Donya Maria. No't donguis pena aixís, Joana!
Joana. ¡Ay mamà! Com vol... Si ja he perdut per sempre la
fé en el meu marit, en aqueix ser al qui ens diuhen que devem
fidelitat y obediencia tota la vida. ¡Oh! ¡quanta miseria mare
meva! ¡Y què baix ha caygut el meu ídol!
Donya Maria. ¡Ah! l'Idol. Vetaquí l'ídol! Tú també! ¡Es
clar! Ens en parlen tant de la superioritat de l'home sobre nosaltres
desde petites, que acabem per creurehí com en un article de fé. Y
quant nostre cor se desvetlla al sentir una paraula d'amor, no sabem
fer altre cosa que agrahir a n'aqueix ser tant alt, l'haverse dignat
ficsarse en nostra insignificancia. D'això neixen després tants
desenganys, tants dolors,(_suspirant_) ¡y tants drames amagats!
(_Pausa._) Te'n recordes, Joana, de que'ls llibres d'estudi parlen
d'un ídol d'or que tenía els peus d'argila? Vella com soch no l'he
oblidada may la llegenda. N'he vist tants jo d'ídols brillants
apoyarse en la vida sobre peus de fanch!
Joana. (_Plorant_) Y pensar que no hi ha remey per aquestes
miseries.
Donya Maria. Sí que n'hi ha!... Es l'experiencia, que ens
ensenyen el dolor y el temps. Y ditxosa la dòna qui com tu reb la
primera llissó quan encara es a temps pera referse una felicitat!
Joana. Referme una felicitat, diu? Com es possible, mamà?
Donya Maria. Com? No demanant impossibles.
Joana. No l'entench.
Donya Maria. Escolta bé, filla. (_Agafant sa filla pel bras
y passejantse amunt y avall de la saleta_) Aixís com nosaltres, les
dònes ens sentim mares ja, al bressar nostra primera nina, els homes,
sense adonarsen, solen restar generalment tota la vida criatures que
no devem may abandonar als seus instins, si no's vol que prenguin
mal. Ay, senyor! Quantes vegades he pensat qu'en lloch de tantes
coses inùtils com aprenem en els colegis, ens l'hauríen d'inculcar
aquesta ciencia de compendre l'home, en tots els estats nostres: com
a filles, com a germanes, com a esposes, com a mares...
Joana. Si mamà, té rahó. Emprò ara, ara, en aquestes
circunstancies ¿què m'aconcella vostè? Jo no sé hont tinch el cap.
Donya Maria. (_Mitj somrienta._) Es clar! Sobre la teva
pena els meus sermons...
Joana. Digui.
Donya Maria. Donchs ja ho sabs; lo primer es resignarte.
Joana. Resignarme?
Donya Maria. Si. Y aprés, perdonar a n'en Lluis, la seva
falta, que... al cap devall, donades les circunstancies, sembla que
no es pas tant...
Joana. (_Ab esclat._) Ah, no! no puch, no puch. Després
d'això... ¿rependre ab ell la vida, com si tal cosa? No, no! Es
impossible. Vostè no'm pot entendre mamà, ja ho veig; com que per
sort may s'hi ha trovat en aquet cas!... Altra cosa forasí...
(_Encarantse ab sa mare, y ab vivesa._) Escolti. Imaginis per un
moment qu'el papà l'hagués enganyada. (_Moviment de Donya Maria notat
per Joana qui, ab les paraules que segueixen, ha de donar a compendre
que creu que la seva mare no pot admetre ni que's compari'l seu
marit. Apart._) Pobre papà!... Si'm sentís! ell qu'es tant recte!
(_A sa mare._) No... si ho sé; no cal que'm digui rès. Ja m'ho
pensava que protestaría desseguida. Dèixim dir. ¿Què hauría fet? Com
s'ho haguera près? Respongui.
Donya Maria. (_Comensa a caminar nerviosament jugant ab els
lentes y el llavero y contesta procurant assentar la veu agitada._)
No ho sé, filla; no ho sé. Vés, ab quines coses surts ara! No sabs tu
el mal que'm fas.
Joana. Ah! ¿veu? Vostè té molt bones paraules pera tractar
de les generalitats, emprò no pot admetre que puguin passarli a vostè
certes coses.
Donya Maria. Es que... jo... jo...
Joana. ¿No tenía rahó de dirli que pera resoldre certes
situacions cal havershi trobat?
Donya Maria. (_Com d'esma._) Sí... tens rahó, cal havershi
trovat.
Joana. Y crèguim mamà, si vostè per desgracia s'hagués vist
en aquet cas, no li hauríen valgut reflexions ni consells, ni rès.
