Ajuntades en aquest volum, van dues llegendes d'origen ben distint,
jatsia que l'orientació n'és una i la mateixa, ço és, la recerca del
Paradís, del qual se'n llegeix en el Gènesi:
-I plantà Jahvé Déu un hort a Edem, a l'Orient, i allí posà l'home
que havia format. I Jahvé Déu va fer brotar de la terra tota llei
d'arbres, goig dels ulls, delícia de la boca, i al mig del Paradís,
l'arbre de la vida i l'arbre de la ciència del bé i del mal. I un
riu sortia d'Edem per regar el Paradís i d'aquí s'esbargia i feia
quatre caps. Nom de l'un, Fissó, i ell cenyeix tota la terra
d'Hevilà, allí on se troba l'or -i l'or d'aquella terra és el bo- i
allí el bedeli i la pedra d'ònix. I el nom del segon riu, Geó, i ell
cenyeix tota la terra de Cus. I el nom del riu terç, Tigris, qui va
devés l'Orient d'Assur. I el riu quart, l'Éfrates.-
En qual manera Adam i Eva foren expel·lits de l'hort de l'Edem
després de la desobediència, diu la Sagrada Pàgina:
-Llavors Jahvé Déu va fer per Adam i sa muller, gonelles de pell i
els vestí. I digué Jahvé Déu: -Vet aquí, ja l'home s'és fet com un
de nosaltres, coneixedor de bé i de mal. Ara, doncs, no sia que
allargui la mà i culli també de l'arbre de la vida, i en mengi i
visqui eternament... I el llançà Jahvé Déu de l'hort d'Edem, que
colrés la terra de la qual fou pres. Va treure'n l'home i col·locà a
l'Orient de l'hort d'Edem els Querubins, amb el glavi de foc
brandant, per guardar el camí de l'arbre de la vida.-
¿On era la precisa situació de l'hort de l'Edem? ¿Què s'era fet,
abandonat a ell mateix, sota la custòdia dels Querubins? ¿Com era
l'arbre de la vida? Aquesta curiositat tempta les imaginacions, i el
fruit n'és aquest doble llegendari, l'un, més tardà, d'origen
cèltic, i l'altre bizantí qui ja figura en les Vides dels Pares de
l'Erm.
La redacció de la primera llegenda, vull dir, _Les meravelloses
navegacions de Sant Brandan i els seus monjos_, apareix per primera
vegada, en llatí, devés mitjan segle onzèn. Aquesta argonàutida
cristiana, aquesta odissea cèltica portada del mar nadiu a les
costes franceses amb les invasions dels normands, impressionà
fortament les imaginacions, i gairebé totes les llengües vulgars
la copsaren. La nostra llengua no tingué aquesta sort: Tardanament
jo don solta a la brandànica nau errant, per la mar de Roger de
Llúria. Per l'anostrament de la dita llegenda, m'he valgut
especialment d'una versió redactada en dialecte venecià, que forma
part de la _Biblioteca Storica della Letteratura Italiana_ publicada
i il·lustrada per Francesco Novati (Bergamo, 1896).
Més fàcil de trobar és l'altra llegenda _Les incansables
pelegrinacions dels tres monjos Teòfil, Sergi i Higini_. La trobarà
hom en el Voragine, en la Vida de Sant Macari, romà, d'on passà als
Exemplaris en llengües vulgars. Crec que és la primera volta que és
recontada en una llengua vulgar ibèrica.
Ll. R.