Després d'haver sentit aquestes coses, i de donar-se recíprocament
la mà dreta, es retiren. Abans del dia, arriben al campament, i
cada u dóna compte de la missió a qui l'ha enviat. En ser de dia,
Aristarc crida de nou els, generals i els capitans: però aquests
acorden, en comptes d'anar a trobar Aristarc, convocar l'exèrcit.
Tothom concorre, llevat dels soldats de Neó, que són uns deu estadis
lluny. En ser reunits, Xenofont s'aixeca, i enraona en aquests
termes:
-Companys, anar per mar on voldríem, Aristarc ens ho impedeix amb
les seves trirrems: talment que no és segur d'embarcar-se. Ell mana
que entrem al Quersonès, travessant per la força la Muntanya
Sagrada. Si després d'haver vençut aquest pas, hi arribem, diu que
ni us vendrà més com a Bizanci, ni us enganyarà més, sinó que rebreu
una soldada, i hom no es descuidarà més, com ara, de fornir-vos les
vitualles que us manquen. Vet aquí el que diu aquest. Ara, Seutes
diu, que si aneu a ell, us farà bé. Ara, doncs, vosaltres examineu
si voleu escatir-ho aquí mateix, o quan haureu fet cap on hi ha
queviures. Quant a mi, el meu parer és que, no tenint diners aquí
per comprar en mercat, i sense diners no deixant-nos pendre res, ens
en tornem als caserius on els habitants, inferiors a nosaltres, ens
deixaran pendre, i allí, tenint queviures, escoltem el que demanen
de nosaltres, a fi de triar el partit que ens semblarà millor. I a
qui -diu- li sembli com a mi, que aixequi la mà.
L'aixequen tots.
-Doncs- afegeix -aneu a plegar bagatge, i quan rebreu l'orde, seguiu
el vostre cap.
Després d'això, Xenofont pren la guia, i els soldats segueixen. Neó
i d'altres emissaris d'Aristarc volen persuadir-los de tornar-se'n:
però ells no se'ls escolten. Quan han fet una trentena d'estadis,
els ve a l'encontre Seutes. Xenofont, en veure'l, el prega
d'acostar-se, a fi que el major nombre possible sentís el que s'ha
de tractar en interès de tots. S'adelanta, i Xenofont diu:
-Fem via, on l'exèrcit pugui trobar de què menjar; allí,
t'escoltarem a tu i als emissaris dels lacedemonis, i triarem el
partit que ens semblarà més profitós. Si ens menes on hi ha
abundància de queviures, ens considerarem hostatjats per tu.
Seutes respon:
-Però jo conec tot de caserius tocant-se l'un amb l'altre, que tenen
tota mena de provisions, i no hi ha, des d'on som nosaltres, sinó la
caminada necessària per dinar de gust.
-Guia'ns-hi doncs- replica Xenofont.
Hi arriben a la tarda. Els soldats es reuneixen i Seutes parla en
aquests termes:
-Soldats, demano que vosaltres feu la guerra amb mi, i us prometo de
donar-vos als soldats un cizicè, i als capitans i als generals el
que és costum. Fora d'això, honoraré qui s'ho mereixi. El menjar i
el beure, el traureu, com avui, del país. Però el botí, reclamo que
sigui meu, a fi que jo el pugui vendre per procurar-vos la soldada.
Tot allò que fugi i s'escapi, estareu en condicions de perseguir-ho
i de trobar-ne la petja: i si algú ens resisteix, amb vosaltres
assajarem de posar-li les mans a sobre.
Llavors Xenofont pregunta:
-¿A quina distància del mar pretens que t'ha de seguir l'exèrcit?
Seures respon:
-Mai a més de set jornades; i sovint a menys.
Després d'això, s'autoritza per parlar a qui vulgui. Molts diuen que
Seutes ha fet proposicions acceptables: són a l'hivern; ni es
possible que ningú, volent-ho, faci la travessia a la pàtria, ni és
possible tampoc de passar-lo en país amic, si calia pagar-se la
vida; i acantonar-se i mantenir-se en país enemic seria més segur
amb Seutes que no pas sols. Sobretot, amb tantes comoditats, cobrar
encara una paga, els sembla una troballa. Sobre això, Xenofont diu:
-Si algú té cap objecció a fer, que parli; si no, posem-ho a vots.
Com que ningú contradiu, es posa a vots, i s'acorda. Tot seguit
anuncia a Seutes que l'exèrcit és al seu servei.
Després d'això, els soldats s'atenden per divisions. Els generals i
els capitans són invitats a sopar a casa de Seutes, que ocupava un
poble veí. Quan són a les portes per assistir al sopar, hi havia un
tal Heraclides de Maronea. Aquest home, escometia a tothom que li
semblava tenir alguna cosa per donar a Seutes, començant per uns
habitants de Pàrion que venien a negociar una aliança amb Mèdoc, rei
dels odrises i duien presents per a ell i per a la reina. Els diu
que Mèdoc és terra amunt, a dotze jornades del mar, i que Seutes,
amb l'exèrcit que acabava de pendre al seu servei, aviat serà amo
del litoral.
