li mancava la llum; i el vespre ja era partit an el cafè, tot-d'una de
tancada la botiga, desitjós de trobar n'Hermes i en Dinamita, el
publicista, qui parlaven sempre de qüestions elevades. N'Hermes estava
fort en materies de ciencia moderna i parlava molt de l'electricidad,
lamentant-se de que en una població petita com aquesta no fos possible
encara introduir _las mil aplicaciones maravillosas á que se presta tan
útil fluido._ Encara no s coneixien els microbios; i el tema de moda era
aquest, que s discutí durant un parell d'anys en els Ateneus i Academies
d'aquelles fetxes: _¿Qué hay de verdad en el darwinismo?_
El senyor Hermes hi deia la seva, i era un gust sentir-li parlar de
moneies i orangutans, i de _salto atrás_; cosa que deia sempre sense
explicar-la, perquè feia més efecte i deixava amb un pam de boca oberta
a qualque traginer que feia temps pera anar-sen al llit.
## IX
Després de tantes tempestats vingueren dies de calma pera l'Hostal de la
Bolla; continuà l tragí ordinari, i lo que es estat, no res. N'Egalité
no s va engatar en prop de dues setmanes; el Quimet i Don Nemesi
deixaren les qüestions qui ls feien estar com el ca i el gat; n'Olindo i
na Laura anaren a donar un parell de funcions a _La Euterpe
Manacorense_, de Manacor, posant per davant dels anuncis aquell etern
rescripte; _dedicadas á costear el viaje á dos artistas faltos de
recursos_.
Què més... Què més? El senyor Hermes va resoldre-s a fer un parell
d'_excursiones clínicas á los pueblos del interior de la isla_, a
l'objecte de que fossin pera ls tals coneguts el seu tractament i el seu
especific.
I lo més gran, lo més fort, lo que produí més sorpresa aleshores, va
esser que n'Armando, el barber il·lustrat, sortí per primera vegada
acompanyant al senyor Hermes cap a Inca i servint-li d'ajudant.
Déu volgué que jo m'hi trobés a l'escena. Havia hagut d'anar a Seuva
pera veure la meva dida, qui m'ho demanava feia temps, i de retorn a
ciutat me vaig aturar a Inca en comptes de pendre l ferro-carril.
Era dia de mercat i vaig aficar-me en un cafè o casino de la plaça pera
pendre una horxata. Me vaig asseure ran d'un portal, i, una volta
assegut, fent-me carrec del trull i la gernació que allà davant
s'apilotava, no vaig poder contenir una exclamació de sorpresa.
Era n'Armando, devora n'Hermes, damunt un cadafalc o tribuna que allà ls
havien posat; el Doctor Armando, com deia campanudament l'altre
facultatiu; el Doctor Armando, am jaqué, trona i "leontina", qui,
_precedido de una larga práctica en los primeros hospitales de Europa,
me presta su valioso concurso_, com deia l'herbolari.
En aquell moment havia pujat a la tribuna i ocupava l sitial "de honor"
un pobre caminer qui tenia mal de barres, segons feia sospitar el
mocador que duia desde la sota-barba fins a damunt el cap. L'hi
llevaren, li feren obrir la boca a manera de mercaders que miren si un
poltre ha cerrat o no, ponyiren am pincetes i punxons, i al cap d'una
bona estona l senyor Hermes, dirigint-se al public, digué:
_--Se trata, señores, de la caries del bulbo molar, y es preciso
proceder á la extracción, en la cual es maestro consumado mi distinguido
compañero el Doctor Armando..._
Una suor freda li corregué de cap a peus; jo, que l mirava sense perdre
ni un gest ni un escarrufament, per imperceptible que fos, vaig témer de
que l pobre barber no les tenia totes segures i de que sa conciencia, el
remordiment d'atrevir-se a jugar am la salut i la vida del proisme, el
ponyien fort ferm. Però tot això va esser fet i dit i sense que ningú ho
sospités; tot passà com una calrada d'un segon. La vanitat i l'ambició
pogueren més que res i agafà la clau inglesa, resolt a tot, a dur-sen
mitja mandíbula si era precís.
