Nataniel, _plorant també_: Senyor! Senyor! Quant vos estimo y còm la
vull la vostra felicitat!
Rey Rodolf: Sí, sí; mes, vós no més pensèu en les ànimes per anar al
Cel. Y aquí som a la Terra. Y dintre de mon cor hi hà l'odi a aquell
altre poble (_Furiós._) que m'ha mort al fill meu. Y jo'l vull
venjar, que la venjança es justa.
Nataniel: May; may la venjança!
Príncep Demetri: Donchs, mirèu, pare: potser sí que triomfarèu encara
més de lo qu'estèu triomfant d'aquexos enemichs vostres; potser sí
que conseguirèu acabar ab aqueix poble, que Deu potser sí que ho
permeterà pel vostre càstich. Mes, al vostre fill mort no'l tornarèu
a veure, y a mi, 'l vostre únich fill que us queda, tampoch me veurèu
may més, per que jo us dexo per sempre, perque no'l vull un pare com
vós. Y me'n aniré a llunyes terres des d'ara.
Rey Rodolf: Què dius, Demetri?
Príncep Demetri: Anèm, Gladys: fugim d'aquesta terra empestada.
Rey Rodolf: Fill meu: no t'apartis de mi!
Príncep Demetri: Anèm; anèm!
Rey Rodolf: Nataniel!
Nataniel: Vós ho heu volgut.
Príncep Demetri: Gladys: seguiume! (_Demetri ja era un xich lluny.
Gladys no s'ha mogut d'hont era._)
Gladys: Nó, Demetri; nó.
Príncep Demetri, _cridantla_: Gladys!
Rey Rodolf, _cridantlo_: Fill meu!
Gladys: Nó, que sento compassió per vostre pare!
Rey Rodolf: Nataniel!
Gladys: Y encara que'm trepitgi y que'm llenci, no'm separaré d'ell,
perque vós no us n'allunyèu.
Rey Rodolf: Oh, quina desesperació, y quin patir més gran! El meu
fill, el meu fill contra de mi! Valdría més morir cent voltes y ma
condempnació eterna!
Gladys, _a Rodolf ab dolcesa_: Senyor! Senyor!
Rey Rodolf, _sense ira_: El meu fill m'aborreix, y vós ne sóu la
causa!
Gladys: Jo nó! Oh, jo nó! Demetri: jo us ho demano ab tota la meva
ànima: abracèu al vostre pare!
Príncep Demetri: Pare! Pare!
Rey Rodolf: Fill meu! Fill meu!
Gladys: Vostre fill no us dexarà may, y ell viurà, que jo ho sento
aquí,(_Per son cor._) y quan sigui l'hora, ell tancarà vostres ulls.
Príncep Demetri: Sí, sí, pare!
Rey Rodolf: Gracies, Gladys! Oh, Gladys!
Gladys: Mes, mirèu, Senyor: al Orient hi hà les primeres clarors de la
matinada.
Príncep Demetri: Oh, quin horror! que ja ve'l dia!
Nataniel: Oh, si jo fos Deu, com l'aturaría aquexa claror! Que no
tornés a venir may més el sol sobre la Terra per iluminar desolacions
y esterminis! Que per sempre fos la nit sobre la Terra!(_Encara estan
abraçats pare y fill y Rodolf té per la mà a Gladys._)
Rodolf, _desprenentse de tots_: Nataniel! Nataniel! Què volèu de mi?
Nataniel: Jo voldría veurem al mig dels dos exèrcits enemichs.
Parlàrloshi als uns y als altres, y que's parlessin ells matexos
davant meu. Que vingués la Divina Misericordia a despertar les seves
ànimes per la pau, que tant temps han glatit per l'odi.
Rey Rodolf: Fèuho, Nataniel: y aquí mateix.
Nataniel: Sí. Davant d'aquesta creu sagrada; sobre aquestos morts,
quals còssos són calents encara.
Príncep Demetri: El Comte d'Orlof no es lluny, Senyor, y molta altra
gent dels contraris es aquí aprop qu'espera.
Rey Rodolf: Donchs, anèuhi vós y Gladys.
Gladys: Anèm! (_Surten_).
Rey Rodolf: Y jo cridaré als meus: y que vinga també gent de totes les
armes, que jo m'estaré lluny de tots plegats.
Nataniel: Sí; lluny vós; que vostra presencia despertaría'ls odis.
Rey Rodolf: Oh, l'odi, sí, qu'ell bull dintre meu, y m'estenalla; que
jo no se quina força hi hà en vós, que'm lliga'l cor quan ell voldría
un altre cop desbocarse. Y vos ho diré com sóch, Nataniel. Jo ara
voldría que ni dels uns ni dels altres fossin escoltades vostres
prèdiques de pau y que revingués la guerra.
Nataniel: Oh, callèu, qu'encenen la còlera de Deu vostres paraules!
Rey Rodolf: Probèu, donchs, vostra obra, que jo us dexo fer.
Nataniel: Anèu; anèu depressa.
Rey Rodolf: Ja vénen els meus enemichs.
Nataniel: Que vinga la vostra gent.
Rey Rodolf: Vindran totseguit.
Nataniel: Y vós anèu ben lluny, sense ni girarvos tant sols enrera.
