En aquest moment Farnabazos, tement que l'exèrcit no porti la
guerra cap al seu domini, envia emissaris a Anaxibi, almirall de
l'estol que aleshores era a Bizanci, pregan-lo de transportar
aquelles tropes fora d'Àsia, i li promet, en canvi, de fer per ell
tot que li demani. Anaxibi aleshores crida a Bizanci els generals i
els capitans, i ofereix una paga als soldats si volen travessar
l'estret.
EIs altres diuen que deliberaran i enviaran la resposta; però
Xenofont diu que vol des d'ara separar-se de l'exèrcit i
embarcar-se. Sinó que Anaxibi l'exhorta a passar amb l'exèrcit i
després separar-se'n. Xenofont hi consent.
Seutes el Traci envia Medòsades i prega Xenofont que es captingui de
fer passar l'exèrcit, i li diu que si se'n capté no se'n penedirà.
Xenofont respon:
-L'exèrcit passarà sens dubte; que Seutes no em pagui res per això,
ni a mi ni a ningú; quan haurà passat, jo em retiraré: que s'adreci
aleshores als qui restaran i estaran en situació de tractar amb ell
com a ell li sembli.
Després d'això, tots els soldats passen a Bizanci. Anaxibi no els
dóna cap paga, però fa cridar per un herald, que prenguin armes i
bagatges i surtin, com per acomiadar-los després d'haver-los passat
en revista. D'això els soldats s'afligien, perquè no tenien diners
per comprar queviures durant la marxa: i feien els preparatius amb
lentitud.
Xenofont, esdevingut hoste de l'harmosta Cleandre, va a trobar-lo i
l'abraça com si ja s'anés a embarcar. Cleandre li diu:
-No ho facis; sinó- diu -et faràs acusar: ara mateix ja alguns
t'acusen que l'exèrcit s'arrossegui amb aquesta calma.
Xenofont respon:
-Però la culpa no és pas meva, els soldats necessiten queviures i no
en tenen: per això estan desanimats de partir.
-Amb tot- replica Cleandre -jo t'aconsello de sortir d'aquí com per
marxar amb ells: després, quan l'exèrcit serà fora, llavors
separa-te'n.
-Anem, doncs, a trobar Anaxibi- diu Xenofont -i tractem-ne amb ell.
Hi van, i li expliquen la cosa. Anaxibi els ordena de fer com havien
dit, que com més aviat facin sortir les tropes amb els bagatges, i
els diguin, a més a més, que qui no es presenti a la revista i al
recompte, ell se'n tindrà la culpa. Els generals surten els primers
i després els altres. Ja tots eren fora, llevat d'uns quants, i ja
Eteònic s'estava a les portes a fi de tancar-les quan tothom sigués
fora, i passar-hi la barra.
Anaxibi, convocant els generals i els capitans, els parla:
-De queviures- diu -preneu-ne en els llogarrets de Tràcia: hi ha
ordi i blat i vitualles a dojo. Quan ne tindreu, entreu al
Quersonès, on Cinisc us donarà la soldada.
Alguns soldats ho sentiren, potser algun dels capitans i tot ho
escampa a l'exèrcit. Els generals prenien clarícies sobre Seutes, si
era enemic o amic, si calia travessar la Muntanya Sagrada (1) o bé
fer-hi un tomb per mig de la Tràcia.
Estant en aquestes converses, els soldats s'arrenquen de les armes
i corren furients cap a les portes, a fi de tornar a entrar dins els
murs. Però Eteònic i els que eren amb ell, en veure els hoplites
corrent en aquella direcció, tanquen les portes i hi passen la
barra. Els soldats truquen a les portes i diuen que és la injustícia
més gran del món de tirar-los així a la mercè dels enemics; i
amenacen d'esbotzar les portes, si no els les obren de bon grat.
D'altres corren cap al mar i es fiquen a la ciutat per l'escullera
de la muralla, mentre els soldats que encara eren dins, en veure el
que passa a les portes, tallen les barres a cops de destral i obren
els batents: l'exèrcit es precipita dins la ciutat.
Xenofont, quan veu el que s'esdevé, tement que l'exèrcit no es
decantés a la rapinya i no en resultin mals irreparables per a la
ciutat, per a ell mateix i per als soldats, corre, i es precipita
dins les portes amb la multitud.
Els Bizantins, quan veuen l'exèrcit irrompre a viva força, fugen de
la plaça, els uns als vaixells, els altres a les cases: els que
eren a casa en surten, d'altres avaren les trirrems per salvar-se:
tothom es considerava perdut, com en una ciutat presa. Eteònic es
refugia cap al promontori; Anaxibi corre cap al mar, fa el tomb de
la ciutat en una barca de pesca, puja a la ciutadella, i envia de
seguida a cercar la guarnició de Calcedònia: perquè no creia que els
homes que hi havia a la ciutadella bastessin per contenir el
tumulte.
Els soldats, en veure Xenofont, es precipiten cap a ell en gran
nombre i li diuen:
-Ara és l'hora, Xenofont, de ser home. Tens una ciutat, tens
trirrems, tens diners, tens tantes de tropes. Ara, si vols, pots
fer-nos bé a nosaltres, i nosaltres et farem gran a tu.
Xenofont respon:
-Dieu bé, i ho faré així. Ja que tal és el vostre desig, poseu les
armes en formació de seguida.