Lo més gros i extraordinari, pera mi, era la tranquil·litat am que la
gent s'ho mirava. Es clar! Com que aquella mala fi de persones ignoraven
lo que hi havia devall el terroç i se pensaven que n duia molts mils de
queixals arrencats... Però jo, que sabia de què s tractava; jo, que
coneixia n'Armando desde que era nat, se pot ben dir, tenia ganes de
cridar:
--Atureu-lo, atureu-lo! Hi ha perill de mort. No'n sab; no ha fet més
que tallar cabells i rapar barbes en tota la seva vida.
Confés que no vaig tenir coratge de fer això, que era l meu dever,
davant un poble extern, que segurament s'hauria tornat contra mi per
allò mateix de que l defensava d'un perill sense cap interès. (¡Quantes
vegades he recordat això molt temps després, ara, com aquell qui diu,
quan trobava que era un disbarat la guerra de Cuba i la guerra amb els
Estats Units, i me cuidaven menjar cru!)
Vaig acostar-me al cadafalc quasi amb aquella curiositat dolenta del
baix instint animal, qui du a molts a veure l'execució d'una pena de
mort. Vaig veure com trafegaven els dos doctors i com n'Hermes donava
consells per lo baix an Armando, com si parlessin de coses naturals.
Vaig sentir com li deia: _"¡Animo y buena muñeca!"_ Vaig sentir el renou
de la clau entrant a dins la boca del pobre caminer i vaig aclucar els
ulls, mentres me venien a la memoria les paraules de Pilat: _Lavabo
inter_, etc..
Un gran remeulo, un crit de dolor i angunia arribà a tots els cantons de
la vila. N'Armando estirava fort, fortissim, però les rels del queixal
estaven molt fondes.
--_¡Fuerza, fuerza!_ --deia n'Hermes.
I, a tot això, el caminer se posà dret i l'altre no amollava la clau,
sempre estrenyent i estirant. No volia amollar: havia tancat, com els
cans de bou, i la cosa va fer-se tant violenta, que l public saltà
damunt la tarima i desferrà a viva força an Armando de la seva victima.
## X
N'Armando ingressà a la presó d'Inca, després de lo que havia passat, i
el jutge començà a instruir dil·ligencies. Els metges que examinaren el
caminer li notaren a faltar un estellicó de sa mandíbula, tal era la
força am que havia operat el barber ciutadà, i pogueren apreciar
desgarro dels teixits de la galta.
Quan un municipal inquero, am quepis de zuavo, se l'enduia a tancar,
acompanyat de n'Hermes, el public tributà a n'Armando una siulada de
pinyol vermell. Però n'Hermes l'encoratjava dient-li a l'orella:
_--Valor; cara risueña._
I, efectivament, passà per entre l poble, ja reposat del sust, amb el
cap alt, desafiant la fiera que bramulava, rebent qualque tronxo de col
am serenitat d'heroe. El senyor Hermes se contentava am dir an els
manifestants:
_--Es la primera vez que le ha sucedido... Una desgracia cualquiera la
tiene._
I com els crits i les patatades prenien més força a devora la presó,
exclamà, com un filosop antic:
_--¡Ignorantes!... ¡Populo bàrbaro!... ¡Caribes!_
Lo qual féu que en lloc de patates ploguessin pedres i que ls detinguts
s'haguessin d'anar més que rabent. L'endemà ls diaris de ciutat duien
una correspondencia d'Inca, de la qual recordo encara, a pesar dels vint
anys trascorreguts, un parell de paragrafs:
_\"Hoy ha presenciado esta culta i morigerada villa un espectáculo por
todos conceptos indigno de su proverbial sensatez._
_Dos dentistas ambulantes que, gracias á la inexplicable apatía de las
autoridades, no están todavía castigados por ejercicio ilegal de la
medicina, han destrozado con sus inhábiles manipulaciones la mandíbula
inferior á un honrado peón caminero que goza de generales simpatías._
_"En nombre de la civilización moderna y de las luces de este siglo,
levanto mi más enérgica protesta contra tales actos de vandalismo, que
constituyen un desdoro para Mallorca y para la raza latina á que
pertenecemos. -El Corresponsal."_
Compteu ara vosaltres mateixos la que va armar-se. El fiscal hi va
pendre cartes; l'Academia va reunir-se i la prensa n parlà durant un
mes. Una vegada instruides les primeres dil·ligencies, posaren els
detinguts en llibertat provisional i pogueren tornar a Palma l senyor
Hermes i el perruquer. Creureu que per això va mancabar la clientela del
dentista foraster? Ni per un instant: no era ell dels homes que s deixen
desconcertar am poca cosa; i va seguir la seva propaganda com si no
hagués passat res.
