D'allí s'embarquen i passen a Làmpsac. Davant de Xenofont es
presenta Euclides, endeví de Fliunte, fill de Cleàgoras, que ha
pintat els frescos del Liceu. Felicita Xenofont d'haver-se salvat, i
li pregunta quant d'or té. Xenofont li jura que no en tindria ni per
pagar-se el retorn a la pàtria, si no es vengués el cavall i el que
portava a sobre. Euclides no el vol creure. Però quan després els
lampsaquesos envien presents d'hospitalitat a Xenofont, i ell
sacrifica a Apol·ló posant-se al costat seu Euclides: en veure
Euclides les entranyes, diu que ara si que creu que no ha fet
fortuna.
-Però veig- afegeix -que encara que te n'hagués de venir, sortiria
algun entrebanc, si no d'altra banda, de tu mateix.
Xenofont hi convé; Euclides continua:
-L'obstacle ve de Zeus Miliqui (1).
Després li pregunta si no ha sacrificat mai:
-Com a la pàtria- diu -jo tenia costum de sacrificar per vosaltres,
i oferir holocaustos.
Xenofont respon que d'ençà que és, fora del seu país no ha
sacrificat mai a aquell déu. Euclides li aconsella, doncs, de
sacrificar-hi com tenia costum, i afegeix que això seria pel seu més
gran bé.
L'endemà Xenofont se'n va a Ofrínion, sacrifica, i crema porcs
sencers segons el rite pairal: les entranyes són favorables.
Aquell mateix dia arriben Bió i Nausiclides amb diners per a
l'exèrcit; lliguen hospitalitat amb Xenofont; i com s'havia desfet
del seu cavall a Làmpsac per cinquanta darics, sospitant que se
l'havia venut per necessitat, ja que havien sentit dir que
s'estimava molt aquest cavall, el rescaten i li'l tornen, sense
voler acceptar-ne el preu.
D'allí, travessen la Tròada; passen l'Ida i arriben de primer a
Antandros: després, marxant al llarg de la costa de Lídia, a la
plana de Tebes. D'alli, per Adramítion i Citònion vora d'Atarneu,
entren al pla del Caïc i ocupen Pèrgam de Mísia.
Xenofont hi és rebut en hospitalitat per Hel·las, dona de Gòngil
d'Erètria i mare de Gorgió i de Gòngil. Aquesta li conta que
Asídates, senyor persa, és al pla: li diu que si va aquella nit amb
tres cents homes, l'agafarà a ell, la seva dona, els seus fills i
els seus tresors: que n'hi ha molts. I per guiar-lo envia amb ell el
seu cosí i Dafnàgoras, que ella estimava molt.
Xenofont ofereix amb ells un sacrifici. Bàsias d'Èlida, endevinaire,
que hi assisteix, diu que les entranyes li són favorabilíssimes, i
que el persa serà agafat. En havent sopat, doncs, Xenofont es posa
en marxa, prenent amb ell els capitans més amics i fidels de tots, a
fi de fer-los un bon servei. Se li ajunten també, vulgues no
vulgues, una sis-centena més d'homes: però els capitans prenen la
davantera, a cavall, per no haver de dividir una presa que semblava
segura.
Arriben cap a mitja nit. Deixen escapar els esclaus que eren pels
voltants de la torre i moltíssimes riqueses, a fi de poder agafar
Asídates i les seves coses. Donen l'escalada: però com no podien
pendre la torre, que era alta, gran, guarnida de defenses, i amb
molts homes aguerrits, proven de desmuronar-la. La gruixària del mur
era de vuit maons. En fer-se de dia ja el tenien minat. Però així
que l'esvoranc clareja, un dels de dins travessa amb un ast de bous
la cuixa del que s'havia adelantat més. Per altra banda, les fletxes
no deixaven acostar-se ningú a la segura. Als crits, i a les
alimares dels assitiats, Itàmenes arriba amb la seva tropa per
socórrer-los; de la Comània vénen també hoplites assirians,
cavallers hircanians, també a sou del Rei, en nombre d'una
vuitantena, i cosa de vuitcents peltastes: en fi n'acuden d'altres
de Partènion, d'Apollònia i de les places veïnes, peons i genets.
Es hora de mirar com es farà la retirada. Prenen tots els bous i
xais, que hi ha, i se'ls enduen amb els esclaus, formant un quadre:
no pas perquè tinguessin el cap pel botí, sinó perquè la retirada no
fos una fuga, si se n'anaven abandonant allí les riqueses: la qual
cosa hauria enardit els enemics i acovardit els soldats. Així en
canvi es retiren com a gent que combat pels seus béns.
Mentrestant Gòngil, veient que els grecs són pocs, i molts els qui
els estrenyen, surt amb la seva tropa, malgrat la mare, per pendre
part en l'acció. Procles, descendent de Damarat, duu també reforços
d'Halisarna i de Teutrània. Llavors la gent de Xenofont, encalçats
ja pels arquers i els foners, marxen en cercle per oposar els escuts
a les fletxes, i amb penes i fatigues passen el riu Caïc: gairebé la
meitat són ferits. Allí rep una ferida Agàsias d'Estimfal, capità,
que tot el temps s'havia batut contra els enemics. A l'últim els
grecs són fora de perill amb cosa de dos cents esclaus i el bestiar
menut suficient per a oferir víctimes.
L'endemà Xenofont, després d'haver fet un sacrifici, fa marxar de
nit tot l'exèrcit tan endins com pot de la Lídia, a fi que l'enemic
no temi més la seva proximitat, i es descuidi. Ara, Asídates, havent
sentit dir que Xenofont ha tornat a fer sacrificis, i que va a venir
amb l'exèrcit, va a acantonar-se en els caserius contigus a la
petita ciutat de Partènion. Allí ensopega amb les tropes de
Xenofont, que l'agafen a ell, la seva dona, els seus fills, els seus
cavalls i tot el que té. Així es compliren els primers averanys.
Després d'això tornen a Pèrgam; i allí Xenofont no pot queixar-se
del déu: perquè els lacedemonis, els capitans, els altres generals i
els soldats, de comú acord, volen que prengui el millor dels
cavalls, dels cobles i de la resta; de manera que es troba fins en
situació de poder fer bé a un altre.
En això arriba Timbró, que pren el comandament de l'exèrcit,
l'incorpora a les altres tropes gregues i es posa en campanya contra
Tissafernes i Farnabazos.
(1) El _reconciliador_, sobrenom de Zeus com a protector d'aquells
que en satistacció d'una culpa feien una ofrena.