_El Senyor plantà les illes sobre l'abís.
Aquells qui naveguen per la mar, recontin
sos perills, i nosaltres, d'oirles,
ens meravellarem.
Allà insignes i admirables obres, diversa
natura de bèsties i tota manera
d'animals i monstres prodigiosos.
(Eccli, XLIII, 95-27)._
I
EN QUINA MANERA VINGUÉ A SANT BRANDAN EL DESIG DE CERCAR EL PARADÍS
PERDUT.
Mossenyer Sant Brandan fou home de gran penitència i d'estreta
abstinència i de molta virtut; i regia, amb l'imperi de sa crossa
abacial, una lenta ramada negrejant de tres milia monjos. Una
volta s'esdevingué que a l'hora de vespres arribà al monestir que
governava el sant abad, un monjo d'edat madura, i de bona vida i
d'estranya terra, qui havia nom Barint, i era son nebot. El dit sant
Brandan li demanà de moltes coses, ço és, què era estat, què li
havia esdevingut; i si mai havia vista o oïda alguna meravella. Com
fos que el sant oncle el pregàs molt carament i amorosa, llavors
el dit Barint començà a plorar i se gità per terra i s'anegà en
profunda oració, en la qual va romandre com esbalaït. Graciosament
Sant Brandan el prengué en sos braços i l'aixecà, i li va dir, amb
un besar mel·lifluent, aquestes gracioses paraules: -¿Quina és,
fill, la causa d'aquesta tan greu fellonia? ¿Creus que el teu
adveniment ens ha fet enuig? Certa cosa és que de la teva vinguda
gran plaer n'haguérem. Per ço s'és menester que a tots nosaltres
donis alegria i consolació, i ens diguis alguna bona paraula de Déu
d'on la nostra ànima en pasturi; i que ens recontis les diverses
meravelles que veieres en les partides i en les errors de la mar
oceana per on navegares llargament.- A l'encariment d'aquesta
petició poderosa com un conjur, s'abellí l'esquerp Barint, el qual
trencant el silenci, començà a espandir-se en paraules abundants. I
va dir:
-Mon fill Menoc era el procurador dels pobres del Crist. Com fos
desitjós de major solitud, fugí del nostre cenobi, i camina,
caminaràs, a la bella ventura, trobà una illa, no gaire lluny d'una
muntanya, la qual hom anomena Lapifil. Embolcallada per un cel
indulgent aquesta illa és sobiranament delitosa. L'amor del cel i la
tendra verdor de la terra l'hi retingueren; i hi sojornà gran temps.
Durant el qual, arribà fins a mi un novell ardit, ço és, que el
monjo fugitiu comandava gran multitud de monjos sota la seva
preladia i que Déu mostrava per ell grans signes i miracles. La qual
cosa suscità en mon cor irrefrenable enyorament de veure'l; i en
vaig pendre el camí. Com ja hi era prop, Déu li revelà l'arribada
meva i prevenint-la de tres jorns, m'exí a carrera amb sos germans.
Anàvem embarcats en nau. Quan la nau s'acostà a la dita illa,
veiérem que de diverses partides, vestits diversament, eixint-nos a
camí, venien companyes de monjos, contínues com un formiguer qui
emigra; brunzents i denses com un eixam. Diversament vestits i
arribant de contrades diverses, emperò combregaven en una fe i en
una esperança i en una caritat. Tenien una església on s'ajuntaven
per l'ofici divinal. I no menjaven altra cosa sinó pa i nous i
arrels d'herba. Cantaven aquests monjos les completes ensems, i
després se recloïen en llurs cel·les. Cascún tenia la seva, i allà
s'estava en oració fins el prim-son. Al cant primer del gall
reposaven una mica. Jo i mon fillol trescàrem tota la illa; i la
trescàrem tant que arribàrem a la vorera del mar, a la banda
d'occident. Allà tenia ell la nau on s'era embarcat; i me va dir:
-Mon pare, muntau en nau i naveguem cap a Llevant, cap a aquella
illa que és dita _Terra de promissió dels sants_, la qual havem de
donar als nostres successors qui vindran després de nosaltres.