N'Armando, encara que una mica escalivat, pogué aguantar el xafec per
allò de que no s'havia publicat el seu nom i sols s'havien enterat de
l'assumpte quatre amics que no li volien fer mal. Tot seguí lo mateix a
l'Hostal, en el cafè del _Recreo Artesano_ i en la barberia. La gent de
l'Hostal era, poc més o manco, la mateixa. Se n'havien anat els pañeros
d'Alcoi, i el Quimet era a Barcelona pera fer un parell de festes majors
de poble; però hi continuaven Don Nemesio, l'actor i la cantarina,
l'esculptor, n'Egalité, el turc i l'onso i tota la serie de personatges
que hem anat coneixent. Endemés, n'havien vingut un parell de nous: un
qui s deia capellà maronita, vestit a l'estil oriental, i un gravador de
_sellos de toda especie_, qui s féu anunciar damunt els diaris.
Poc temps després de la primera i famosa sortida de n'Armando, ocorregué
per més senyes un succés que va trastornar el barri i el tingué ulsurat
per dos o tres dies. Sembla que l turc havia tingut qüestions fortes amb
un atlot gitano, qui molt sovint era per l'Hostal i nomia Legañitas; i
pera venjar-se d'aquella feta no va estar content fins que tallà la
cadena de l'onso, un moment que pillà descuidat a tot-hom.
L'animal, que s va veure amo de la seva llibertat, prengué carrer, i,
encara que arronsat i fluixot a causa dels anys d'esclavitut que havia
passats, se n'anà de cap a la placeta, on va esser conegut. Ja us podeu
figurar lo que ocorregué: els crits, les corregudes, el tancar botigons
i escaletes, la confusió que produí la presencia d'aquell animalot, an
els qui no recordaven més que l del _Faust_, tant a conciencia
representat pel senyor Joan Arades.
La plaça quedà nèta; i com a l'onso li aparegué més comodo pujar a una
de les acacies malaltices que allà hi havia, que continuar trascant
carrers, una vegada que l vegeren damunt de l'arbre, els valents del
barri s decidiren a deixar la valla i sortir cosa de dues passes de la
paret.
El senyor Mandilego, en cos de camisa i retranques, a un balcó d'un
segon pis, dirigia, com a _alcalde de barrio_, la defensa contra la
fera. Quina veu, quina serenitat, quina bisarria de mando! Encara m
sembla sentir-lo:
--Alerta! No sigueu esburbats... Aquests animals són molt traidors i
donen el _salto de la tigre..._ Si envest, tirau-vos de panxa en terra,
perquè s'alça dret i dóna s'abraç...
Llavors, dirigint-se a un municipal que s mirava la facecia, treu-cap
treu-maga, de darrera un cantó, li demanà si trobava que havien de tocar
en Figuera, o si bastaria avisar an el quarter del Carme pera que
vingués un piquete.
