Sergi: Jo may en aquesta guerra havía vist tants morts plegats. Oh, y
en un espay tan curt!
Slavis: Quina rabia que's teníen! N'hi havía que morts y tot quedaven
abrahonats, com si fossin vius encara.
Dorman: Jo, al enterrarne, 'ls separo sempre. Nataniel no ho vol
que'ls enterrèm... d'aquella manera.
Sergi: Jo n'he enterrat un aquí mateix que tenía un retrato a la mà...
y sobre'ls llavis. Oh, y que l'aguantava ab el braç trencat!
Slavis: De la seva mare?
Alexis: De la seva esposa? O potser de la...?
Sergi: D'una noyeta petita y tota rossa, que reya! (_Pausa._) Y ara,
aquí dintre, entre la fosca, encara dèu riure sobre'ls llavis de son
pare! (_Pausa. Tots parlaran de tant en tant._)
Dorman: A mi, devegades, quan enllestim la feyna, m'acut al pensament
si algú dels enterrats no es encara ben mort... y's revifa...
Alexis: Oh; axò nó!
Sergi: Ja n'estèm segurs.
Dorman: No hi puch fer més. Y he arribat devegades a posar la orella
sobre la terra, escoltant. Y diría que devegades he sentit fondo,
fondo: sop, sop, sop, com si fos un cor que glatís...
Slavis: Si hagués sigut veritat!
Sergi: No podía ser!
Dorman: Y fins aquelles nits, sol en mon jas, m'ha semblat sentirho
encara: sop, sop, sop!
Alexis, _que s'havía separat un xich_: Allà baix ja se sent picar.
Dorman: Dèu ser Nataniel que clava la primera creu. Aquesta feyna no
la dexa fer a ningú.
Alexis: Ay, si aquest sol d'avuy ens portés la pau, quina alegría pel
món.
Dorman: No ho cregues, que són molts els que s'aborrexen, y volen
matar, matar sempre!
Slavis: Si Deu del cel fes un miracle convertint a tothom!...
Dorman: La llevor es bona, mes la terra es dolenta. (_Tornantho a dir
natural._)