Una veu Xo, xoo!
(Apareix en Cisco am la senalla plena de gra.)
### Escena XIII
(Els mateixos i en Cisco)
Cisco: Bo!... Qui és aquest que ve a donar mal temps? Vaia a unes hores
de plegar!
Blasi: Que ha arribat algun carro?
Cisco: Que no ho heu sentit?
Blasi: (tranquil·lisant-se) Ah!... Em pensava...
Cisco: Així se reventés, aquest carreter! (Desapareix per l'esquerra.)
Xo, xoo, Gallarda!
### Escena XIV
(Els mateixos, menys en Cisco)
Blasi: Ara sí que'm creia de debò que ja hi erem.
Candia: Ditxosos diners! Que engunies porten! Més hauria valgut que'ls
haguessis deixat estar!... Quan no'n teniem cap no sofriem d'aquesta
manera.
Blasi: Fuig!... No diguis disbarats! Ah! Quin goig quan vaig obrir la
cartera i em trobo am tant dineral! Que m'hauria agradat que
m'haguessis vist quan la vaig trobar!
Candia: Ja t'ho deia que no'ns deixessim en sent a Barcelona.
Blasi: No veus que, anant junts, no hauriem arreplegat tanta caritat?
L'un per una banda i l'altre per una altra, al ser al vespre s'ha fet
el doble.
Candia: Jo no faig tanta llàstima com tu.
Blasi: (en to natural) Perquè ets més jova. (Amb engunia i goig a la
vegada.) Veritat que sembla mentida que, am tanta gent com passa pels
carrers, no se n'hagués adonat un altre primer que jo? I sent al mig de
l'acera, encara més.
Candia: Sí que sembla mentida. I no vas dir res a ningú? No vas
preguntar enlloc qui l'havia perduda?
Blasi: A qui volies que ho preguntés? Tot-hom hauria dit que era seva.
Candia: (després d'una petita lluita am sí mateixa) Jo la llençaria.
Blasi: (am gran indignació) Què dius, ara!
Candia: No veus que tenint tants diners tampoc podem viure am
tranquil·litat?
Blasi: Que aviat t'apures! Tu, creu-me a mi.
Candia: És que tinc por.
Blasi: Dels lladres? Oh! Jo també.
Candia: I de la Justicia, Blasi!
Blasi: Per què?
Candia: Perquè si'ns troben amb aquests diners...
Blasi: Direm... que són ben nostres.
Candia: I si'ns ho fan provar? Com... com ho farem?
Blasi: Com? Com? Que tants romansos! Els hem trobat i són ben nostres!
Candia: Vès quants dies ha que anem pel món com dos perduts, sense
poder-ne fer ús!
Blasi: És clar que no! No comprens que si tant de sobte'ns veien menjar
bé, vestir bé i gastar força, desseguit sospitarien?
Candia: I, doncs, val més ser pobres.
Blasi: No!
Candia: Quedem-nos en un poblet d'aquesta rodalia. Per què hem d'anar
tant temps així, portant una riquesa a sobre i patint gana?
Blasi: Tots els pobles d'aquests volts estant plens de gent dolenta.
Candia: Busquem-ne un on no'ns coneguin, que hi hagi gent bona.
Blasi: I aont el trobarem? Creu que no'm faria res, encara que tingués
de patir tot un any, anar d'aquí en enllà, mentres trobés una caseta,
al mig d'un bosc, ben sola, ont els lladres no pensessin mai venir-hi.
Candia: I, doncs, què farem?
Blasi: Què farem? Ah! Espera-t: no cridem gaire. Jo no he sentit més els
goços estona ha. (Curt silenci.) Què farem, deies, què farem?
Candia: Sí.
Blasi: I si anessim cap al nostre poble?
Candia: Allà tot-hom ens coneix.
