Neó d'Asine, Frinisc d'Acaia, Xanticles d'Acaia i Timasió de
Dardània, havien restat amb l'exèrcit: el condueixen fins als
llogarrets tracis dels encontorns de Bizanci, i l'hi atenden. Els
generals no estaven d'acord: Cleanor i Frinisc volien conduir les
tropes a Seutes, que se'ls havia fet seus donant-los a l'un un
cavall i a l'altre una dona; i Neó de Quersonès, persuadit que, quan
estiguessin en territori lacedemoni, tindria el comandament de tot
l'exèrcit.
Però Timasió desitjava passar de bell nou a l'Àsia, esperant de
tornar al seu país: i això volien també els soldats.
Així s'engrunava el temps. Molts soldats es venen les armes per
aquelles regions i s'embarquen com poden; d'altres es mesclen amb la
població de les ciutats. Anaxibi està content de saber la dissolució
de l'exèrcit: conveçut que això seria una grandíssima alegria per a
Farnabazos.
Partit de Bizanci en un vaixell, Anaxibi es troba a Ciric amb
Aristarc, successor de Cleandre com a harmosta de Bizanci: es deia
també que Polos, designat com a successor en el comandament de
l'estol, estava per arribar a l'Hel·lespont. Anaxibi encarrega
llavors Aristarc de vendre tots els soldats de Cirus que per ventura
atrapés a Bizanci perquè Cleandre no n'havia venut cap, ans per un
sentiment de compassió havia curat els malalts i havia obligat els
ciutadans a acollir-los a casa d'ells. Aristarc, així que arriba, en
fa vendre més de quatre cents. Anaxibi, en tant, fa a la vela cap a
Pàrion, i envia a Farnabazos segons el pacte. Però aquest, havent
sentit que a Bizanci venia Aristarc com harmosta, i que Anaxibi ja
no era almirall de l'estol, no es preocupa més d'Anaxibi, i concerta
amb Aristarc, respecte a l'exèrcit de Cirus, el mateix que havia
tractat amb ell.
Llavors Anaxibi crida Xenofont i li mana de posar en obra tots el
medis, tots els ressorts per embarcar-se i fer cap a l'exèrcit el
més de pressa possible, de reunir-lo, de concentrar totes les tropes
dispersades que pugui i de dur-lo a Perint per passar al Àsia com
més de pressa millor. Li dóna un vaixell de trenta rems i una carta,
i envia amb ell un home per ordenar als perintins de fornir
immediatament cavalls a Xenofont perquè faci cap a l'exèrcit.
Xenofont fa la travessia i arriba a l'exèrcit. Els soldats l'acullen
amb alegria, i cuiten a seguir-lo de grat, amb l'esperança de passar
de Tràcia a l'Àsia.
Ara, Seutes, havent sentit que Xenofont tornava, li envia per mar
Medòsades, pregant-lo que li dugui l'exèrcit i prometent-li tot allò
que, al seu entendre, pot seduir-lo. Però ell respon que res d'allò
era possible d'efectuar. Medòsades ho sent i se'n torna. Així que
els grecs arriben a Perint, Neó es separa i s'atenda a part, amb uns
vuit cents homes. Tot l'altre exèrcit resta en un mateix lloc, sota
els murs de Perint.
Mentrestant Xenofont negocia bastiments per passar com més aviat a
Àsia. En això Aristarc, harmosta de Bizanci, arriba amb dues
trirrems, i, convençut per Farnabazos, prohibeix als patrons de
transportar qui sigui; va a l'exèrcit, i prohibeix igualment als
soldats de passar al Àsia. Xenofont aleshores respon que ho ha manat
Anaxibi:
-I per això- diu -m'ha enviat aquí.
Aristarc replica:
-Anaxibi ja no és almirall de l'estol, i jo sóc l'harmosta d'aquest
país: i a qui de vosaltres atrapi per mar, l'enfonso.
Això dit, se'n entra dins els murs.
L'endemà, envia a cercar els generals i els capitans. Ja eren vora
el mar, quan algú adverteix a Xenofont que, si entra, serà pres i
sotmès al suplici o fet a mans de Farnabazos. En sentir això,
Xenofont deixa que els altres hi vagin, i ell diu que té un cert
sacrifici a fer. Se'n torna, doncs, i sacrifica per si els déus li
permeten que intenti de dur l'exèrcit a Seutes; perquè veia que ni
la travessia era segura, tenint Aristarc trirrems per impedir-la, ni
volia anar a tancar-se dins el Quersonès, on l'exèrcit patiria gran
escassedat de tot, on seria necessari obeir a l'harmosta del país
sense per això tenir res de vitualles.
Tals eren les seves preocupacions.. Els generals i els capitans
venint de casa d'Aristarc, reporten que, per aleshores, els ha
despedit, amb orde de tornar a la tarda: amb la qual cosa es feia
encara més evident la insídia. Però Xenofont, semblant-li que els
sacrificis eren de bon auguri per a ell i per a l'exèrcit, de poder
anar-se'n en seguretat amb Seutes, pren Polícratesi atenès, capità,
prega a cadascun dels generals, llevat de Neó, que li doni l'home en
qui té més confiança, i a la nit parteix cap a l'exèrcit de Seutes,
que era a seixanta estadis.