Muntàrem en la nau. Encara no hi érem, quan al nostre entorn,
escampadissa, una boira s'espargí. Era humida i flonja, lleugera com
la cendra, flairosa i blanca com un torterol d'aubaïna matinal. Tan
espessa era que obturava l'esguard encaradís, i a penes podia veure
hom la distància que hi ha de proa a popa. Per espai d'una hora
durà aquesta blancura vaporosa. Traspassada la calitja, un esclat de
llum ens inundà. I ens semblà veure, lluny, dins la claror viva,
tremoladissa de besllums, una terra dilatada i verdejant. Vorejàvem
la costa delitosa: ombra de penyals blaus, clara i fresca i
regalant, com l'aigua clara; ombra perfumada de brancatges
perfumats; el singlot de l'aigua musical en la por inviolada de les
coves; volior d'unes grans aus, blanques i lentes, qui amb llur
dolçura gutural amoixaven l'aire i coronaven la nau amb una viva
garlanda d'ales. En el recés d'una cala, amorosa i rodona com un
pit, pura i sonant com una cítara, en l'arena d'or blanca de lliris,
posàrem el peu. I ens enfonsàrem en el misteri de la solitud. No hi
havia herba sense rou, ni planta sense flor ni branca sense fruita.
Per espai de quinze dies vagàrem per aquella deserta amenitat, i ens
deixàrem perdre, sota les altes arcades vegetals, entre les soques,
damunt l'herba viva intacta, que cruixia sota els nostres peus amb
un petit gemec humà. Entre l'escampada verdor de l'herbei, les
pedres suaus i llises, que eren gemmes, guaitaven amb pupil·la
vària: enormes safirs que ens miraven amb la gran ullada blava;
topacis, amb la ullada de foc amorós qui amoixa i no crema. Al terme
d'aquells quinze dies ens trobàrem a la vora d'un gran riu.
Decorria, ample i solemnial, amb profundes aigues mudes. Per anar
més enllà, a l'altra riba, no hi havia enlloc gual ni passatge.
Esperàrem el consell de Déu. Un bell home jove i resplendent se'ns
mostrà, el qual ens saludà graciosament pel propi nom i després
va dir: -¡Siau els benvinguts, servents de Déu, monjos germans! Gran
mercè us ha feta el Senyor de mostrar-vos aquesta terra. És aquella
terra que cercàveu, que donarà als seus sants. A saber haveu que el
riu la migparteix. La meitat n'és aquesta banda on sou. Déu vos en
guard però, de passar més envant. Preneu-ho en paciència i
tornau-vos-en arrera, allà d'on sou vinguts.- ço digué el donzell; i
aleshores un dels monjos qui amb nosaltres eren vinguts gosà
demanar-li d'on ell era i quin nom havia. Ell li diu: -Per què em
demanes d'on som ni quin nom he? Demana'm més tost noves d'aquesta
illa i serà millor. I si ho vols saber, en la manera que ara la
veus, és des del començament del món.- I llavors me diu a mi: -¿Tens
fretura de menjar ni de beure ni de vestir? Sàpies que ço que et
diré és veritat. No tens fam ni set ni t'és mester vestir ni dormir,
jatsia que fassi un any que arribares en aquesta illa amb tos
germans; i no has menjat ni begut ni la son agreujà tos ulls, ni has
vist la nit arribada. A saber has que en aquest lloc no hi ha mai
nit, ans sempre és dia; ni mai no hi plou ni mai el cel és entelat
de núvol; la fam i la set, la son i la malaltia en són exilades.