Tota s'haguera revoltat, y passant per damunt de totes les
convencions s'hauría separat del seu marit. (_Exaltantse ab ses
propies paraules._) Ah! no! entre en Lluis y jo, tot s'ha acabat. Jo
no vull les deixes de ningú. (_Pausa. Després d'un moment de
desolació muda, se dressa com havent près una resolució y diu ab
esclat._) Ah! però ¿què s'ha cregut que no tinch sanch en les venes?
(_Camina per l'escena,_) Jo'm venjaré! Al cap d'avall soch massa jove
pera renunciar a la vida! No parlava vostè de que soch a temps de
referme una felicitat?... Donchs no faré més que seguir l'exemple del
meu marit. Ademés no seré la primera, ni la derrera.
Donya Maria. (_Que mentres sa filla ha anat parlant ha
estat sostenint ab ella mateixa una lluita molt gran, s'adona de les
darreres paraules de Joana, y torna a la situació alarmada._) Què
dius, ara?
Joana. (_Els ulls encesos, segueix._) Dich que ja qu'ell
m'ha mancat, no'm vull sacrificar. Que se la quedi, la seva... Lulú;
aqueixa dòna que fins porta nom de bestia; que se la quedi, que a mi
no m'ha de mancar qui'm vulgi... Qui'm vol?...
Donya Maria. (_Com atuhida._) Es que't tornes boja?
(_Molt nerviosa._) Calla noya, calla!
Joana. (_Exaltada._) Avuy mateix jo...
Donya Maria. Prou! no sabs lo que dius. La gelosía't fà
perdre'l cap... Tu no ets capàs...
Joana. (_Irada._) Y, què sab vostè de lo qu'es capàs una
dòna en el meu cas?
Donya Maria. (_No pot més. Tot d'un cop, se dressa com
trasformada, rejovenida, y la veu dolorosa y vibranta, el rostre
trasmudat, s'encara ab sa filla._) Què no ho sé, dius, desgraciada!
Més que tú, ho sé. No haig de saberho!
S'interrompeix com espantada de ses propies
paraules, y's tapa el rostre en les mans. Un silenci.
Joana. (_Aturdida._) Què? que diu mamà... vostè?
Donya Maria. (_Reprenentse,_) No!... No volía dir rés,
filla. Es que has acabat per ferme exaltar també, ab les teves
amenasses. Ni jo mateixa sé lo que'm fas dir!
S'allunya vers la tribuna hont alsa un estor.
Joana ha restat clavada en terra. Uns moments de silenci. Aprés,
resolta, va corrents a cercar sa mare y la fa assentar en el
confident, hont s'agenolla devant d'ella.
Joana. (_Commoguda._) Mamà, parli. Acabi; no m'enganyi.
Si's creu que no l'he sentida! Prò m'ha semblat una cosa tant
impossible, tant absurda, la que se l'hi ha escapat dels llavis.
Donya Maria. T'equivoques, Joana; jo, no...
Joana. (_Insistint amorosa._) Si. Vostè anava a ferme saber
quelcom. Parli, parli.
Donya Maria. (_Ab esfors._) Ah! tu'm demanes el més gran
dels sacrificis qu'una mare pot fer pera els seus fills.
Joana. (_Agitada._) Fàssil per amor meu, que li juro que
sabré agrahirli y pagarli.
Donya Maria. (_Mentres parla s'encamina ab Joana cap al
secreter, que obra._) Creu, filla, que sense els moments de prova que
atravesses, may hauría portat a cap lo que m'obligués a fer. Més ja
que rès ha estat prou fort pera obrirte els ulls a la teva missió de
dòna y de mare, ni la invocació dels teus fills, ni els meus
consells, ho faré com darrer recurs de salvació. Prò avans, has de
jurarme pels teus fills, Joana, que may ningú del món, ni el teu home
ni el teu pare, sents? hauràn sospita per ton gest, per ta paraula,
per les teves manifestacions de tendresa y de respecte,
(_Ben marcat._) de lo que vas a saber.
Joana. No tingui por. Li juro.
Donya María treu d'un calaix un secret, y d'aquest
un plech de cartes velles, lligades.
Donya Maria. Té filla. Aprén a sofrir y a perdonar.
Joana, pren les cartes les deslliga y tot just
posa els ulls en una, se li escapa un gemech de dolor y mira sa
mare que plora silenciosament, dreta, apoyada en el moble.
Després, sense poguer acabar la lectura de les cartes, les aparta
ab fàstich, y sanglotant s'abat als peus de sa mare.
Joana. Oh! Santa! Santa!
Donya Maria. (_Alsantla y prenentla en sos brassos._)
Pobreta! Es molt! Dos ídols enderrocats en un sol dia!...
