Dorman: Es clar que tothom, d'una banda y de l'altra, diu que vol la
pau. Mes, tothom, d'una banda y de l'altra, crida que la vol
triomfant. Matar no es rès. Encendre'ls poblats no té importancia,
ni'l patir fam tampoch. Guanyar y sols guanyar; y després, la pau a
sobre'l caygut y l'humiliat y'ls agonitzants, arrossegantse com a
leprosos sobre totes les miseries humanes.
Un de la colla Ben cert.
Un altre Nó; qu'ell la imposarà la pau.
Alexis: Que no ha fet rès per ara? Mirèu que conseguir aquestes hores
de treva... Que ho creyes tu possible?
Dorman: No ho hauría cregut may. Y axò que jo era ab ell quan parlava
ab els generals del camp enemich del Rey Rodolf.
Alexis: Mes, se l'escoltaven, veritat?
Dorman: Sí, Alexis; sí. Y la cara de Nataniel s'iluminava, y'ls séus
ulls resplandien quan aquella gent l'interrompía acalorada. Després
callaren, y aquest ha sigut el resultat.
Slavis: Ho veus tu, Dorman, ho veus?
Dorman: Es que jo crech en ell; sí, sí, en ell, que no es com
nosaltres. En qui no crech es en l'altra gent.
Slavis: El bé triomfa del mal.
Dorman: Quan? Ahont?
Slavis: Quan ho vulga Deu. Y Deu ho voldrà.
Dorman: Còm ho sabs tu, qu'ets, com jo, no més que un cuch miserable?
Alexis: Ell ho diu, qu'es més que tots nosaltres.
Un de la colla: Sí.
Slavis: Y ell ho sab perque es Jesús mateix.
Alexis: Que no ho sabs qu'ell no vol que's diga?
Dorman: Ay, Slavis, que Jesús va morir y no va triomfar sobre la
Terra!(_Dorman cambía la veu mig plorant. Nataniel ha pres uns claus
que li ha donat un altre home y pica fort dos ò tres cops a la
creu._)
Nataniel: Quan Dorman plora es que ha dit alguna cosa que li sab greu
y que li esquexa les entranyes.
Dorman, _molt commogut_: Sí, Nataniel; sí.
Nataniel: Es que sí que va triomfar Jesús morint, que'l món ha fet
camí d'ençà d'aquella hora que'ls homes s'havien tornat feres tots y
hauría desaparegut la raça humana; y ara la Terra no es tan lluny del
Cel com ho era, que's van acostar la Terra y'l Cel posanthi al mig el
Calvari. Jo, ab tot y tants crims arrèu, tinch confiança en la raça
humana, per lo que va fer el fill de Deu al morirse. (_Ha seguit
donant alguns cops a la creu._) Ja està la creu: alcèmla ben alta.
Ajudèume, companys meus. Tu, Dorman, ajúdans a apissonar la terra,
que la sostinga ben dreta y forta. (_Dorman y altres apissonen la
terra al voltant. Nataniel y altres axequen la creu. Després tots
s'aparten, menys Nataniel, que's destaca abraçat a ella._) Creu
gloriosa d'amor: sía la pau al teu entorn eterna! (_Nataniel caminant
d'esquena per mirar sempre la creu, se'n aparta._)
Sergi: Ve molta gent cap aquí.
Alexis: Encara hi hà més de dues hores d'armistici.
Nataniel, _apart_: El Rey ve cap a mi. Ja m'ho pensava que un dia ò
altre vindría a trobarme! (_Alt._) Companys: dexèume sol ab els que
vénen. (_Van sortint apilotats per la banda contraria dels que
arriben._)
Slavis, _tot sortint_: Qui deuen ser? Que ho sabèu?
Sergi: Jo nó.
Dorman: Ha dit que'ns n'anèm, y prou.
Slavis, _desaparexent_: Quí deuen ser?
### Escena IV
_Nataniel, Rey Rodolf y gran corrua de cavallers que'l seguiran. Les
fogueres se van esmortuhint y s'aniran fonent les estrelles. Ha
quedat sol al mig de la escena Nataniel, recullit, plegat de braços,
dret. Entren ab llarchs capots soldats que s'aturen al fons. Se
destaca d'ells el que va al davant, y'ls hi diu ab un moviment de la
mà que se'n vagin. El Rey Rodolf espera que siguin fòra, y va sense
precipitació cap a Nataniel._
Rey Rodolf: Nataniel!