La dòna del senyor Mandilego, amb el bon sentit de sempre, digué:
--I no seria millor veure si trobariem l'amo d'aquesta marmota?... Per
ventura, ell, que l té criat, el faria davallar a les bones?
--Tomasa, no digues tomasades!... No veus que aquest animal està
hidrològic?
En vista de que l'onso s mirava tot tranquil lo que passava, ben
aposentat damunt el forc de l'arbre, la gent s'hi anà acostant poc a
poc, fent rotllo.
Però vet-aquí que l'animal se cansà i davallà am posat de peresós; i
encara no hagué moguda una cama, quan tot-hom a la una girà cua, i
travalant, caient i trepitjant-se, partí cametes amigues per tots els
caps de carrer. Hi hagué gemecs, cap-blaus i trencs a voler. El senyor
Mandilego cridava am grans manades, desde l balcó:
--Imprudents!... Temeraris!... Ja vos ho deia. Avui _habrá un día de
luto._
## XI
Encara l'onso no hagué davallat de l'arbre, quan aparegué en mig de la
placeta, furiós i vermell, amb un garrot de mida, el turc, amo de la
fera.
En Salem-Ya-Ziz comença a flestomar en turc, barreja de roncos i
gàrgueres, en que les _jjj_ ballaven un galop infernal.
L'onso, musclejant i pegant brandades, s'acostà poc a poc an el seu
domador, i aquest el subjectà per l'anella del nas i li fermà una corda
que duia aparellada.
I sense més cerimonies se l'endugué cap a l'Hostal, mentres l'atlotea
del barri movia l gran avalot de siulos, crits i mans-balletes. El
senyor Mandilego, qui encara no s donava per convençut de que hagués
passat el perill, seguia donant ordres, desde l balcó, an el turc, a la
gent i an el municipal:
--García, --li deia;-- _me responde usted del orden con sus
charreteras... Caerá sobre su cabeza la sangre de las víctimas..._
Una vegada dins l'Hostal, hi va haver necessitat de tancar les portes,
perquè l public que s'havia arreplegat anava a pendre per assalt
l'establiment. Els rotllos de gent se desferen mica a mica, i mitja hora
després ningú hauria cregut que aquell dia hagués estat a punt d'ocórrer
una catástrofe, com deia l senyor Mandilego.
Mentrestant, a dins el patió, se les havien fort ferm en Beppo,
l'esculptor italià, i l'amo de l'onso, qui havia donat tants disgusts:
--_Per Dio,_ sant homo! _Questa brutta marmota_ m'ha tot esclafat un
barro _bellissimo!... Vedete come_ ha deixat _Baco e Ceres_ que _io_
estava fent per un jardino de Son Rapinya! Un _capolavoro,
veramente!..._
I n'Olindo, l'actor desgraciat, l'aconsolava dient:
--_Se queja V· con sobrada razón, amigo Beppo... Pero ¿qué diría V· de
mi ferreruelo de "Traidor, Inconfeso y Mártir", que me lo ha dejado
hecho una lástima con sus patas inmundas?... ¡Ah! ¡Tener que vivir entre
gente soez!_
Amb aquestes i altres raons va fer-se hora de sopar i anaren arribant
els estadants de costum. Tornà n'Egalité, remugant contra l principi
d'autoritat; comparegué l Quimet, qui era arribat el mateix dia de
Barcelona amb un gran assortit de pilotes mericanes i últimes novedats,
tals com canaris amb una goma elastica i papellones de llauna que obrien
les ales; comparegué l dentista; comparegué, per ultim, Don Nemesio,
l'executor d'apremis, i la seva aparició va causar sorpresa.
No sabeu per què? Començaren per davallar-lo, entre dos homes, d'un
carro de carboner que venia de Buge, tot ple de sarries. El pobre Don
Nemesio estava com baldat, que no s podia valer de cames ni braços, i,
ademés, duia l cap tot enrevoltat de benes, i per entre la mica de
gelosia que formaven les benes mostrava un parell d'esgarrinxades i un
ull de vellut.
