### Escena III
_Dorman, Slavis, Sergi y Alexis. Vénen poch a poch de la banda
contraria de la que se'n han anat Gladys y Demetri. Després vénen
Nataniel y altres dels séus._
Dorman: Nataniel ve cap aquí, que ara ha plantat la creu en la fossa
de prop de la collada.
Sergi: Aquella fossa es gayrebé tan gran com aquesta.
Alexis: Com que defensant aquell pas han caygut companyíes
senceres...
Slavis, _veyentlo venir_: Ja es aquí Nataniel.
Sergi, _ab alegría_: Oh, en Nataniel!
Nataniel, _entrant ab altres_: Germans meus: bon dia tots.
Dorman, _mirant al cel_: Bon dia. (_Els altres també ho diran més
baix._)
Nataniel: No n'estàs cert, tu, Dorman, de que'l sol va venint y que
aviat resplandirà per tot sobre la Terra?
Dorman: Sí que n'estich de cert.
Nataniel: Donchs, si Deu ho volgués, s'apagaría ara mateix aquest sol
y s'axecaría al horitzó tot negre. Y tu no ho creus que pugui ser...
perque may ho has vist. Dorman! Dorman! (_Renyantlo carinyosament._)
Dorman: Crech en tu, Nataniel, més que en mi mateix. (_Anantli a besar
la mà._)
Nataniel, _negantshi_: Nó. Als braços! (_Abraçantlo._) Y ara, a axecar
la creu d'aquí.
Slavis: No són aquí les fustes.
Sergi, _mirant lluny_: Ja veig que les porten.
Nataniel: No més nos manca alçar aquesta. En els camps de la vida'ls
arbres hi crexen. Nosaltres aquest camp immens que'ns envolta, y que
l'han llaurat els canons, el plantèm de creus. L'han regat ab sanch
de germans nostres; de lluny el reguen de rosada de plors els seus
parents y amichs... Que'ls arbres d'aquest camp donguin el fruyt de
la pau per aliment de les ànimes. (_Remor lleuger de satisfacció dels
séus._)
Slavis: Mes, repòsa, qu'estaràs fatigat.
Nataniel: Fatigat... De què?
Dorman: Tota aquesta nit, en lloch de reposar, també has treballat
obrint la terra.
Nataniel: Oh, sí! Y enterrant, com vosaltres, els pobres dels nostres
germans.
Dorman: Y durant la batalla socorrent als ferits que queyen en mig del
xiular de les bales y del terratrèmol dels canons.
Nataniel: Y tu, Dorman, sempre al meu costat! Y fent la matexa feyna
tots vosaltres! Y fins lo Slavis, que sempre plora, ni temps tenía
per axugarse les llàgrimes! (_Arriben dos altres de la colla portant
dues fustes negres, amples y llargues, per la creu._) Ah! Ja són aquí
les fustes per la creu! Anèmla a axecar, que's daleix per sostenirla
la terra. (_Els treballadors dexen les fustes a terra, l'una al
costat de l'altra._)
Sergi: Tu diràs ahont la vols plantar.
Nataniel: Fés el clot aquí mateix, perque aquí sota hi hà un pare ab
dos fills. Feyen la guerra plegats, y un mateix obús ha mort als dos
germans, y'l pare no s'ha volgut moure; que sa mare, al sortir cap a
la lluyta, li va dir: No'ls dexis! Y no'ls ha dexat, que s'ha assegut
a terra y ha mort també'l pobre! Y tots tres sostindran la creu desde
dintre la fossa. (_Sergi comença a fer el sot. La creu s'alçarà al
mig del fons de la escena. Nataniel, ab un genoll a terra, serrarà un
estrém de la creu._)
Alexis, _parlant ab una colla_: Totes les ha plantades ell, les
creus.
Dorman, _als de la colla_: Qu'es hermós vèurel ab aquexa confiança en
la seva obra! No l'he vist ni un instant desesperançat de
conseguirla...
Un de la colla: Ni jo tampoch.
Altre de la colla: Ni nosaltres.
Dorman: Y axò que quants més dies y més mesos han anat passant, els
odis s'han encès ab més força.
Slavis: Mes, a dintre dels cors quí sab lo que hi passa?
Dorman: Els hi passa, Slavis, que tothom té més set de venjança.