Joana. Oh! Papá! Papá! Ell també.
Donya Maria. Si. Ell també.
Joana. Pobre mamá! ¡Còm deu haver patit!...
Donya Maria. (_Ab certa amarga bonhomia_) Que't diré filla,
si sembla qu'això del perdonar, costa, sobre tot, la primera vegada.
Y m'estimava ¿sabs? El teu pare m'ha estimat sempre més que a cap
altra dona, el pobre. Mira; devegades fins comprenia que venía a mi
cercant consol per els desenganys qu'altres li donaven.
Joana. (_Horroritzada_) Y vostè no'l rebutjava?
Donya Maria. Rebutjarlo? Per qué? si estàvem lligats pera
tota la vida y ell sabía que jo era qui podía estimarlo millor que
cap altra dona. ¿A què ferli una existencia odiosa ab gelosies y
retrets, segurament inútils? Hauría estat la guerra encesa, si jo no
haguès perdonat desde un comensament, y sobre tot dissimulat, Joana,
dissimulat. ¿Sents? Hauriem sigut dos desencantats o dos enemichs
sota un mateix sostre, ¡y devant de vosaltres! Quin exemple!
Joana. Y jo, sense adonarme may de rés! Vostè es
admirable!
Donya Maria. Admirable no; però es que tenía fills, y les
mares venim obligades tant sovint a oblidar que som dones! Forta si,
y es per això que la pau ha regnat sempre en nostre llar; y sense
esment de lo qu'ella podía costarme, heu pujat en ella ben drets, com
jo us volìa. La meva part no ha estat donchs pas la pitjor en el
matrimoni ja que heu sigut la meva recompensa, Joana. Per això't
demano que segueixis el meu exemple, ab aqueixa fortalesa qu'admires
y que ha donat el resultat de que fa un moment parlaves; el de que a
les nostres velleses semblem encara Joseph y Maria. De tot aquell
passat, ¿sabs? ell ja no se'n recorda avuy, més que com de tantes
altres... coses sense trascendencia, arreconades pel temps. Y quant
sent contar qu'una dòna's desespera y sofreix perquè'l seu home
l'enganya, veurás com casi be sempre's posa a riure y diu. "Bah! bah!
no n'hi ha pera tant! Tot s'arreglarà! Jo també n'havía fet de seques
y de verdes a la meva dona! Després un hom s'estima millor, ¿Oy
María? que ja no t'en recordes d'aquelles enrabiadetes que passaves
per culpa meva?" (_Pausa_) Me fa l'ullet, com demanantme complicitat
a la seva broma, y jo li responch ab una rialleta. Y aixís ningú creu
en la trascendencia de ses hassanyes de conquistador... ni en la de
les meves enrabiadetes. (_Tristament_). Perqué'ls homes generalment,
no volen admetre que lo que, pera ells fou goig, hagi pogut
trossejarnos el cor...; y en solen dir... enrabiadetes, de nostres
dolors més íntims.
Joana. (_Plorant_). Mamà, 'm sembla que no podía fer lo que
vosté. Jo tinch la sanch del meu pare.
Donya Maria. (_Ab fermesa_). Peró ets dòna. Y a les dones,
(_Ab ironía_) com que no som ídols més qu'en els versos dels poetes y
en els somnis dels enamorats, no'ns es permés, tenir els peus de
fanch, vethoaquí.
Joana. (_Plorant_). Si, mamà, si vosté es una santa
(_Pausa. Se li tira als brassos_). Digui què vol que fassi y
l'obehiré.
Donya Maria. (_L'agafa del bras y tot parlant va caminant
ab ella per l'escena_). Aixís m'agrades, aixís. Donchs, mira. Ara se
m' ocorre una cosa. Te'n vas a casa teva, agafes els petits y us en
aneu a Caldetas a la torra com ja havíaho quedat en ferho per mor del
catarro dels nens. Allí, procura passarhi ben tranquila uns quants
dies. Jo t'escriurè, aniré a vèuret, y quant tornareu a Barcelona...
Joana. Si, si, empró lo més tart possible.
Donya Maria. Al contrari: lo més aviat possible, recorda
(_Pausa; baixa'l cap_). Y quant siguèu aquí, molt de compte en no
desertar la plassa. Mira filla: jo crech conèixer prou el teu marit
pera estar segura de que no es d'aquells incorretgibles calaveres
(_suspirant_) com tants altres... Empró que, si se li presenta una
temptaciò (_ab lleugera ironia_) com es del sexe fort ¿sabs? convé
estarhi apropet pera sostenirlo...