-Esdevingut veí vostre, tindrà tots els medis possibles per fer-vos
bé i per fer-vos mal. Si sou gent de seny, doncs, li donareu el que
porteu, i ho esmerçareu millor que no pas si ho donàveu a Mèdoc, que
habita tan lluny.
Amb aquest discurs, els convenç. Escomet de seguida Timasió de
Dardània, perquè ha sentit dir que té copes i tapissos bàrbars. Li
assegura que és costum, quan Seutes convida a sopar, que els
convidats li facin un present:
-Quan ell tindrà un gran poder aquí, estarà en condicions de
reintegrar-te a la pàtria, o de fer-te ric aquí mateix.
Així sol·licitava a tothom a qui s'acostés. Escomet també Xenofont i
li diu:
-Tu ets d'una ciutat grandíssima, i prop de Seutes grandíssima és
la teva anomenada. Potser mereixeràs de posseir en aquest país, com
d'altres dels vostres n'han posseït, castells i terres. Es just,
doncs, que rendeixis homenatges magnífics a Seutes. T'ho aconsello
per bona voluntat que et tinc: estic segur que com més donaràs, més
benifets obtindràs de Seutes.
En sentir això, Xenofont es troba en un mal pas: perquè havia passat
de Pàrion sense res més que un esclavet i els diners necessaris per
al camí.
Entraren per sopar els principals caps dels tracis, els generals i
els capitans grecs, i tots els embaixadors de ciutats que hi havia
a la cort. S'asseuen en cercle; llavors porten trespeus per a
tothom, cosa d'una vintena, curulls de carn tallada, amb uns grans
pans fermentats, units per medi d'astos als talls de carn. Les
taules són sempre col·locades de preferència davant els forasters:
és costum. Seutes el primer fa això: agafa els pans servits davant
d'ell, els trenca a bocins i els tira qui millor li sembla, i igual
fa amb la carn, de la qual no es reserva sinó el just per tastar-la.
Els altres, davant de qui havien estat col·locades taules, fan el
mateix. Un arcadià, Aristas per nom, menjador terrible, enviant a
passeig això de tirar bocins als altres, empunya un pa que feia ben
bé tres quènics (1) es posa la carn sobre els genolls, i sopa.
Serveixen a la ronda corns de vi, i tothom els accepta. Aristas,
quan el coper amb el corn arriba a ell, diu, veient Xenofont que ja
no menjava:
-Dona'l a aquell- fa -que ell ja està en vaga i jo encara no.
Seutes, que el sent parlar, pregunta al coper què diu; i el coper li
ho diu, perquè sabia el grec. I llavors tothom vinga riure.
Mentre continuava el beure, entra un traci duent un cavall blanc.
Agafa un corn ple, i diu:
-Bec a la teva salut, oh Seutes, i et regalo aquest cavall, muntat
en el qual podràs perseguir i aferrar a qui vulguis, o retirant-te
no temeràs l'enemic.
Un altre duu un esclavet i el regala així mateix bevent a la salut
de Seutes; i un altre vestits per a la seva dona. Timasió, bevent a
la salut, li ofereix una fiola d'argent i un tapís que valia deu
mines. Un tal Gnesip, atenès, s'aixeca i diu que era un bellíssim
costum antic que els qui tenen regalin al rei per fer-li honor, però
que per la seva banda el rei dóna als qui no tenen res.
-Així- diu -jo tindré per donar-te i fer-te homenatge.
Xenofont no sabia què fer. Per honor, s'esqueia a seure en la cadira
més pròxima a Seutes; i ja Heraclides havia manat al coper que li
presentés el corn.
Xenofont, que ja havia begut una mica, s'aixeca, pren ardidament el
corn, i diu :
-Jo, oh Seutes, te'm dono a mi mateix, amb aquests companys meus,
per ésser els teus amics fidels: i ni un de mala gana, sinó tots
encara més desitjosos que jo de ser teus amics. I ara vet-els-aquí
que no et demanen res més, només desitgen consagrar-se a passar
fatigues i perills per tu. Amb ells, si els déus volen, recuperaràs
l'ample país teu pairal, i n'hi afegiràs més, i conquistaràs molts
de cavalls, i molts d'homes i dones belles; que no et caldrà
rapinyar-los, sinó que la gent mateixa te'ls vindrà a dur en
present.
Seutes s'aixeca, amb Xenofont, i escampa tot seguit damunt seu el vi
que restava en el corn.
Després d'això, entra una gent que sonava uns corns semblants als
que l'exèrcit fa servir per als tocs, i unes trompetes de cuiro cru
amb les quals marcava la mesura com qui sona una màgadis. Seutes
mateix s'aixeca, llança un crit de guerra, i salta com si esquivés
una javalina, d'allò més lleugerament. Llavors entren albardans.