Nataniel: Senyor...
Rey Rodolf: M'heu conegut?
Nataniel: Sí.
Rey Rodolf: He vingut de molt lluny a trobarvos.
Nataniel: Sí. (_Pausa._) Sempre som molt lluny vós y jo.
Rey Rodolf, _ofès_: No temèu que ara cridi a ma gent y us empresoni
altre cop? (_Nataniel calla._) Y fins, si'm plau, que us faci donar
aquí mateix la mort?
Nataniel: Aquesta fossa es plena, Senyor; mes, encara hi farien un
xich de lloch perque n'hi capigués un altre... (_Pausa._)
Rey Rodolf: Vos he vingut a trobar, Nataniel, perque m'empeny cap a
vós una força estranya que no sé d'hont ve; si es Deu ò'l diable que
governa sobre la Terra.
Nataniel: Deu, Senyor; no més que Deu.
Rey Rodolf: Es que jo no hi vaig contra de Deu. Es que jo, al volguer
guanyar aquesta guerra, no la vull empetitir la obra de Deu. Jo vull
formar un regne poderós hont tothom senti l'orgull de les victories,
que l'enemich quedi humiliat per sempre, qu'en la meva terra tothom
sigui feliç.
Nataniel: Diguèume, Senyor: no la heu presenciada vós mateix aquesta
gran batalla?
Rey Rodolf: Gran batalla, sí, y jo la he disposada. Y si'l triomf per
mi no ha estat absolut, tampoch ha estat cap derrota que'm puga
avergonyir. Y ab una altra embestida...
Nataniel: Donchs, jo sí que la he presenciada aquesta gran batalla.
Rey Rodolf: Y heu vist el coratge de ma gent, veritat? Avençant mateix
que esperitada, victorejantme a mi, matant y passant sobre'ls morts,
ò cayent, y al morir portant el meu nom als llavis.
Nataniel: Oh, què dièu?
Rey Rodolf: Sacrificant ab goig la seva vida...
Nataniel, _indignat_: Callèu! Callèu!
Rey Rodolf, _ofès també_: Qu'estèu parlant ab vostre rey!
Nataniel: Callèu en aquest lloch. Vós no l'heu vist l'horror de la
batalla. A vós, montanyes enllà, us portaven noves per vós
afalagadores, y ni per un moment va acudir a vostre cor l'esglay
d'aquexes hores...! Jo us hauría lligat a un poltre furient, ab
vostre mantell real y vostra corona, y, seguit en cavalcada infernal
pels que us enganyen, vos hauría portat en mig de la barreja. Y
haurieu vist com la joventut del vostre Regne queya a rengleres
espesses ferida de mort...
Rey Rodolf, _rihent diabòlich_: Y la joventut dels enemichs també.
Nataniel: ...com la metralla y'ls obusos engegaven els cossos enlayre;
com les testes s'obrien, y'ls pits, saltàntloshi'ls cors a troços, y
com les carns palpitants, sens forma de còssos humans, se revolcaven
en els tolls de sanch!... Y jo'ls he escoltat, y ni un sols he sentit
que morint victoregés a son Rey, que cridaven als fills, a les
esposes, y sobretot, a les mares, com a nens petits: mare! mare meva!
mare del meu cor!, y a Deu Senyor nostre demanantli perdó. Perdó? De
què? Els infeliços no havien fet mal a ningú en aquest món fins que
vós els hi posareu l'arma a la mà perque matessin com a assessins
monstruosos de sigles enrera, mentres que vós esperaveu impacient
noticies de la victoria. Què us feya a vós el número dels morts? Vós
preguntaveu els kilòmetres guanyats, els canons presos, les armes y
municions destruhides. Y què us havien fet a vós aquella gent que
moría, aquexes llars de vostre Regne sense calor de joventut per may
més? Y tot per engrandir vostre territori? Què hi fa cent mil homes
menys, si tindré cent mil Kilòmetres més de terres? Jo ho he vist
tot. Jo he abraçat y besat als que's morien. Sobre ma roba hi ha
sanch d'ells, que per axò s'ha tornat enterca, y també sobre mes mans
encara roges. En vós ni una gota, que no hi arriben fins a vós ni la
sanch ni les llàgrimes!
