Rey Rodolf: Contra d'ell! Tots! Que m'ha insultat! A mi!
(_Casi ofegantse d'emoció. Els cavallers, disputant entre ells, van
cap a Nataniel._)
Nataniel: Donchs, bé: jo, en nom de Deu totpoderós, llenço a sobre
vostre...
Rey Rodolf, _ab terror interposantse als cavallers_: Nó; nó! Callèu.
Ni una paraula més! (_Nataniel ha parlat ab sentida energía plorosa.
Els cavallers s'han fet enrera, imposats. Pausa llarga._) Sortíu,
senyors.(_Dubten._) Sí; tots! Y ben lluny d'aquí! (_Surten. Quan ja
tots són fòra, el Rey va cap a Nataniel._) Mirèu, Nataniel: dèume la
vostra mà. Posèula sobre'l meu pit. (_Sense dexarli la mà li posa
sobre'l seu pit y l'hi sosté allí._) No sentiu el batre del meu cor
com d'un cavall desbocat?
Nataniel: Sí. Oh, Senyor!
Rey Rodolf: Donchs, axís està sempre; sempre! (_Rodolf mira en totes
direccions y després besa la mà a Nataniel que no havía dexat
encara._)
Nataniel: Senyor! Què fèu, Senyor?
Rey Rodolf, _plorant rabiós_: Nataniel! Nataniel! Oh, quina rabia! Y
còm me'l arrencaría ab mes mans matexes aqueix cor y totes les
entranyes, que's rebelen contra la meva voluntat! Perque jo us ho
vull dir davant d'aquest Deu que'ns mira de més enllà de les
estrelles: Jo crech en vós, Nataniel: vós sóu com el fill d'aquest
Deu, que per Ell heu baxat a la Terra!
Nataniel: Sóu vós, Senyor, qui m'està parlant?
Rey Rodolf: Nataniel: si sapiguessiu les meves nits d'angoxa en mig
d'aquesta guerra, que jo malehesch com tot el món, que jo voldría
acabar, tornant a la pau, que es el dó, sí, el dó més hermós de la
humanitat! Oh! Malehida sía l'hora en que la començarèm! L'infern
envià sos diables sobre la Terra! Jo m'adormo, Nataniel, y dormint
sento que m'ofego, y'm trobo dintre d'un mar sense termes, que'm vaig
enfonsant en ell. Y'l mar es tot roig de sanch, y'l sol es també roig
de sanch, y crido a ma gent que'm salvi, y s'omple la cambra de ma
gent, que'm desperta aterrada. Y jo, mirèume com sóch, rich y rich
per asserenarlos a tots, que poch a poch me van dexant, per tornar jo
als meus desvaris que m'estraguen.
Nataniel: Oh, Senyor, quina compassió que'm fèu! Y mirèu, Senyor: jo
sóch un home com els altres homes; mes, sentintvos com ara mateix, sí
que voldría tenir el poder de tot un Deu a fi de donarvos fortalesa
per arrencarvos del cor aquexos torments horribles.
Rey Rodolf: Horribles, sí. Perque no us ho he dit tot, perque
devegades es mon fill gran, l'herèu de ma corona assessinat pels
enemichs, que se'm presenta tot enrogit axecantse en mig dels morts
demanantme que'l vengi, que no tinga may pietat fins que acabi ab la
raça malehida.
Nataniel: Oh, callèu, que axò es de Satanàs! Deu no la vol la
venjança.
Rey Rodolf: Sóch el rey del meu poble, y van matar al meu fill. Ell
era'l que Deu va enviar al món per que continués la meva gloria en la
Terra. El meu fill elegit per Deu mateix!
Nataniel: Oh, que desvariegèu encara! Qui us ho ha dit que sóu vós el
ser privilegiat de Deu per la seva obra? Què sóu vós sobre'ls altres
homes? Ab sanch arribaren a coronarse vostres passats, y per la sanch
heu arribat a rey. Y hont es que'ls reys siguen per damunt dels
altres homes? Naxèu com ells; moriu com ells, no més que us heu
assegut al món en una cadira un pam més alta.
Rey Rodolf: Jo us he obert la meva ànima, Nataniel. Vós tant sols la
conexèu. Jo al fons de la meva ànima sóch com els altres homes de la
Terra. Jo cada nit, abans de tancar els ulls, encara, com en ma
infantesa, reso pels meus pares en l'hora del repòs en que totes les
llars del meu Regne apaguen sa fumera y en que en totes les families
humils se resa. Però ve'l matí, y torna'l sol a escampar la seva
xardor per tota la Terra, y l'ànima meva, Nataniel, queda presonera y
muda dintre la presó de mon sér, engrillonada y esclafada baix el pes
de la meva corona. Y jo per el món sóch aquest rey que'n diuen
orgullós, tot severitat, símbol de magestat y de força, que als
súbdits els hi demana tot per la gloria de la Patria, y, més encara
que ses fortunes, les seves vides per triomfar. Perque, baldament tot
s'enfonsi y tot se cremi, jo vull triomfar. Y triomfaré, triomfaré, y
sense la meva voluntat no's mourà la Terra!
Nataniel: Aturèuvos. Va venint vostre fill y Gladys.
Rey Rodolf: S'acosta l'hora d'acabar l'armistici. Jo no'ls vull veure.
(_Va a sortir cap allà hont eren els cavallers, y se li presenta al
devant son fill. Un xich enrera ve Gladys._)
### Escena VI
_Nataniel, Rey Rodolf, Gladys y Príncep Demetri._