Comte d'Orlof: Són de la Montanya.
Gladys: Quína harmonía més dolça! Sembla com mares que ploressin...
contentes! Com... com nens que cantessin adormintse (_Pausa._) Sí,
sí. Y com vent passant dolçament entre flors... (_Pausa._) Y...
sospirs de felicitat... Ja; ja casi es aquí! Y còm no s'atura? Y... y
va a passar!... Quína cara més serena, y... amiga que fa. Y ara...
axeca'l cap, y'm mira. (_Petita pausa. Fa una mena de gemech sense
paraula, com si anés a plorar. La sostenen perque anava cap a
Nataniel y cauría de la taula._) Nó, no seguiu; aturèuvos. (_Ab veu
oprimida._) Nataniel! Nataniel! (_Cridantlo fort._)
Príncep Demetri, _perque calli_: Gladys: què feu?
Gladys: Y va seguint! Va seguint! (_Passa, primer una colla de gent,
pochs. Després d'un curt espay ve Nataniel, portant a cada costat,
molt poch enrera, un home tocant suaument la dolçayna. Després
segueix una gentada interminable, remorejant entre llavis com si
resés._)
Baró de Grigní, _a mitja veu_: Y l'ha cridat! Que no l'heu sentida com
el cridava? (_Mentres ha anat passant Nataniel, s'ha interromput el
diàlech de la escena._)