--Que hi ha res de nou? Que han trebucat? --preguntaren a la una tots
els presents.
--Trebucat? --contestà un dels carboners bujarrons.-- Trebucat?...
Ell es estada més feresta, aquest pic. Don Nemesio no s'agua i ja està
en edat de tenir coneixement. Se pensa que no hi ha més que anar-sen a
Buge perquè le hi envien de s'Economica, amb els documentos ben
estirats, a fer de plantó!... No coneix es nostre Batle, l'amo en Pere
Barrufet. Ell mos digué, antany: "Atlots, es gremial no se paga!" I,
missa sagrada, es gremial no se pagarà encara que venguin cinquanta Dons
Nemesios cada dia. Vat-aquí lo que hi ha hagut... Comença per
presentar-se a sa Casa de la Vila, i es Batle no compareix i no li pot
notificar les ordres; cerca posada i enlloc ne troba, tenguent que
passar sa nit davall una figuera; ve s dematí i es Batle li diu que ja
sen pot tornar per allà ont ha vingut, i que s documento l se posi
damunt sa boca des ventrei; quatre capsverjos, s'hora baixa, el sen duen
a passetjar, i quan són a fòra-vila, devora sa Creu, diuen: "Que
l'apedregam?" "Apedreguem-lo, com es vel·la-misa!" I l'apedregaren,
deixant-lo més blau que una figa flor; i allà l'hem trobat i l'hem
recullit.
--Però ses ferides són graves, tant mateix? --digué l'hostaler.
--Cah! Es menescal de Consei, aon mos hem aturat per ferrar sa bistia,
també ha embenat a Don Nemesio i ha dit que no tenia més que cops i
debilitat... Ara, convé donar-li qualque cosa, si pot roegar, i dur-lo a
dormir.
N'Hermes digué:
--_En efecto, le convendría conciliar un sueño reparador..._
I en Quimet, el català, qui no tenia mal cor, a pesar de les seves
bregues amb el foraster, se presentà, al cap d'una estona, amb una
botella embolicada.
--Vaja, Don Nemesio, no s'amoïni...
--_¿Qué quieres, majadero?_
--_¡Alanta! Tome esa ampolla para donarse unas fricciones, que no se
arrepentirá pas..._
--_Pero, ¿qué es lo que traes?_
--_Qué ha de ser?_ Arnica!... No hi ha com arnica _contra los
golpes_... Ja ho veu quines són les conseqüencies de descobrir la
_riqueza oculta_.
--_No me exasperes recordando lo de Buger. ¡Insensatos! Han querido
declarar la guerra al Fisco y á sus sagrados derechos. Sea. Pero mañana
el Fisco se enterará de lo ocurrido, y del bárbaro poblachón no quedará
piedra sobre piedra..._
--No ns faci por, Don Nemesio. ¿Vol dir que l Fisco ho prendrà tant a
les dents?
--_¡Ah, sí! Esos ultrajes villanos inferidos á funcionarios
respetables, piden sangre y exterminio..._
--¿Vol dir que no aniria millor ara una plata d'estofat i un poc de
vi?... Noi, noi: porta vi a Don Nemesio.
## XII
Don Nemesio anà curant-se poc a poc dels cops, blaus i pedrades que duia
entre cap i coll i entre coll i esquena, i reprengué la seva vida
acostumada desde l'Hacienda a l'Hostal i desde l'Hostal a l'Hacienda,
fent qualque passada, d'en tant en tant, pera petxucar un o altre
contribuient moroso.
N'Hermes continuava, el vespre, anant al cafè, reunint-se am la colla
acostumada, sense que hi faltessin en Dinamita l'escriptor, n'Armando ni
cap d els parroquians de costum.
