Slavis: Sí, sí; la llevor es bona, Dorman, mes la terra ja no es tan
dolenta, (_Escoltant._) fins a l'estrém de que ha passat un aucell
cantant.
Dorman: El pobre! Qui sab si busca un indret per fer son niu y no'l
troba!
Slavis: Y no diguis, Dorman; tot se dèu a Nataniel. Abans l'haurien
agafat tant els uns com els altres. Donchs, aquesta tarda, perque ell
ho ha demanat, s'han fet muts els canons y han reposat els fusells y
les espases. Y fins a demà, han dit els que's mataven.
Sergi: Cert, y tothom se va dihent pels campaments cada vegada més,
que Nataniel es Jesús que ha tornat.
Dorman: Y tothom se pensa que creu en ell.
Slavis: Com que sí que hi creuen!
Dorman, _sarcàstich_: Sí; hi creuen; mes, els odis no s'aplaquen, y
tots, tots volen la guerra. Slavis: dígali a aquest aucell que avisi
als séus companys que no vinguin aquí a fer sos nius d'amor, y que
fugin, que fugin de tota la raça humana.
Alexis: Anèm ab Nataniel.
Slavis: Anèmhi; mes, ab la confiança al cor per sempre.
Tots els altres, en veu baxa. Per sempre! Per sempre! (_Surten tots
per un costat ab les eynes al coll, a la mà, etc.._)
### Escena II
_Gladys y Príncep Demetri. Vénen de l'altra part caminant poch a poch
l'un derrera del altre. Primer entra Gladys, que no diu rès, mirant
per tot, y arribant a posar son peu sobre la terra remoguda, que té
una petita alçada, senyalant que hi hà'ls morts a sota. Després
entra'l Príncep Demetri._
Príncep Demetri: Fins ahont volèu arribar, Gladys?
Gladys: No ho sé. M'atreya aquesta foguera y'ls homes qu'eren aquí
enterrant els morts de la darrera batalla. Mirèu: per la terra
sobrera's veu que n'hi hà molts aquí sota nosaltres.
Príncep Demetri: Volèu dir que no corrèu perill anant tan
endintre...?
Gladys: Perill de què? De morir? De la manera qu'està'l món, val més
ser entre'ls morts que no pas entre'ls vius esperant l'hora. Y no
m'heu dit que'l vostre pare també recorre aquests llochs?
Príncep Demetri: Sí; mes, ab ell hi va un còs de guardia. Y jo us ho
diré, Gladys: el meu pare vol parlar ab Nataniel.
Gladys: Per què? Per ofèndrel insultantlo vilment, com si ell fos la
causa de la mort del vostre germà? Per tornarlo a empresonar potser?
Per matarlo?
Príncep Demetri: Nó, Gladys; nó. Que mon pare no es al present el
mateix que vós conexèu. Ara, tan aviat està furiós, implorant a Deu
en son auxili, com sent fondo terror, y fins s'arriba a creure a
voltes qu'es l'assessí del séu poble.
Gladys: Sí, l'assessí!
Príncep Demetri: Cóm creure que si'l seny del meu pare no estigués
pertorbat, hagués arribat a consentir en aquest armistici?
Gladys: Axò es cert.
Príncep Demetri: Es que hi hà una altra cosa encara. Hi hà que'l meu
pare sent com una mena d'espant per Nataniel, y's diría que aquest
home l'atrau contra la seva voluntat...
Gladys: Vós axò no m'ho havieu revelat may, Demetri.
Príncep Demetri: Nó, Gladys; y si ho faig ara es perque som en aquest
lloch en un instant solemne de la nostra vida, com si'ns trobessim a
les portes de la Eternitat, davant de la Mort, sentintla batent
d'ales per tot y ab una d'elles fregant la nostra cara. No la sentiu,
Gladys, com jo la sento?
Gladys: Sí. Y'l séu alè gelat no'm dóna cap tristesa ni m'espanta.
Príncep Demetri: Com a mi tampoch, perque'l sento al costat vostre,
que fins me sembla que'ls braços de la Mort al plegat als dos ens
estrenyen.
Gladys: Demetri: anèm en cerca de vostre pare. Jo li vull parlar en
mig d'aquestos llochs de desventura.
Príncep Demetri: Oh si, anèm!
Gladys: Fèu que s'acabi aquesta guerra, y jo us ho agrahiré...
Príncep Demetri, _molt apassionat_: Còm m'ho agrahirèu; còm?
Diguèumho.
Gladys: Fins arribant a ser la vostra esposa.
Príncep Demetri: Oh, Gladys!
Gladys: Y si morís després del meu sacrifici, moriré ab joya.
Príncep Demetri: Nó; nó; que serèu feliça, oh Gladys!