Rey Rodolf: Hi vaig, perque... (_Fuig el rey ràpidament_).
Nataniel: Anèu! Anèu, desgraciat! Y ara, que Deu del Cel no
m'abandoni. Pel séu martiri! Pels homes que són fets a la seva
imatge! Oh, Creu Santa: acúllme en tos braços, y que Deu posi en mos
llavis paraules d'enterniment y d'amor puríssim! (_Mentres ell ha
abraçat y besat la creu, entra la gent dels contraris de Rodolf y's
queda al costat dret. Totseguit, abans de ser tots aquestos en
escena, vénen, també ràpidament, els de Rodolf, que's posen a la
banda esquerra. Tanta gent en escena com sia possible. Molts d'ells
mal vestits, ab cares y posats de rudesa en les dues bandes._)
### Escena VII
_Nataniel y gent dels dos exèrcits. Nataniel al mig._
Nataniel: Mirèu: el sol ja vol guaytar sobre la Terra. Per ell, qu'es
mirada de Deu, tota la Terra es una... Y'l sol es com un munt de
madexes may acabables de fils de llum, que van passant dies y dies al
entorn d'aquest immens capdell que's diu la Terra. Y van capdellantse
per tot ell, ab igual amor, aquests fils impalpables, abraçantla tota
de llum, de color, de vida. Mirèusel; mirèusel allà baix, que va a
sortir per passar sobre nosaltres! Ve d'uns altres paisos, d'homes
també com nosaltres. Y anant venint, ara mateix ha despertat els
vostres pobles y les vostres cases. Y'ls fills obren els ulls feliços
xerrotejant, y les mares els besen ab amor immens, y comença la tasca
del dia. Que feliços serieu tots, trobantvos ara, al sortir el sol,
trucant a vostres cases, abraçant als vostres, dihéntelshi: ja no'ns
n'entornarèm may més; ja serèm feliços aquí mateix; ja s'ha acabat la
guerra! Y axò dit per tots els homes, que tots tenen el cor al pit,
que'ls hi glateix en la matexa banda. Y tots tenen posats els peus
sobre la Terra, qu'en ella hi descansen. Ah, germans, germans, si axò
fos cert, y en vostres cases ja us trobessiu ara! Veritat que'l
vostre cor hi va?... Sí; sí que us espurnen els ulls, y algú, sí, que
fins li cau una llàgrima! (_Als d'una banda._) No us ne donèu
vergonya! (_Als de l'altra banda._) Mirèu; mirèu! Aquí n'hi hà
d'altres que tenen cor també! (_Dirigintse a un._) Teniu fills, vós?
Sí? Y vosaltres també! Y quin amor es més profon y veritable: el que
sentiu els d'aquí ò'ls de l'altra banda? Tot es amor; tot pesa igual
davant de Deu, que són iguals les ànimes. "Fills meus!" diuen els
d'aquí, y vosaltres també ho dièu "fills meus!" Y perque Deu ho vol,
Ell sab perque ho vol, tots anirèm cayent a les fosses: xichs y
grans, dolçament, sense quedarne ni un, que l'home es nascut per
passar. Com anelles d'una cadena, eterna passarà la Humanitat, qu'es
ella'l veritable sér únich etern, perque no pot finir fins que,
purificat, se llenci als braços de Deu y's confongui ab Ell per a
sempre. Oh, germans: no creyèu en mi? No creyèu en que tot lo que us
dich no es del fanch de la terra?
Home de la dreta: Sí.
Home de la dreta: Creyèm en vós com si'ns ho digués Deu mateix.
Nataniel, _als de la esquerra_: Y vosaltres?
Home de la esquerra: També.
Home de la esquerra: També, perque vós sóu més que sant.
Home de la dreta: Sí, perque vós no sóu de la raça dels homes.
Home de la dreta: Vós sóu més que tots els homes.
Home de la esquerra: Perque per vós parla Deu mateix.
Home de la dreta: Més que sant; més! (_Remors de veus d'una banda y de
l'altra dihentho_).
Nataniel: Oh, germans meus: fòra, donchs, aquest odi de les ànimes!
Vos aborriu; vos teniu odi encara vosaltres? (_Ho ha dit y ho diu
sempre als de l'una banda y als de l'altra. Uns y altres callen, y,
posant el rostre sever, sense donarsen compte, fan un pas enrera.
N'hi hà que abaxen els ulls; altres que miren als contraris ab
superbia y orgull y odi._)
Home de la esquerra: Es que hi hà molta sanch entre mig de nosaltres!
Home de la dreta: Sí, molta sanch! (_Altres també ho diuen de les dues
bandes._)
Nataniel: Mes, ja no'n caurà més! May més de sanch, jo us ho dich!
Home de la esquerra: Y han mort molts innocents!
Home de la dreta: De la banda dels nostres!
Homes de les dues bandes: Nó; dels nostres! Dels nostres!
Nataniel: Mes, ja no'n morirà cap més! Cap més!
Home de la esquerra: Y criatures sacrificades!
Nataniel: No's volía fer.
Home de la dreta: Y què havien fet els pobres vells!
Home de la esquerra: Y'ls nostres pobres avis!
Nataniel: May més desde avuy: ni dels uns ni dels altres.