creia, una veu, eco de les veus d'altre temps, li cridava de molt
endins: --Demà.
## XIV
Men record com si fos avui. Quin vespre aquell!... ¿Com ha de fugir de
la memoria de ningú aquell espectacle ferest i que mai per mai he de
tornar a veure?
A devers les nou i mitja En Figuera comença a tocar foc. Per lo rabent i
poderós de les batallades, pogué compendre tot-hom que s tractava de
qualque cosa seria. Els rotllets de curiosos reunits a cort i davant els
portals de les botigues encara obertes en aquella hora, se pogueren
treure aviat el gat del sac.
Se tractava d'un incendi en un dels punts més perillosos de la ciutat
vella, ont els carrerons estrets, les voltes i arcades, els llenyams
corcats i la falta d'aigua havien de fer molt dificil apagar el foc.
Quan vaig sebre que s tractava de l'Hostal de la Bolla, l'ànima m va
caure als peus, i corrensos vaig partir cap allà, com si endevinés que
no n'havia de quedar pedra sobre pedra d'aquell edifici babilonic.
En efecte: encara no era arribat a la placeta, i ja m'havia fet carrec
de que la cosa no tenia adob. L'Hostal cremava pels quatre costats, se
pot dir, i anavem, per lo tant, a presenciar una cosa ben trista i que
no s'assembla a res nat del món: un incendi a Palma.
Segur que n'heu vist molts; però si no heu vist aquell, no tindreu una
idea prou clara de lo que es un incendi a ciutat.
Figureu-vos, idò, una gentada feresta d'homes, atlots i donetes, que
omplien plaça i carrer i que no deixaven passar a ningú, com no fos a
força de colzades i empentes; figureu-vos el trafec de l'amo de
l'Hostal, dels moços, dels mercaders que hi tenien aviram, dels
traginers que treien els seus muls am les guarnicions mal posades, que
arrossegaven els carros pera posar-los en salvament.
Figureu-vos que les flames sortien ja per les finestres dels porxos
plens de gavies i caixotes velles; que estaven enceses les sotilades i
que la claror de l'incendi resplendia am vermell de taronja per totes
les obertures, clivells i retxilleres de la casa.
Una ramor de mar grossa muntava d'aquella generació, que per instants
anava en augment: ara arribaven guardes civils, ara soldats de cavall,
ara la bomba de la goleta, més tard la de cân Maneu i de la fàbrica de
les flaçades.
Dues centes veus en una vegada donaven ordres que ningú obeïa; dos cents
homes amb un pic corrien d'una banda a l'altra sense sebre ont anaven,
ni per què s movien, i am tot això l'alcalde del barri, el senyor
Mandilego, del balcó de câ-seva, manava, am gran serietat, an els
dependents del municipi:
_--Gutiérrez, haga usted despekar... Baco pena de presidio, cuide que
los muchachos no interpreten la vía púbblica!..._
Alcalde, governador, autoritats i majors de tropa de tota casta anaren
venint. La cosa ja no tenia remei. Com més temps passava, el foc prenia
més força. Ja s'anaven coneixent els detalls de la desgracia: se
tractava d'uns focs artificials per una festa de Santa Eugenia, que
l'endemà se n'havia de dur la diligencia. Fumant i xerrant, distrets, un
parell de pagesos deixaren caure damunt els sacs plens de bengales,
bombes volants i _cascadas de oro_, una punta de cigarro, i sen anaren
tot-d'una a la funció del Circ.
Primer se foradà la tela del sac, i quan arribà socarrim a la metxa de
qualcun d'aquells artificis, començà un foc granejat terrible, que omplí
de llum, d'espires i de fumera tot l'Hostal. Oh! Si no hagués estat una
cosa tant llastimosa, quin esclat de riure s'haurien fet els que ho
presenciaren!
