, retien
alabances a Déu Nostre Senyor.