Però quan hi són prop, troba fogueres abandonades. De primer creu
que Seutes ha canviat de lloc. Sinó que havent sentit fressa i els
advertiments recíprocs dels soldats de Seutes, coneix que aquest ha
degut fer encendre fogueres endavant de les guàrdies nocturnes, a fi
que en la foscor no es pugui veure les sentinelles quantes són ni el
lloc on són, i en canvi no es pugui acostar ningú d'amagat, que la
resplandor no el delati. Això reparat, envia l'intèrpret que se
n'havia endut, amb orde de dir a Seutes que hi ha allí Xenofont
desitjós de conferenciar amb ell. La guàrdia pregunta si és l'atenès
de l'exèrcit. Ell respon que sí. Els soldats salten a cavall i
cuiten a portar l'embaixada. Poca estona després, arriben uns dos
cents peltastes, que duen Xenofont i el seu seguici a la presèncía
de Seutes. Aquest s'estava en una torre ben guardada, i voltada de
cavalls embridats: per la por d'una sorpresa, de dia els feia
pasturar, i de nits els feia fer la guàrdia embridats i a punt.
Perquè es deia que en altre temps Teres, avi de Seutes, en el mateix
país i amb un nombrós, exèrcit, havia tingut molta gent occida pels
habitants, que li havien arrabassat els bagatges. Aquests pobles són
els tinis, que tenen fama de ser els més experts a combatre,
sobretot de nit.
Quan són prop, Seutes ordena que entri Xenofont amb els dos que ell
triï. En ser dins, comencen per saludar-se i seguint la costum de
Tràcia, beuen plegats uns quants corns de vi. Amb Seutes hi havia
també Medòsades, que era per tot arreu el seu embaixador. Llavors
Xenofont prenent la paraula:
-Seutes,- diu -de primer m'has enviat a Calcedònia aquest Medòsades
aquí present, per pregar-me que jo, conforme al teu desig, fes
passar d'Àsia aquí l'exèrcit, prometent-me, si efectuava això, de
recompensar-m'ho. Vet aquí el que va dir-me Medòsades aqui present.
Dient aquests mots, pregunta a Medòsades si és veritat. Ell diu que
sí.
-El mateix Medòsades, quan ja vaig haver fet novament la travessia
de Pàrion a l'exèrcit, va tornar, prometent-me, que si et duia
l'exèrcit, podria valer-me de tu com d'un amic i d'un germà en tot i
per tot, i que em cediries les places que posseeixes al llarg de la
costa.
Pregunta novament a Medòsades si havia dit això. Medòsades hi convé.
-Doncs ara- continua -repeteix a Seutes el que vaig respondre't a
Calcedònia.
-De primer vas respondre que l'exèrcit anava a passar a Bizanci, i
que per això no calia pagar res ni a tu ni a ningú; que si tu
travessaves, te n'aniries; i així va ser, tal com havies dit.
-¿I què et vaig dir- torna Xenofont -quan vingueres a Selíbria?
-Digueres que era impossible, però que us n'anàveu a Perint per
tornar a l'Àsia.
-Doncs ara- replica Xenofont -vet-em aquí amb Frinisc, un dels
generals, i Polícrates, un dels capitans; i fora hi ha els homes en
qui cadascun dels generals, llevat de Neó de Lacònia, té més
confiança. Si vols, doncs, que el nostre pacte resulti més autèntic,
crida'ls, també. Tu, Polícrates, ves a trobar-los, digues-los que jo
els mano de deixar les armes, i tu mateix deixa l'espasa abans
d'entrar.
A aquells mots, Seutes diu que no es malfia de cap atenès: sap que
li són parents, i diu que els té per amics benèvols. Després d'això,
introduïts els altres que cal, Xenofont comença per preguntar a
Seutes en què pensava esmerçar l'exèrcit. Seutes respòn:
-Mèsades era el meu pare, i eren domini seu els melandites, els
tinis i els tranipses. Expulsat d'aquesta terra, quan les coses dels
odrises van començar a anar de mal borràs, el meu pare mor de
malaltia, i jo, orfe, era educat per Mèdoc, el que ara és rei. Quan
vaig ser un jove fet, jo no podia viure d'ulls a una taula forastera;
segut en una cadira al seu costat, li suplicava que em donés totes
les tropes que fos possible, per fer tot el mal que pogués als qui
ens havien expulsat, i no viure amb els ulls fits a la seva taula
com un gos. Llavors em dóna els homes i els cavalls que veureu quan
serà de dia. I ara visc amb ells, barrejant la terra meva pairal. Si
us ajunteu a mi, jo espero, ajudant els déus, reconquerir fàcilment
la senyoria. Això és el que necessito de vosaltres.
-Doncs bé- replica Xenofont -si venim, ¿què pots donar a l'exèrcit,
als capitans i als generals? Digues-ho, a fi que aquests ho
anunciïn.
Seutes promet un cizicè als soldats, el doble als capitans, el
quàdruple als generals, de terra tanta com ne vulguin, cobles de
bous, i una plaça fortificada vora el mar.
-Però- diu Xenofont-¿si escometeu l'empresa i no poguéssim
realitzar-la per alguna por dels lacedemonis, acolliràs en el teu
país a qui volgués refugiar-se prop de tu?
Seutes respon:
-Sí, i els consideraré germans meus, seuran a la mateixa taula que
jo, i compartirem tot el que poguem conquerir. I a tu, Xenofont, et
donaré la meva filla; i si tens cap filla la compraré seguint el
costum de Tràcia, i us donaré per habitació Bisante, que és la
ciutat més bella que tinc vora el mar.