El sol anava cap a la posta. Els grecs s'aixequen i diuen que és
hora d'establir les guàrdies nocturnes i de donar el mot d'ordre.
Preguen a Seutes d'ordenar que no entri de nit cap traci al
campament grec:
-Perquè els nostres enemics són tracis com vosaltres que sou amics
nostres.
Surten, i s'aixeca també Seutes, sense que tingui en res l'aire d'un
embriac. En sortir, crida de banda els generals i els diu:
-Companys, els nostres enemics fins ara no saben res de la nostra
aliança. Si marxàvem contra ells abans que no s'hagin posat en
guàrdia contra una sorpresa, o no s'hagin preparat per rebutjar-nos,
farem un enorme botí de riqueses i de presoners.
Els generals aproven aquest parer, i li demanen que els guiï; però
ell afegeix:
-Prepareu-vos i espereu, que jo, quan serà el temps oportú, vindré a
vosaltres, pendré els peltastes i a vosaltres mateixos, i us
conduiré amb la cavalleria.
Xenofont aleshores diu:
-Considera, doncs, si hem de marxar de nit, si el costum grec no val
més; perquè de dia, en les marxes va al cap l'arma que convé més
cada vegada a la natura del terreny: hoplites, peltastes o
cavalleria; però, de nits, el costum grec és que vagin al cap les
tropes més pesades. Així és com els exèrcits s'esbarrien menys, i
com els soldats s'allunyen menys els uns dels altres sense que hom
no se n'adoni. Sovint, tropes esbarriades d'aquesta manera corren
les unes sobre les altres, i, no coneixent-se, es fan mal
recíprocament.
Seutes diu:
-Teniu raó, i jo m'atindré al vostre costum. Us daré per guies,
alguns dels vells més coneixents del terreny, i jo mateix seguiré a
la cua amb els cavalls: així, quan calgui, podré ser tot d'una a les
primeres files.
Prenen per mot d'ordre _Atenea_ a causa del parentiu; i acabada la
conversa, se'n van a reposar.
Cap a mitja nit, Seutes compareix amb la cavalleria acuirassada i
els peltastes en armes. Quan ha donat els guies, els hoplites obren
la marxa, els peltastes segueixen, la cavalleria forma la
reraguarda. En ser de dia, Seutes cavalca cap al davant de la
columna, i lloa el costum grec.
-Sovint- diu -de nits m'ha passat, marxant amb un petit exèrcit, que
m'he separat dels peons amb la cavalleria. Ara, a punta de dia, ens
retrobem com cal, tots junts: Però vosaltres espereu-me aquí i
descanseu; jo tornaré en haver reconegut el país.
Dient això, es llença per un camí a través de la muntanya. Arribat
en un indret ple de neu, examina si hi havia petjades d'homes anant
cap endavant o venint cap a ell. Veient que el camí no és fressat,
torna enrera tot d'una i diu:
-Tot anirà bé, companys, si Déu vol. Caurem sobre la nostra gent de
sorpresa. Jo vaig a posar-me al cap de la cavalleria, a fi que si
veiem algú, no fugi i adverteixi els enemics. Vosaltres, seguireu:
si us endarreriu, seguiu les petjades dels cavalls. En havent passat
les muntanyes, arribareu a poblets nombrosos i rics.
Al migdia ja eren als cims, i veient baix els poblets, Seutes ve al
galop cap als hoplites i els diu:
-Ara faré davallar corrents la cavalleria a la plana, i els
peltastes cap als poblets. Vosaltres seguiu tan de pressa com
pogueu, a fi de sostenir si hi ha resistència.
En sentir aquests mots, Xenofont desmunta de cavall. Seutes demana:
-Per què desmuntes quan és hora de cuitar?
-Jo sé,- respon Xenofont -que no em necessites pas a mi sol: els
hoplites correran més de pressa i més a pler, si jo els condueixo a
peu, com van ells.
Sobre això, Seutes s'allunya, i amb ell Timasió seguit d'una
quarantena de cavalls grecs. Xenofont per la seva banda ordena als
soldats lleugers fins a trenta anys que surtin de les companyies i
amb ells es llança a pas de càrrega. Cleanor duu els altres grecs.
En ser als poblets, Seutes amb una trentena de cavalls els corre a
l'encontre i diu:
-Ha passat, Xenofont, el que deies. Aquesta gent és nostra: però els
cavallers m'han plantat i se m'han posat tots sols a perseguir per
ci per llà. Tinc por que els enemics no tornin a ajuntar-se en
alguna banda i no els facin mal. I després, cal que alguns de
nosaltres es quedin als poblets, perquè són plens d'habitants.
-Doncs jo- diu Xenofont -amb la gent que tinc, ocuparé les altures.
Tu mana a Cleanor que s'estengui en falanx per la plana al llarg
dels caserius.
Fet això, recullen ben bé mil esclaus, dos mil bous i deu mil caps
de bestiar menut: i fan nit al ras, allí mateix.
(1) Es a dir, fet de tres quènics de farina, o siguin uns tres
litres i mig.