Aquí hi fa tot temps un bell i fresc estar. Aquí hom no hi envelleix
ni hi mor. Una gran llum purpúrea vesteix tota la illa. Aquesta llum
no és la rossa del sol ni la blanca i freda de la lluna, ni la
celístia vaga dels estels; ans és la llum de Déu Nostre Senyor, del
qual naixen tots els béns i totes les gràcies i totes les llums. Ell
us ha feta gran mercè, car no tothom és digne de veure i sentir ço
que vosaltres heu sentit i heu vist.
Així parlà; i encontinent demostrà gran desig de partir-se de
nosaltres i encara afegí: -Anau-vos-en d'ací; i jo vindré amb
vosaltres fins a la ribera i a la vostra petita nau.- Arribats a la
vorera entràrem en la nau. I s'esvaní el donzell com una imatge de
somni. Començàrem de navegar; i al cap d'una hora, ens tornà envair
aquella aubaïna nuvolosa de l'altre cop, i avençant a la ventura de
Déu tornàrem a trobar els nostres germans. Els quals ens havien
esperat amb incansable enyorament, i mostraren gran alegria del
nostre retorn. I per ço com la nostra absència era estada tan llarga
havien plorat i fet molts de pensaments. I duien bé el compte del
temps que forem absents, que era d'un any i divuit dies. I ens
començaren a dir: -Mossenyers i pares nostres, ¿on sou anats i on
sou estats tant de temps? I ¿per què ens haveu deixat sense guia ni
pastor en aquesta selva obscura? Nosaltres bé sabíem que mossenyor
el nostre abad, espesses vegades, sol partir, i se'n va algunes
voltes tot sol, no sabem on, ni si és lluny ni si és prop; i a
vegades s'hi està un mes i ha pics que s'hi està dues setmanes i tal
volta una setmana o encara menys, i després retorna sa i sau. Però
ara s'hi ha estat un any; no és cosa, doncs, de meravellar si
nosaltres érem en ànsia i en congoixa.
Jo els vaig donar conhort i confort amb aquestes paraules: -Portador
som de bones noves. En aquest viatge no m'ha advingut res que no sia
per bé. A bon lloc sou. Sapiau que no és lluny d'ací aquella illa
delitosa anomenada _Terra de promissió dels Sants_; i en aquesta
illa no hi ha mai nit, ni mai el jorn s'hi acluca: llum rutilant
i serenor sense núvol perdurablement imperen; no callen mai els
aucellets de cantar la primavera; l'herba tota floreix; els arbres
tots floreixen i fruiten. Un àngel de Déu, meravellós de veure,
guarda la illa i ningú pot anar-hi si no en té llicència d'ell. Per
l'olor dels nostres hàbits no coneixeu que som estats en Paradís?
-Don abad- els monjos respongueren; -per l'olor del vostre hàbit
coneguérem que haveu estat en lloc florent. Amb gust sabríem de vós
on és aquest paradís, que nosaltres no el sabem i deim-vos que
quaranta dies ha durat l'olor dels vostres vestits quan sou estats
de retorn del lloc on éreu.- Ell respongué: -Amb mon car fill Menoc,
en la illa delitosa, fórem tot aquest temps, sense menjar ni sense
beure ni sense dormir; i érem tan alegres i consolats de ço que
vèiem, que érem sadolls i plens com si haguéssim menjat a talent i
voler. Passada aquella quarentena, rebí la bendicció dels monjos i
prenguí comiat de mon car fill Menoc, i amb mos germans, retorní al
cenobi i a l'estretura de ma cel·la.
Havent Sant Brandan sentides totes aquestes coses meravelloses, se
gità a terra i lloant Déu va dir: -Beneït sia el Senyor Déu en tots
sos camins, i santificat en totes les seues obres, puix a sos
servents revelà tals coses i de tal meravella. I encara sia beneït
en sos dons puix avui ens apeixí amb esperitual pastura i bevenda.-
Finides aquestes paraules, Sant Brandan no res menys digué: -Anem
ara a menjar, segons la nostra usança, coses corporals.- I així fou
fet. Després donà la benedicció als monjos; donà comiat a son nebot
Barint i ell se n'entrà, consirós, en sa cel·la.