Les peces de més empenyo estaven tirades per allà en terra i qualcuna
penjada del sostre; i ara una, ara l'altra, totes anaven prenent. Primer
esclatà _el paraguas giratorio con doble lluvia de topacio;_ llavors
s'encengué _el ramillete tirolés con pájaro de movimiento;_ i, així,
anaren seguint _la farándola amarilla_, els _cohetes silbantes_, i una
_alegoria de la Libertad iluminando al mundo_, que havia de servir com a
remat de la festa de Santa Eugenia am motiu de la visita d'un diputat
cunero, qui ara està a les Hermanites de Burgos, dit sia entre
nosaltres.
L'incendi feia la seva via. Grans flamarades, empeses per un ventet
malehit d'Octubre, anaven d'una biga a una porta, i de la porta a un
munt de coves, i del munt de coves a les menjadores de l'estable. I com
tot ho trobaren esponjós i fet esca, tot anava prenent com si estigués
untat d'esperit de vi.
¡Am quin esglai, desde la mica de buid que en el carrer havien obert els
guardes civils, se mirava aquella immensa desfeta l'amo de l'Hostal!
¡Com s'ho mirava, també n'Armando, qui, sense perdre perxò les seves
aficions, era anat an el governador a oferir-li la seva botiga _para
hospital de sangre_ i els seus serveis pera qualsevol cas de _cirugía de
urgencia_!
Tres quarts bons feia que en Figuera tocava, i, lluny de mancabar el
foc, anava prenent furia. Am gran estrepit se desplomà dins el patiet
una mitjanada de la torreta. Un saragall d'espires dins una mànega de
fum fugí pel cel tenebrós, al mateix temps que ls coloms del colomer de
la torreta volaren espantats, pegant a les teulades de més aprop.
Just quan acabava de caure la paret, arribaren els bombers amb una
bomba, i el public els rebé amb grans siulos que regiraren els coloms
molt més de lo que ho estaven. Desde aquell instant la confusió va anar
en augment. Tocs de corneta, tocs de siulet, crits, paraules groixudes,
de tot se sentia, menos concert i direcció. Uns dirigien pel militar,
altres pel civil, altres per l'eclesiastic. No hi havia aigua a les
tronetes. La font de la plaça estava seca feia tres dies. En el pou de
câl senyor Mandilego no hi arribava la manguera de la brigada. Pera
alimentar les bombes va esser necessari l recurs suprem: se donà una
ordre a la tropa, i ben prest quedaven embarriolats gran part dels
concurrents pera fer la cadena; i els poals de lona passaven mig buids
de mà en mà, am gran gust dels atlots de barca cataliners, qui
remullaven els senyoretxos que hi havien agafats.
Aquella aigua, més que pera apagar el foc, servia pera donar-li coratge.
Prenia am més força, espantós, bramulant, treient per les teulades
verdaderes corrents de flames i espires. De tots els quartos, cambres i
dependencies de l'establiment s'anava davallant lo que s podia.
Els hostes més antics de la casa, consternats i asseguts damunt els
mobles que havien tret, provaven d'aconsolar l'amo. En Dinamita anava
d'un lloc a l'altre _en busca de impresiones_ pera l'article de
l'endemà, assegurant per tot arreu que no s tractava d'una desgracia
casual, sinó _de un hecho preparado alevosamente_, on per ventura, si s
cavés fondo, se trobaria _la mano oculta del clericalismo_. El senyor
Mandilego li sostenia que no, que segurament se tractava de _la mano
oculta de la masonería_. I no més quedaven conformes en un punt: en que
hi havia _mano oculta_.
Mentrestant, com que la flamada immensa no donava temps pera davallar
les coses amb esment, bombers i mariners anaven tirant per les finestres
tot quant podien arreplegar. Els veinats del carrer, que coneixien
l'Hostal com câ-seva mateix, comentaven am grans crits i gatzara, sobre
tot els atlots, aquells trists episodis.
Ara queien matelaços, ara un catre, ara un mirall, ara un quadro de
litografia, part de l'historia de Judith i Holofernes. Amb això, volà
per l'aire una guitarra encesa.