Les discussions que allà se sostenien eren de lo més cientific i
instructiu que pogueu figurar-vos. Se parlava del vapor, de
l'electricitat, dels magnetismes, dels eclipses, de la rotació de la
terra i d'altres i altres descobriments prodigiosos, nous i antics, que
era cosa d'estar am la boca badada, sempre seguit, escoltant aquell bé
de Déu de sabiduria.
Com ja hem dit en altra part, no hi havia assumpte que cridés tant
l'atenció com el darvinisme, que s discutia a totes les capitals de
tercera classe: _Qué hay de verdad en el darvinismo?_
Un vespre que n'Hermes havia explicat els fonaments de la teoria i havia
parlat a voler de _gorilas_ i _chimpancés_, se llegí el diari que donava
compte d'un barco inglès que era arribat a _una isla desierta, cuyos
habitantes son de una raza tan inferior, que representan como el cruce ó
tipo intermedio entre el hombre y el mono._
--I això, que pot esser? --preguntà n'Amadeu, el lampista, celles
afegides, pentinat am tufos, de boca pinyolenca com si tingués una
glopada de dents pera escupir.
--No ha de poder esser, hombre! --contestà en Cuanito de câ sa
Patrona, un nostramo llevent, qui havia corregut molt de món i ara
estava a l'escampavies.-- No ha de poder! Figura-t que jo som estat per
Mèrica, més avall de Bons Aires i doblegat s'estret de Gagallamfos, i
som vist moneiassos... com tu, què te penses?
--Tant mateix?
--Tant mateix... N'hi ha de molt homonets.
--Però, vaja: això de que facin cruce am ses persones, no pot esser.
--I per què, troç d'endiot?
--Perquè sa moneia es un animal.
--I tu que no ho ets, un animal?
--Però som irracional! Què t'has figurat?
N'Armando, qui ja estava més instruit i se considerava, per lo tant, a
més altura cientifica, quan sentia aquests disbarats se contentava amb
aixecar els ulls de damunt el diari que llegia, pera dir filosoficament:
--Arri!
I n'Hermes, que no li agradava enutjar a ningú i era partidari de
conciliar les coses, prenia la paraula, dient:
_--El patrón está en lo cierto, amigo Amadeo. La evolución de las
especies se impone y se impondrá más de cada día: no lo dude V. Está
llamada á causar una revolución en el mundo científico. ¿Quién sabe si
esos seres que consideramos ahora como inferiores tendrán que participar
algún día de nuestros derechos y de las conquistas de la libertad?
¿Quién sabe si cuando desaparezca el sufragio restringido depositarán su
papeleta en la urna? ¿Lo saben ustedes acaso?_
--No, --digué l patró.-- Lo unic que sé es que votarien millor que
moltes persones de carn i òs. Moltes persones voten com a moneies i se
deixen enganar; però ses moneies pot esser que votassen com a homos de
bon-de-veres. Els discursos, ses proclames, els manifests, no hi poden
res amb aquella tropa peluda alloure per dins pletes d'eterna sombra;
allà no se donen micos, perquè tots ho són; allà no s'engana am
paraules, perquè no les entenen. Es més fort comanda perquè sí, perquè
es més fort, però sense retoriques ni engans de mitges. Lo que allà se
necessita no són romansos, sinó cocos per escloveiar i menjar-los-se
aviat i tirar ses cloveies an els qui fan nosa o donen oi i avorriment.
Digau-los animals ara! Què m'heu de contar? Que no tenen estudis? N'hi
ha que si se posassen amb això de sa prensa i los donàs per escriure
comunicats damunt es diari, ho farien millor que en Dinamita!
## XIII
D'aquesta manera seguia la parroquia de l'Hostal la seva vida ordinaria
i arribava l'establiment an el seu punt culminant. Hi va haver
temporades d'aquelles en que era impossible trobar-hi hostatge: tal era
la generació qui hi prenia cobro.
El menjador, les taules de la botelleria, els quartets i fotumbos
estaven de gom a gom. No hi podien aficar una agulla. El vapor, cada
dissabte, duia parroquians nous pera renovar la Cosmòpolis que allà s
reunia.
