Coronel Talarn: No cal que's retiri ningú, senyor comte. Creguèu
qu'està en mon interès causarvos les menos molesties possibles.
Dorman, _a Slavis_: No'ns moguèm nosaltres.
Gladys, _carinyosa_: Sí, vosaltres lluny.
Slavis: Es que'l defensarèm ab nostres vides.
Gladys, _carinyosa y enèrgica_: Lluny, he dit! Allí! (_Se fan enrera
els dos, acostats l'un al altre, vigilant sempre, cap a la porta de
la esquerra. Gladys els ha acompanyat fins aquest lloch. Al tornar
enrera, se troba al mig de la escena ab el coronel qui estava ab un
llibret d'apuntacions a la mà._)
Coronel Talarn: Y vós, hermosa dama, que portèu al rostre la vostra
gran bondat, si durant el meu interrogatori trobèu que puch afadigar
al malalt...
Gladys: Perdó; al ferit.
Coronel Talarn: Vos prego que m'ho indiquèu, que per servirvos a vós
jo...
Gladys: Ho faré, senyor coronel, per servir... al ferit. (_Gladys se
n'ha anat a seure ab els seus._)
Coronel Talarn: Oh, molt bé! Y ara, al malalt. El vostre nom?
Nataniel, _després d'una petita pausa_: Nataniel.
Coronel Talarn: Què més, Nataniel?
Nataniel: Cap més nom.
Coronel Talarn: La vostra edat?
Nataniel: Quí pot saberho!
Coronel Talarn, _a Gladys_: Se veu qu'es jove. (_Gladys no contesta._)
El nom de vostres pares?
Nataniel: No'l sé.
Coronel Talarn: La vostra patria?
Nataniel: Tot el món.
Coronel Talarn: Mes, ne tindrèu una? Vós n'estimarèu una sobre totes
les altres?
Nataniel, _després d'una pausa_: Per què?
Coronel Talarn: Per... perque sí. Perque tothom es d'un lloch... Per
defensarlo. Per... (_Mirant a Gladys, qu'està impassible._)
Nataniel: Nó, nó: de tot el món; de tot el món!
Coronel Talarn: Es massa gran el món! Veritat? A un altre home li
demanaría'l passaport. A aquest... (_Nataniel se va incorporant per
enrahonar més bé._)
Gladys, _a Nataniel_: Diguèu; diguèu. (_A Talarn._) No es axís, senyor
coronel?
Coronel Talarn: Sí; sí. Podèu dir. (_Nataniel parlarà com si
reflexionés y s'ho digués a ell mateix._)
Nataniel: El món es molt gran, diuen, (_Petita pausa._) y jo'l trobo
petit: com un cor. Y bat el món com un cor dintre la volta d'un pit.
Y la volta d'aquest pit ve a ser igual a la volta del cel ab tot lo
que'l forma... Y cada gota de sanch que corre per aquest pit es...
com un sigle en l'Univers. (_Pausa._) Hont es el cap pensador que
aquest pit aguanta sobre? Qui ho sab... Qui pot dirho? (_Pausa._) Jo
no: que no sé rès... rès... (_Pausa._) Sols sé que tinch immens amor
per tot lo qu'es creat, y per tot lo qu'es per crear encara; que tot
es hu, perque tot es present, que rès desapareix. Que fins els grans
de blat del pà d'aquesta taula tenen en ells quelcom dels grans de
blat de la primera espiga que gronxava sobre'ls camps l'halè
dolcíssim y sospirós dels llavis de Deu, que no ha passat, nó, perque
va passant encara. (_Queda callat. El coronel s'havía assegut sense
escriure._)
Coronel Talarn, _a Gladys somrihent_: Si us sembla que seguim...
(_Al lluny Dorman, somrihent enèrgich, dóna senyals d'aprobació.
Slavis plora._)
Gladys, _al coronel, sense saber què li ha preguntat_: Sí.
(_Mirántsel sempre._)
Coronel Talarn: Però, ara diguèunos lo que sapiguèu de vostra vida. Lo
més antich que recordèu de la vostra infantesa. (_Nataniel se remou
un xich pel sofà, com cambiant de positura, y anantse asseyent. El
comendatore a una indicació de Gladys hi anirà_).
Gladys, _en veu baxa_: Comendatore...
Comendatore Morelli, _al coronel_: Permetèume. (_Va a posar bé a
Nataniel. Dorman y Slavis donen un pas per acostarshi. Gladys els
conté_).