--La guiterra den Bibiano es cego! --cridaren una partida d'alarbes.
--Viva! --contestaren altres atlots, fent mans-balletes.
N'Olindo, esfereit, amb els cabells drets, sortí a una finestra,
cridant:
--_Señores, por piedad, recojan mi pobre patrimonio... Ahí va: es la
ropilla de Don Mendo._
--_¡Que baile!_ Oh! Huep!
D'aquesta manera aquella patuleia d'atlots se divertia am les desgracies
del proxim, sense pietat, sense compassió per la miseria d'aquells
pobres, que anaven a quedar materialment en mig del carrer. D'aquesta
manera l'incendi prenia més fort, desfent-se en grans llengües que s
revinclaven furioses pels llenyams de les sotilades.
Allà defòra, arrenglerats en mig de la placeta, entre ls reguerons de
les bombes i el fanquim de carbó, s'hi veien els mobles i objectes que
anaven treient; calaixos de canterano, bauls i maletes mig obertes,
cadires socarrades... Exclamacions de compassió o esclafits de rialles
anaven saludant aquelles pobres porgueres de l'incendi.
Ara era en Beppo --_infelice Italia!_-- qui treia un Faune mig torrat
i una Minerva esmorrellada; ara l senyor Hermes sortia, am la xistera al
clatell, duent l'aparador dels queixals i el pot del cuc solitari.
Un gran crit de sorpresa s'aixecà de tota la plaça. Tot-hom alçà l cap.
Ai, fills meus! Haurieu vist damunt la teulada, corrent d'un lloc a
l'altre, l'onso del turc, que havia romput la cadena; l'onso del turc,
amb el pèl tot encès, fet una brasa, com un drac infernal.
Aquell animalot era un perill més, i va esser necessari matar-lo: quatre
soldats i un cabo pujaren al balcó del senyor Mandilego, que l'havia
ofert _como el punto más estratégico del barrio._
--_¡Apunten! ¡Fuego!..._
L'onso caigué en terra com una odre plena. Els atlots s'hi volgueren
acostar; però la cavalleria va fer rotllo perquè s temia que caigués
part de la fatxada. L'edifici ja no era més que un gran buc, tot
esponjat, convertit en caliu.
Enginyers i mestres d'obres eren de parer d'abandonar-lo pera evitar
desgracies i dirigir els esforços a tallar la comunicació del foc a les
cases veinades. La tropa féu recular la gent cap a les voltes de
l'enfront i anaren davallant bombers i mariners. I s'anava a complir
l'ordre que s'havia donada, quan una veu preguntà:
--Queda ningú més?
Els estadants de l'Hostal se comptaren, allà, asseguts d'avall les
arcades, darrera l seu pellet.
--Sí: n'hi falta un! --contestà no sé qui.
--A la tercera finestra, allà dalt, --afegiren altres persones.
Com una exhalació hi pujaren dos bombers. A destralades romperen la
porta; subjectaren cordes, entraren dedins, i per medi d'una cadireta de
salvament tragueren un home que allà roncava, sense haver-se adonat de
res.
Era n'Egalité, l'esmolador, que escorxava una de les moneies més grosses
de la seva vida.
Quan el public el va conèixer, a la resplendor de la gran flamada,
sospès, com un equilibrista, a dèu metres de terra, va rompre en
mans-balletes i crits, fent una aluleia espantosa. L'home, enlluernat
per la gran fogatera, deixondit per la cridadiça general, alçurat encara
pel bull de l'aiguardent, se tragué la gorra i, voltant-la am gest
gloriós, cridà com un dimoni:
--_Allons, enfants de la patrie! Vive la Commune!_
A la matinada no n quedava de l'Hostal més que un munt de pedreny
calcinat, de claus flamejants i de troncs mig encesos. Aquella gent de
totes les terres va dispersar-se silenciosament, i mai més la veureu
reunida.
Si ara hi passeu, per aquell indret, hi trobareu uns casals nous,
espaiosos, am grans magatzems de farina.