La fama de l'Hostal s'anava extenent per tot arreu. S'havia donat el cas
de venir passatgers de Marsella, de Napols i fins i tot de
Constantinople, sabent-ne ja les fites nètes.
S'hauria trobat enredat ferm el qui, a una hora precisa, hagués volgut
fer empadronament de tots els hostes que allà s'abrigaven i dur compte
exacte de les industries i maneres de viure que hi prenien cobro.
La guardia civil i la policia hi sabien de cor, perquè moltes vegades hi
havien anat a agafar qualque _pájaro de cuenta_ o a fer embarcar
gitanos, dels que venien sovint, sovint.
L'imaginació popular havia arribat a forjar més de dues llegendes i
s'havia parlat de desaparicions de nins, robats per titereros o per
qualque metge foraster qui ne volia fer oli.
Altres vegades, al vespre, s'havia sentit renou de cadenes i com a ramor
de batre moneda, i se deia que ls moneiots falsos eren sortits a
senallades per una porta dels tapials. Qualque pic, en Dinamita, qui s
dedicava _al sacerdocio de la prensa_, havia anat esgarriat, fugint dels
guindilles, disfreçat de pagès, i s'hi havia fet dur una caixa de lletra
i una premsa, i desde allà tirava fulles revolucionaries que començaven,
com de costum: _Canallas i ladrones..._
Què us he de dir? Aquella casa començava ja a tenir fama d'encantaments,
i no hi havia embolic a ciutat, ni personatge misteriós que no
l'haguessin d'anar a cercar per l'Hostal de la Bolla, mare-magnum de
tota casta de gent i de tota casta de tramoies.
N'Armando, de damunt el seu portal, contemplava horabaixet la gran
fatxada de l'establiment. Les velzies passaven, xisclant, per damunt les
teulades. Una boira de tristesa li havia caigut damunt desde les seves
darreres sortides, i l'episodi d'Inca l deixà falló i cop-piu.
Les il·lusions havien anat caient, com a flors musties, del seu esperit.
No veia davant d'ell més que un pla gris, d'arbres sense fulles, i un
cel de plom, interminable. Era com una visió profetica de la seva vida
futura, sempre igual, sempre freda i prosaica.
No hi havia res més: ni sorpreses ni terres noves, ni món a córrer.
Allà, dins un test, s'havia de podrir fins que la mort fos servida de
cridar-lo. No tenia prou atreviment pera fer-se home i deixar
l'esclavitut de la feina diaria i maquinal!
Quan aquestes idees li entraven, mirava aquell casot de davant câ-seva,
am mirada d'avorriment fondo i de tristesa més fonda encara.
I es que d'allà havia aplegat la febre d'il·lusions que l consumia i
l'anyorança de lo nou i desconegut que l'havia emmetzinat pera sempre...
Moltes vegades pensà en el guarda-agulles, perdut, devora una garita de
fusta, en mig de la soletat del camp, mentres els trens atapaits de
viatgers corren d'una banda a l'altra, deixant-lo astorat i tot sol,
sempre desplegant la mateixa bandera.
Quan li agafava aquesta fal·lera, unes ganes de plorar li pujaven poc a
poc, inexplicables. I agafava llavors l'acordeón, i ensejava de recordar
les antigues peces, i se temia de que fins i tot la digitació havia
perdut!
De res li servia aquell entreteniment, i tornava a les seves
cavil·lacions, cada vegada més negres. Li rondejava pel cap una
resolució: mudar d'aires, deixar la botiga que sempre havia tingut i
mudar-se a la vila d'avall, on, per ventura, lluny d'aquell món que
l'havia contagiat, acabaria per recobrar la calma que havia perduda
entre ls bohemis i aucells de passada de l'Hostal.
Anava madurant aquesta idea poc a poc, i com més hi pensava més clar
veia la necessitat de rompre totes les cordetes i cordons qui l lligaven
an aquell barri.