Gladys: Nó! (_Perque no hi vagin. El comendatore torna al seu
lloch_).
Coronel Talarn, _que s'ha passejat durant aquesta curtíssima
interrupció_: Diguèu, Nataniel. De vostres recorts més llunyans.
Gladys: Sí!
Nataniel: Recordo... que quan era jo un nen vivía ab un vell, molt
vell, de barba blanquíssima, al fons d'una còva, y que prop d'aquella
còva hi queya a plom una cascata molt estesa y abundosa, que no
s'estroncava may, ni tantsols minvava. Y que una nit, que vaig
preguntar a aquell home què era tanta aygua planyenta que may acabava
de caure, me va respondre qu'eren les llàgrimes de tota la humanitat
qu'anaven cayent a un abisme sens fons...
Gladys: Sí! (_Ab els ulls molt oberts y ab veu fosca. Madama Gringoire
dorm_).
Nataniel: Y jo, tot sent nen, me vaig proposar estroncar un dia totes
les llàgrimes y assecar per un may més aquella cayguda de plors sobre
la Terra.
Gladys, _sense poderse contenir_: Y després? Y després?... Quan foreu
més gran?
Nataniel: Després... un núvol immens, quiet, y sense color, me va
privar de veurem enlloch... fins que, un dia, me vaig trobar a mi
mateix: me vaig trobar qu'era ja com sóch ara de gran, part de dintre
d'una casassa, que may s'acabava de llarga qu'era, en mig d'arbres
espessos per tot... Y'm va venir el desig de sortirne, saltant una
paret de tanca molt alta, que la voltava tota aquella casa tan
quieta. La vaig saltar no sé còm, y al ser a terra'm vaig adonar de
que'l cel era tot una pedrería d'estrelles, y vaig tornar a sentir la
brunzidera axordadora d'aquella cascata despenyantse als abims. Y
l'he sentida sempre! Y la sento encara!
Baró de Grigní, _a Arlet, a mitja veu_: Que la sab llarga!
Vescomte d'Arlet: Callèu.
Coronel Talarn, _acostantse a Gladys_: Es un pobre boig. (_Ella ni'l
sent._)
Gladys, _fixa en Nataniel, després d'una pausa_: No us entench!...
(_Altra pausa._) No us puch entendre tant com jo voldría!
Nataniel: No sé...
Gladys: Però, en fí... (_Ab energía._) Qu'es lo que vós us proposèu?
Qu'es lo que volèu vós de la vida?
Nataniel, _ja assegut del tot_: Que tothom siga bo! (_A punt de
alçarse._) Que tothom s'estimi! Matar l'odi! Que la humanitat
s'agermani! Que'l mal no engendri ni demà ni may més! Que vinga un
dia en que per sobre de les montanyes y'ls rius, a través de les
fites partioneres de les races y les nacions, blanchs y negres y de
tots colors, se donguin les mans tots els homes, y encerclin en una
anella d'amor tota la Terra. (_S'axeca dret, resolt, y's posa bé la
roba per seguir son camí._)
Comendatore Morelli: Què fèu?
Nataniel: Vaig a seguir mon camí cap aquells que s'odien de mort.
(_Els dos companys s'hi acosten un xich_).
Coronel Talarn: Sóu presoner del Rey, y a mes ordes.
Gladys, _al Príncep_: Si m'estimèu, que quedi en llibertat aquest
home.
Dorman: Sobre d'ell no hi hà poder, qu'ell mana.
Gladys: Sí; com Deu.
Coronel Talarn: Senyor Comte d'Orlof: volèu més proves de boig?
Nataniel, _serè_: Jo demano la vostra protecció, senyor Príncep
Demetri.
Gladys: Ah, sí, qu'ell vós protegirà. (_Mig rihent y mirantse al
Príncep carinyosa._)
Príncep Demetri: Còm ha sapigut?... (_Als seus, que s'arronsen
d'espatlles._)
Coronel Talarn: Senyor Príncep: jo no us conexía...
Príncep Demetri: De quí heu dit, senyor coronel, que tenieu orde
d'aturar aquest home?
Coronel Talarn: El Govern m'ha dit que, si ho creya convenient, aturés
aquest home. Mes, davant de Vostra Altesa, jo dech...
Príncep Demetri: Donchs, baix la meva responsabilitat, aquest home
queda lliure.
Gladys, _al Príncep_: Y tothom.
Príncep Demetri: Y tothom ab ell.
Coronel Talarn: Jo mateix vaig a transmetre la vostra orde. (_Surt el
coronel._)