Joana. Y evitarli aquelles caigudes, que no més ens fan mal
a nosaltres ¿no es aixó?
Donya Maria ha anat a la cambra de la dreta a
buscar el sombrero y demés objectes de la Joana.
Donya Maria. Veig que comenses a entendre el secret de la
felicitat real o aparent de molts matrimonis. Y ara, déixam fer a mí
per lo que toca a n'en Lluís. Ja veuràs. (_Se senten hores_). La
una ¿sents? Ara està tocant a la Concepció. El teu pare serà aquí
desseguida. Si al sortir de l'apeadero no'm veu darrera'ls vidres com
m'ho ha encomanat, es capàs d'amohinarse. Res. (_Somrient_). Ja ho
veus. Ara, estem aixís! Ay, filla! el temps! el temps! Ja veuràs tú
també!
Joana. (_Abrassantla_), Qu'es bona, mamà! no n'hi ha un
altre com vostè!
Donya Maria. Prou que n'hi ha! Més de les que't penses.
Sino que les que som aixis, no'ns agrada la fressa; y el mòn no
s'ocupa mès que de les que'n fan d'una manera o altra. Y ara, prou.
(_Carinyosa_). Fesme'l favor d'arreglarte y marxar desseguida, si no
vols que'l papà't trobi encare aqui... y aquestes coses... no't
sembla que val més que quedin entre tú y jo? (_Entretant parla
l'ajuda a posarse'l sombrero devant del mirall, el vel, etc.._) Y
sobre tot creume, Joana, no't capfiquis gens, recorda les meves
paraules y pensa que a hores d'ara de ben segur que'l teu home,
arrepentit, está desitjant embarcar aquella... Lulú, pera rependre
una vida tranquila. Y no tinguis por que a ella li culli cireretes
d'arbós, per els camins hont te portava a tù. A aqueixa classe de...
senyores, se les porta a la fonda, y prou.
Joana. Si, comenso a penetrarla aqueixa trista ciencia...
(_trista_) però la llaga es encara tant viva.
Donya Maria. Ja hi tornem?
Joana. No, no tingui por. Vostè m'ha donat una llissó que
may més podré oblidar que m'ha salvada, que potser salvarà mes
filles.
Donya Maria. (_Suspirant._) Qui sab! Y t'en vas ben resolta
a perdonar de bó de bó a n'en Lluis?
Joana. (_Tristament més ab fermesa._) Perdonaré, mamà. ¿No
haig de perdonar si soch la seva filla?
Va cordantse'ls guants.
Donya Maria. (_Acariciantla._) Bona minyona! (_Una pausa._)
Tinch por que si no cuites trovaràs ton pare per la escala; acabo de
sentir la senyal del tren. No voldràs ferli un petó?
Joana. (_Mira llargament a sa mare y li besa la mà ab
devoció._) No, avuy no. Adeu mamà.
La besa.
Donya Maria. (_Besantla._) Adeu filla. (_Acompanyantla fins
a la porta hont li estreny les mans._) Confío en que seràs forta?
Joana. Sí. Li juro que ho seré.
Surten per l'esquerra al fons.
### Escena II
L'escena resta un breu moment sola, empró s'ha de
veure la ma de donya María aguantant el portier. Torna a entrar,
resta un instant pensativa aixugantse els ulls, y va desseguida
al secreter hont han restat escampades totes les cartes. Les
agafa ab fástich y després de esbossinarles les llensa al foch y
n'escampa les cendres. Se treu la carta de la Lulú de la butxaca
y la tanca en el secret. Tanca'l moble y s'en va a la tribuna
hont alsa l'estor; veu venir al seu marit y el saluda ab la ma;
se'n entra a dins y toca'l timbre; després torna a la tribuna.
Pilar. (_Entrant per la dreta._) Ha trucat, senyora?
Donya Maria. Sí. Possin el dinar a taula que'l senyor es
aquí.
Pilar. (_Sortint._) Molt bé diu.
Donya Maria. (_Desde darrera els vidres va parlant al seu
marit que s'acosta, com si pogués sentirla._) No corris tant, home!
Bo! Quina ensopegada! Miracle que no hagis caigut! Mare de Deu! també
qui't fa tombar a mirar aquelles modistetes. (_Li dirigeix una
amístosa amenassa en el moment de passar sota la tribuna, y entra en
el salonet brandant el cap com dient: "No hi ha remey, sempre serà'l
mateix." Devant del mirall s'arregla'ls cabells, s'estira la brusa,
els plechs del coll. Sona fortament el timbre; toch d'amo. Donya
María encaminantse vers la porta, diu somrient ab irònica bonhomia._)
Anem, anem a fer l'acatament al ídol!
Surt per l'esquerra.