Rey Rodolf: Prou! (_S'ha anat encongint y queda pantejant._) Prou,
Nataniel! Ni una paraula més! (_Després d'una pausa._) Sobre meu
cauen tots els dolors, perque, axís com les alegríes, rebo les penes
del meu poble. Y si les resistexen mon cor y ma naturalesa, es perque
Deu ha posat en mi'l coratge que'm cal per poguer portar aquesta
càrrega tan fexuga sobre les meves espatlles, cumplint axís la seva
obra.
Nataniel: Oh, quina ofensa a Deu volguentlo barrejar en aquestes
infamies! Volèu per còmplice a Deu! Axò us ho diuen els cortesans que
us volten.
Rey Rodolf: Y vós devèu crèureho també; y jo ho vull que ho creguèu.
(_Ab imperi._)
Nataniel: A mi m'ho exigiu?!
Rey Rodolf: Trobo, Nataniel, que'm parlèu ab massa altivesa, com
d'igual a igual; quan si'm veyèu sol davant vostre es que us he
vingut a parlar pel bé de tothom.
Nataniel, _cambiant de to_: Pel bé de tothom, Senyor? Es que serà cert
que us han commogut tants horrors y volèu acabar aquesta guerra?
Rey Rodolf: Sí. Vull acabar aquesta guerra. Y vull fer de vós l'home
més alt entre tots els homes.
Nataniel: Oh, Senyor: me sembla que veig com les portes del Cel
s'obren de bat a bat per rebre les vostres paraules!
Rey Rodolf: Sí; vull acabar aquesta guerra. Y's deurà a vós; no més
que a vós, Nataniel.
Nataniel: Oh, parlèu! Què volèu que jo faci?
Rey Rodolf: Escoltèume. Vos teniu entrada franca a tota hora en els
Estats dels meus contraris com en els meus propis.
Nataniel: Uns y altres me són germans.
Rey Rodolf: Y anèu davant dels vostres més fidels predicant la pau.
Nataniel: Sempre la he predicada; sempre; com en vostre Regne! Y
d'ells he conseguit aquest armistici.
Rey Rodolf: Com també de mi, que diable! Donchs, bé, anèu ara, abans
de que acabi'l temps, fins al Estat Major, qu'es molt prop d'aquí, y
diguèuli que vós heu conseguit de mi'l desig de que vinga la pau.
Nataniel: Oh, sí!
Rey Rodolf: Que jo la vull, com ells, la pau; que ja'm fa horror tanta
sanch vessada.
Nataniel: Sí.
Rey Rodolf: Y després, vós, Nataniel, un cop feta la pau, vindrèu al
meu costat com el meu conseller predilecte.
Nataniel: Y aquesta pau, Senyor, serà tornant als vostres enemichs les
ciutats que'ls hi heu pres?
Rey Rodolf: Ho tractarèm amigablement després dels preliminars,
després que hagin deposat les armes...
Nataniel: Uns y altres.
Rey Rodolf: Y després vós podrèu, Nataniel, governar ab vostre gran
cor, que jo us dono paraula de que les governarèu per mi les ciutats
que han sigut d'ells.
Nataniel: Donchs, que no les hi tornarèu totes vós?
Rey Rodolf: Si jo les hi volgués tornar, els meus no ho consentirien.
Nataniel: No la voldràn fer la pau, perque, per dret natural, són
senyors de lo séu, y si ara no ho tenen...
Rey Rodolf: Jo no torno lo que la guerra m'ha donat. Tots els pobles
del món han fet igual; s'han quedat lo dels altres.
Nataniel: Jo no he mentit may, Senyor, y no puch repetir les vostres
paraules, que són odioses. Jo planyo al caygut... al que té l'enemich
a casa seva.
Rey Rodolf, _violent_: Nataniel!
Nataniel: Y jo condempno al lladre: ab corona ò sense corona: lladre
d'una llar, d'un territori!
Rey Rodolf: Jo sóch vostre Rey!
Nataniel: Nó d'aquesta manera!
Rey Rodolf: Jo puch fer que no parlèu més!
Nataniel: Axò sí.
Rey Rodolf: Jo puch cridar ma gent, y que se us endugui, y que us
empenyi, si cal, ab ses espases fins al camp dels contraris perque'ls
hi diguèu lo que jo us mano!
Nataniel: Y jo, mentres m'empenyin y'm ferexen, ja abans d'arribar al
altre camp los hi aniré cridant que no se'n fiin de vós, que sóu un
mal rey!
Rey Rodolf: Oh, rabia!
Nataniel: Que sóu l'assessí de la raça humana!