Blasi: Oh! No fem el ric tot d'un plegat... D'en mica en mica...
saps?... Mira, mira, Candia: anem cap a la nostra terra. En sent allà
dalt firarem un burret, que'l trobarem barato: per dèu o dotze duros
ens el donaran. Després comprarem força aviram i anirem a vendre-la al
mercat de Ripoll. Més tard posarem lloques, i ja veuras, ja veuras com
s'anirà enfilant la cosa.
Candia: I viurem ben tranquils?
Blasi: Sí, sí.
Candia: I mai més anirem a demanar caritat?
Blasi: Això mateix. Mai més haurem d'anar de poble en poble, ni per
aquestes carreteres, tomant sol i serena. Ja no patirem gana, ni'ns
veurem maltractats per uns i recullits per altres. Ja no haurem de
menjar les sobres de les cases, lo mateix que'ls goços. Tindrem un
negoci que'ns donarà pera viure, tant bé com els proprietaris. El
nostre capital anirà creixent, creixent am les ganancies que farem; i,
si vivim, podrem arribar a ser rics i fer caritat als pobres.
Candia: Si no'ns roben pel camí!
Blasi: Mira-te'ls! Mira-te'ls! Que són bonics!
(Febriscitant, li ensenya'ls bitllets de la cartera.)
Candia: I si fossin falsos?
Blasi: No, no són falsos, perquè enceguen la vista, encanten,
enlluernen! Mira-te'ls! Mira-te'ls! (Molt excitat i enguniós.)
Candia: Veiam! Veiam!
Blasi: Si'ls lladres els veien, com s'hi agafarien! (Se senten els
goços, lluny.) Sents? Sents? Ja vénen! Estem perduts! Vaig a cridar
auxili!
Candia: No, que'ns assessinarien!
Blasi: Estem perduts! Estem perduts! Ja vénen! Sents, sents els goços?
Deixa-m amagar bé aquests diners aquí, aquí a la pitrera... Que no
me'ls robin! Que no me'ls robin!
(Anant de l'una a l'altra banda de l'escena, tots esverats i
enguniosos, fins que, abraçant-se, cauen, ajupits, en un recó de
l'esquerra, sota la pallissa. Silenci. Deixen de sentir-se'ls goços.)
Candia: (en veu baixa, mirant entorn seu) No se sent res, no més que'ls
matxos com piquen de potes i roseguen les garrofes... No tinguem por: no
vindran.
Blasi: Vols dir? Tant-de-bo!
Candia: Quan encara no han vingut, me sembla que ja no cal que estem amb
ansia.
Blasi: Potser esperen que dormim. Jo tinc ganes de reposar... Com ho
arreglarem?
Candia: Dormim, dormim.
Blasi: Ja tinc un plan. Mira: jo ara jeuré cosa d'un parell d'hores,
i, mentres tant, tu vetllaras pera que no'ns robin. A mitja nit, que és
l'hora més perillosa, em despertes, i allavors tu't poses a jeure.
Candia: Apa, sí: tens raó.
Blasi: Vigila bé, eh?
Candia: Sí, home, sí.
Blasi: Que estic cançat! (S'ajeu a la palla.) Seu, aquí a la vora meu.
(La Candia s'asseu en el boscall.)
Candia: Apa, que és tard.
Blasi: No t'adormis, ho sents? Si't cances, desperta'm.
Candia: No enraonem més. (Llarc silenci. En Blasi aixeca'l cap.) Vaja,
dorm. (Llarc silenci. En Blasi torna a aixecar el cap.) Dorm, no
tingui-s por.
(Apareixen per la porta del fons en Vicens i en Joan. Aquest ultim va am
trajo negre, tot esfilagarçat, berret tou caigut d'ales, i un sarró. Du
barba llarga, de color castany; els cabells també molt llarcs. Té una
mirada sinistra.)
### Escena XV
(Els mateixos, més en Vicens i en Joan)
Vicens: Au, dormiu aquí, que tindreu companyia.
Joan: Gracies, hostaler.