Volia apaivagar-los amb aquesta orde; i exhorta els altres a donar
la mateixa orde i fer posar les armes. Els soldats, formant-se per
ells mateixos, en poc temps els hoplites es disposen a vuit de fons,
i els peltastes corren a les dues ales. El lloc era dels més còmodes
per desplegar-hi un exèrcit: en diuen la Plaça de Tràcia, és sense
cases i pla. Les armes deixades en terra, i els ànims més tranquils,
Xenofont convoca l'exèrcit i parla en aquests termes:
-Que us indigneu, soldats, i cregueu que us han enganyat
ignominiosament, no m'admira. Però si ens abandonem al nostre
ressentiment, si castiguem per aquesta canallada els lacedemonis que
són aquí, i barregem una ciutat que no en té cap culpa, reflexioneu
quines seran les conseqüències. Serem declarats enemics dels
lacedemonis i de llurs aliats, i la guerra que en sortirà és fàcil
de preveure-la, considerant i recordant el que no fa gaire s'ha
esdevingut. Nosaltres, els atenesos, entràrem en guerra amb els
lacedemonis quan teníem trirrems, les unes al mar, les altres a
les drassanes, no pas menys de tres centes, les riqueses abundaven a
la ciutat, les rendes anuals del país i de les contrades més enllà
de les fronteres, pujaven més de mil talents: érem amos de totes les
illes, posseïem moltes ciutats a l'Asia i moltes altres a Europa,
entre elles aquesta mateixa Bizanci on ara som: malgrat d'això hem
estat derrotats, com tots vosaltres sabeu. ¿Què creieu que ens
passaria, avui que els lacedemonis tenen no sols llurs antics
aliats, sinó també els atenesos i tots els pobles que aleshores eren
aliats d'aquests; quan vosaltres mateixos teniu per enemics
Tissafernes i tots els bàrbars de la costa, i més enemic que ningú
el Rei de les terres altes, al qual vam anar a llevar-li el regne i
la vida si haguéssim pogut? ¿Amb tanta gent unida contra nosaltres,
hi ha ningú tan ximple per creure que serem vencedors? En nom dels
déus, no siguem boigs, no ens perdem vergonyosament fent la guerra a
la nostra pàtria, als nostres amics, als nostres parents. Perquè
tots són a les ciutats que s'armaran contra vosaltres: i serà just.
No hem volgut retenir una sola ciutat bàrbara, tot i essent
vencedors, i en la primera ciutat grega on entrem la devastem. Jo
per tant una sola cosa desitjo, és que abans de veure tals coses de
vosaltres, sigui a deu mil braces sota terra. I us dono aquest
consell, que obeïnt com a grecs a les autoritats gregues, procureu
obtenir el que sigui just, i si això no és possible, cal que,
injuriats i tot, almenys. no ens fem bandejar de Grècia. De moment,
sóc del parer d'enviar a dir a Anaxibi, que no hem entrat a la
ciutat per cometre cap violència: ans per obtenir, si podem, algun
aventatge de vosaltres; si no, almenys per manifestar-vos que no ens
en anem de Bizanci enganyats, sinó obedients.
Així s'acorda, i envien Hierònim d'Elea per portar la paraula, amb
Euríloc d'Arcàdia i Filesi aqueu. Parteixen per dir el que tenen
encarregat.
Els soldats seien encara, quan els escomet Ceràtadas de Tebes, el
qual anava d'ací i d'allà no com a exilat de Grècia, sinó per
obtenir comandaments, i s'oferia a la ciutat o a la nació que
necessités general. Ve a trobar els grecs i diu que està disposat a
conduir-los a l'indret anomenat el Delta de Tràcia, on farien molt
de botí: fins que hi hauran arribat, diu que els fornirà menjar i
beure en abundància.
Els soldats sentiren aquesta proposta al mateix temps que els
portaven la resposta d'Anaxibi; diu que no es penediran d'haver
obeït, ja que en donarà compte als magistrats de la pàtria; i ell
mateix mirarà què podrà fer-los de bé. Llavors els soldats accepten
Ceràtadas per general i surten fora murs. Ceràtadas convé amb ells
de trobar-se l'endemà al camp amb víctimes, un endevinaire, menjar i
beure per a l'exèrcit. En ser aquest fora les portes, Anaxibi les fa
tancar i fa fer una crida, que tot soldat que sigui atrapat dins
serà venut. L'endemà Ceràtadas ve amb les víctimes i l'endevinaire;
el segueixen vint homes carregats de farina d'ordi, altres vint
carregats de vi, tres amb olives, un amb una càrrega d'all tan
feixuga com podia portar, i un altre amb cebes. Ceràtadas fa
deixar-ho en terra, com per repartir-ho, i comença el sacrifici.
Mentrestant Xenofont envia a cercar Cleandre, i li prega
d'obtenir-li permís per entrar dins els murs, a fi d'embarcar-se al
port de Bizanci. Cleandre arriba, i diu que amb prou feines l'ha
pogut obtenir; que Anaxibi diu, que no és convenient que l'exèrcit
estigui vora les muralles i Xenofont dins; que els Bizantins estan
dividits en faccions i es són hostils els uns als altres.
-Amb tot- diu -et demana que hi vagis, a condició que t'embarquis
amb ell.
Xenofont pren comiat dels soldats, i entra a Bizanci amb Cleandre.
Ceràtadas el primer dia, no obtenint averanys favorables, no
distribueix res als soldats. L'endemà les víctimes estaven vora
l'altar i Ceràtadas coronat, a punt de sacrificar, quan Timasió de
Dardània, Neó d'Asine i Cleanor d'Orcomen se li acosten i li diuen
que no sacrifiqui, que no comandarà l'exèrcit si no dóna les
vitualles. Ell ordena la distribució, però com se li'n faltava molt
perquè cada soldat rebés menjar ni per un dia, agafa les víctimes i
se'n va renunciant al comandament.
(1) En la costa de la Propòntida, o Mar de Màrmara.